Antonio Orejudo: avantatges de viatjar en tren

Desprès d’haver llegit “avantatges de viatjar en tren” em queda la impressió d’haver-me endinsat per unes pàgines sorprenents, molt sorprenents, on els girs inesperats en la trama argumental són l’element comú. I, vagi també per endavant, són pàgines d’una gran qualitat literària, d’un escriptor que domina amb ofici el lèxic i tota l’expressivitat que li permet treure el màxim suc de l’art de contar històries.
 

La narració arrenca a un tren, una persona (un suposat psiquiatra) comença a relatar-li la seva peculiar història a una dona, però a través de les pàgines ens adonem de que, en realitat, és un malalt psiquiàtric qui, “suplantant” la personalitat del seu psiquiatre, juga amb la creació fantasiosa dels avatars del “suposat” pacient (en realitat, ell mateix...)
 

Potser l’única cosa que es por retreure (entre cometes) a aquest viatge peculiar en tren, és precisament una mica més d’extensió i elaboració (més pàgines) per donar més densitat i compacitat a una història bastant insòlita i rocambolesca i que des de les primeres pàgines t’atrapa i et posa a dins. Encara que, es miri com es miri, deixa bastant bon sabor de boca la qualitat en què escriu l’autor.

 

Erri de Luca: Els peixos no tanquen els ulls

Els peixos no tanquen els ulls és una narració exquisida que malda per ser rellegida perquè a part d’estar inspiradament ben escrita, amb tot un farcell de metàfores i recursos expressius molt ben agafats, ens conta les vivències d’un nen en una retrospectiva de cinquanta anys. I es tracta d’una cronologia ben curiosa i interessant perquè, com molt bé diu l’autor en un moment donat, hi ha totes les possibilitats, totes les opcions vitals, encara per encetar, latents com si diguéssim, quedant encara lluny l’esclat de l’adolescència.
 

I, en aquest sentit, és curiosa l’observació de que el nen protagonista del relat té la sensació que el seu cos físic ha arribat a una impostura perquè no reflexa ja qui és, i per això es deixa clavar a posta una pallissa per veure si arran dels cops pot emergir, sorgir, de les cendres d’un cos que ja no reconeix com a propi, un altre cos molt més adient per tal de “vestir-lo” en la nova etapa.
 

Aquest viatge cap a la innocència perduda, cap uns temps on el cervell comença a descodificar els missatges, els actes, les motivacions, les paraules, els sentiments, en un context social més ample i complex, està meravellosament ben recolzat per una prosa preciosista que acompanya molt bé el nus narratiu. A tall d’exemple: “Al setembre hi ha dies de cel arran de terra. S’abaixa el pont llevadís del castell que té a l’aire i el cel, avall per una escala blava, descansa una mica a terra”
 

Hi ha narracions que, quan les acabes, tens la sensació que algun dia hi tornaràs a endinsar-te en les seves pàgines, perquè cada cop que ho facis et seguiran inspirant com la primera vegada. Aquesta n’és una, està contada amb aquella senzillesa i tendresa i sinceritat que aconsegueix daurar les pàgines d’una universalitat que fa que et reconeguis de seguida amb el teu nen que també un dia tingué deu anys i tenia a dintre seu, com el protagonista de la narració, totes les infinites possibilitats d’una vida en projecte i en gestació apuntant cap una incerta i imprevisible maduresa.

Reflexions en clau de pádel

 

Decididament, no tenia ahir el dia. Estava fos, desconnectat, amb la ment buida però no concentrada en el joc. Els sets anaven i venien aliens a la potència i la força que acostumo a tenir, així que tot allò que "normalment" m'entrava i els restos de boles assequibles se’n anaven o bé a la xarxa o bé al mur dels rivals. I era una sensació ben estranya. Jo era el mateix, però no ben bé el mateix. Què havia canviat, llavors?

