Apunts del Clan de l'os cavernari

 

Acabo de llegir El clan de l’os cavernari, la primera entrega d’aquesta saga monumental, i com sigui que es tracta d’un final obert, d’aquells de (continuarà...) doncs què hi farem, crec que seguiré a la Prehistòria durant bastant temps.

I és que quan s’acaba la trama argumental i aquesta no es resol (o, més aviat, no es resol de forma satisfactòria, donat que el llibre ens deixa amb la incertesa del que li esdevindrà a l’Ayla desprès de que sigui expulsada del clan) doncs, com dic, la sensació que a un li queda és la sensació de voler saber més, de seguir acompanyant la protagonista en les seves aventures, a través d’uns mons fascinants i potser no tant i tant lluny del nostre, perquè:

1) L’organització del clan té un paral·lelisme més que evident en l’organització d’una societat actual:

- Hi ha un líder o cap que pren les decisions per garantir l’estabilitat i supervivència del grup (avui dia seria l’equivalent al líder polític del partit que governa)

- Hi ha també uns serveis religiosos representats per la figura del mog-ur (en clar paral·lelisme amb les religions actuals) i que fa com de pont o vincle entre el més enllà –deu, els esperits, o com es vulgui que es digui- i la realitat del dia a dia

- Hi ha els serveis guaridors representats per la guaridora del grup, un equivalent rudimentari al modern sistema de salut pública i les seves ramificacions als CAPS, farmàcies i hospitals, però que llavors pràcticament es fonamenta només amb l’ús d’herbes per l’aplicació a les malalties. Resulta colpidor, al llegir el llibre, comprovar que l’esperança mitjana de vida no passa en tot cas dels trenta anys, i també la dificultat que tenen les dones al donar a llum degut a unes protuberàncies del cap massa accentuades com per a passar amb fluïdesa per la cavitat vaginal a l’hora del naixement.

2) El paper de la dona al clan és un paper de submissió absoluta envers l’home (potser la nostra societat d’occident ha evolucionat en el sentit de que la cosa tendeix a ser més igualitària, no així en molts països de la societat oriental, on tant ara, com milers d’anys enrere, la diferència continua essent inexistent)

3) L’essència espiritual de l’home continua, malgrat el diferent “decorat” i circumstàncies, estant farcida d’interrogants misteriosos (si a la Prehistòria tot allò que no s’entenia o no tenia una explicació tècnica perquè encara les eines per entendre-ho no estaven desenvolupades i quedava llavors tot envoltat per esperits favorables i desfavorables, malgrat el que hem avançat durant milers d’anys, la pregunta o les preguntes, en tot cas, continuen essent de fet les mateixes en essència que en aquells temps tant remots: que som, d’on venim i cap on anem)

Com deia més amunt, continuaré llegint aquesta saga, perquè la trobo realment fascinant, perquè està molt ben narrada i documentada, i perquè el final obert del primer tom invita, com no, a tornar a seguir l’Ayla per l’albor de la humanitat, en un temps molt allunyat dels coets espacials i d’internet, però amb les grans incògnites, ara i abans, encara per resoldre.

 

 

 

Els principis dels bonsais

A punt d'acabar El clan de l'os cavernari, continuo cultivant bonsais...
 

Els xinesos varen trobar infinitud de maneres de forjar la seva essència espiritual (caligrafia, cerimònia del té i el que pot resultar sorprenent, però que no ho és tant si copsem els seus principis, l'art del bonsai)

La idea és representar una part de la natura en un arbre, en unes formes reduïdes i compactades, però que d'alguna forma aquesta representació vagi més enllà perquè enllaci molts principis bàsics i fonamentals; principis dels que totes les religions se'n fan resò, a més, i que es poden reduïr en:

 

.Paciència

.Humilitat

.Disciplina

.Observació

.Meditació

.Estudi

.Respecte a la natura
 

I és que per a que un arbre a dintre d'un test pugui desenvolupar tot el seu potencial, se l'ha de cuidar d'una forma especial. I mentres ho faig, me'n adono de que, en efecte, totes les coses necessiten del seu període de maduració, no és suficient que jo tingui un impuls o una voluntat per veure els meus arbres més desenvolupats i bonics, perquè és el temps qui imprimeix definitivament a les coses la seva petjada contundent.

Jo puc, sí, tenir una intuició del que necessita cada arbre per desenvolupar-se, puc sentir la bellesa amb tota la seva plenitud durant el procés que fa que aquesta representació peculiar de la natura vagi adquirint dia a dia més plasticitat, també puc apendre a respectar i estimar els ritmes de la natura que fa que a la tardor part dels arbres perguin les seves fulles per a rebrotar novament a la primavera.

Puc aprendre, aquesta és la clau, i en el procés, de retruc, m'integro en el mateix procés de la natura, en l'acceptació de la transitorietat, també de la meva pròpia, en l'acceptació de la paciència per a aconseguir les meves fites, en l'observació i estudi de cada una de les espècies que hi tinc al meu jardí, la qual cosa em fa valorar i estimar cada espècie des d'un marc més holístic.

En fi, com deia al principi, continuo cultivant bonsais, però també continuo llegint...

    Fotografies:

1) Ficus ginseng, d'aproximadament 15 anys

2) Bosc d'oms xinesos (zelkova parvifolia)

3) Ligustrum xinès, d'aproximadament 12 anys

Jordi Molist: Promet-me que seràs lliure

Feia temps que no llegia alguna novel.la en clau "best seller", i m'ha apetit aquest cop fer-ho aprofitant les vacances de Setmana Santa i tenint per davant 760 pàgines d'aventures trepidants amb el decorat fascinant de l'expansió espanyola allà per l'any 1500. És a dir, que de l'anterior novel.la (Llàgrimes a la pluja) passo de l'any 2100, a 600 anys enrera i el canvi, certament, és al.lucinant. Tot i així, trobo que hi ha un encant manifest en totes dues cronologies.

Promet-me que seràs lliure és una novel.la que ens parla de l'amor, de la voluntat, del destí, de la venjança, de la guerra, en un tipus d'estil narratiu on el que esdevé més important és la trama argumental. En aquest sentit, res té que envejar l'autor català de Ken Follet o de Noah Gordon: aconsegueix vertebrar, al igual que ells, una narració impecable des del punt de vista formal. Aconsegueix, a més, que t'endinses, i de quina manera, en la història fins al punt que la "sents" en tot moment, com una lectura adictiva i trepidant (herència, dit sigui de pas, de l'època folletinesca que tan bé sabia captar l'atenció del lector a través de capítols que no acabaven mai, o que ajornaven el seu desenllaç fins un altre)

En fi, qui vulgui gaudir de literatura no massa elaborada o artística, però en canvi feta de personatges, esdeveniments, històries en clau d'epopeia, aquesta és una bona novel.la que el delectarà i l'emocionarà, i a més el durà de la mà per les costums i els fets del principi del Renaixement.