Com en un joc d’estratègia i d’equip, la vida també té moments difícils i complicats en que sembla (aparentment) que res t’entri, per molt que ho intentis. Convé, en aquests moments, no plegar veles sinó més aviat intensificar la consciència en alguns aspectes clau:
 

- No perdre la calma i el control ajudarà a que, un cop acceptada la realitat de que avui, en aquests moments, no estic suficientment motivat i no tinc la connexió psíquica-física del costat de l’excel·lència, almenys pugui assegurar cops que tornin amb efectivitat a camp contrari. Potser ara mateix no puc expressar per les circumstàncies que siguin tot el meu potencial, però almenys asseguro els meus cops i, d’alguna forma, dono seguretat també al meu company d’equip.
 

- El tanteig del padel és força variable i imprevisible, com les circumstàncies vitals canviants i oscil·lants, l’única certesa absoluta que hi ha en la vida és que tot és incert (em sembla que això són paraules de Lao Tse) Per tant, encara que el tanteig sigui provisionalment desfavorable, tinc la profunda certesa de que tot pot canviar d’un moment a l’altre. I de fet, la realitat em mostrarà finalment, desprès del partit, que així ha esdevingut.
 

- Intento allunyar de mi els pensaments negatius del tipus “segur que ara perdré”, o bé “avui no hi ha res a fer, no tinc el dia” perquè són com paràsits de profecies que un mateix se les acaba creient i acomplint.

 

 

- El que de vegades dona la sensació de ser un dia horribilus, si ens deixem de banda precisament aquesta sensació, es pot comprovar de seguida que no ho ha esdevingut tant, o al menys amb no tanta influència o intensitat com en un principi creiem. I aquí hi ha que ser pràctic i una mica empíric: en un moment del partit, aconsegueixo fer un set increïble de sis a cero ! Això vol dir que, malgrat jugar “desconnectat” i no posat al partit, he aconseguit assegurar els meus cops deixant la definició per al meu company, i no hem donat cap opció als rivals !
 

- Encara que la sensació final sigui de cert disgust per no haver jugat (viscut) de la forma esperada a priori, sempre hi ha algunes jugades, alguns cops únics que després s’arxivaran a la memòria emocional donant certa satisfacció: en un moment donat un rival em juga amb un globus, això vol dir que tinc que tirar cap enrere per tornar el cop, però aconsegueixo donar-li a la bola un potent smash que toca el vidre de camp contrari i rebota quasi bé fins la mateixa xarxa, sense donar-los cap opció de restada als altres. La sensació deu ser pareguda a encertar al beisbol un home run, aquell cop que és quelcom més que un cop perquè es dona amb tota la teua ànima i que es projecta a l’exterior com un autèntic míssil. Em quedo, llavors, amb aquesta imatge positiva de força, de potència, de conjunció ment-cos que he aconseguit, malgrat no tenir el dia...
 

Sé que tornaré a jugar un pádel de concentració i de potència com a mi m’agrada, sé que la inspiració i les jugades de definició em tornaran. En definitiva, jugo contra mi mateix, contra les meues limitacions i pors, però si m’observo des d’una perspectiva més ampla, sé que estic evolucionant i perfeccionant el meu estil, dia a dia, partit a partit. Sé que estic en el camí correcte. Com en la vida, jugo per assolir un nivell d’excel·lència, això és tot.

 

(amor entre parèntesi)

Veig els teus pensaments volar en diagonal des del seu vèrtex per caure desprès en picat a les meves mans.

Pizza quatre estacions per a dos ?

L’eco d’un mar de silenci trenca en onades d’encís cap a la teva platja.

Hiromi Kawakami: El cel és blau, la terra blanca

El cel és blau, la terra blanca, és una història que, allunyada d’una forma de narrar cursi i estereotipada, t’atrapa com una melodia suau on les coses, en efecte, semblen fluir a un ritme propi, sense pressions ni impostures, mansament. És, sí, una història d’amor, potser un tant atípica, en el sentit de que ell és un mestre ja jubilat, i ella és una ex-alumna d’ell que té trenta anys menys.

La novel·la conta els encontres entre tots dos a una taverna d’un poble mariner, al ritme en que van demanant tota una sèrie d’àpats que de retruc et fan cinc cèntims del que és la gastronomia nipona, amb la sotja com a ingredient fonamental, el peix i, sobretot, l’inseparable sake... Així que la història s’assenta en la quotidianitat compartida dels àpats, de les passejades; per dir-ho d’alguna forma, es tracta d’un enfocament molt terrenal a aquesta peculiar història d’amor i amb totes les incerteses i els sentiments que de retruc es deslliguen d’aquest sentiment, i més tenint en compte la diferència d’edat entre tots dos.

M’ha agradat molt i he gaudit d’un tipus de literatura on el detall, la pausa, certa atmosfera no premeditada (i sí en canvi lliure en la seva fluïdesa i espontaneïtat) aconsegueix teixir una trama argumental on els personatges es fan molt creïbles i molt humans.

Per cert, el mestre de la narració té el costum de fer haikus, que són com una mena de poemes construïts en tan sols tres frases. Així que, prenent-me la corresponent llicència, he incorporat al meu blog la creació d’aquestes “miniatures” literàries, sempre que em vingui en gust de fer-ne. Un cop més, el binomi literatura-vida, de vegades, manté una reciprocitat que val la pena d’alimentar. O no és així?

Camí Zen

Quina és la drecera que hauria de seguir en aquests moments, mestre?

El cel blau amaga totes les decisions com pluja de possibilitats ajornada.

El sentit del camí és la consciència de la petjada. 

El meu bonsai

Flors com núvols de cotó silenciós.

Quants somnis penjant d’una branca a la recerca del seu despertar !

L’il.luminat, mentrestant, fa el seu om que surt del pit indiferent a tots els anhels d’immortalitat que brollen de cada flor.

Paul Auster: Diari d'hivern

És curiós el fet que arribada a una cronologia concreta, els escriptors s’entestin en escriure un esborrany de memòries per testimoniar d’alguna forma i deixar per a la posteritat el seu pas per la vida des de la seva particular i única òptica de professionals de l’ofici d’escriure.

Auster, en aquest Diari d’hivern, escriu en segona persona fent un collage una mica desordenat i aleatori de les seves experiències que més el varen impactar, així com una curiosa recopilació cronològica de tots els edificis on va viure (una recopilació bastant llarga, per cert) i els records i sensacions vinculats a cadascun d’ells.

Penso que estem al davant d’un Auster menor, molt allunyat de les autèntiques filigranes imaginatives com ara la Trilogia de Nova York o El llibre de les il·lusions, un Auster amb una màgia literària que brilla per la seva mancança. No obstant així, aquesta autobiografia no deixa de ser un exercici d’estil interessant.

Però, ja dic, és curiosa la constatació que arran del seu Brooklin Follies, que significà l’atorgament del Premi Príncep d’Astúries de les lletres el 2006 (una novel·la, dit sigui de pas, realment esplèndida), des de llavors les obres de gran calatge d’aquest escriptor nord-americà pràcticament s’han eclipsat, i cada any ens ofereix una obra mediocre i crec que del tot prescindible.

Diari d’hivern és una obra que no aporta pràcticament res a la seva bibliografia, i que es llegeix sense aquella electricitat i màgia que en les seves grans històries t’obligava a fer una lectura que pràcticament et tallava la respiració. En definitiva, una novel·la que si no es llegeix els gourmets literaris no es perdran cap tipus d’exquisida degustació.

Felix J. Palma: El menor espectacle del món

Seguint la drecera d’aquest autor que vaig descobrir amb el seu “mapa” peculiar del temps, estic llegint ara El menor espectacle del món, un recull de contes on puc evidenciar, una vegada més, l’enorme talent literari de Felix J. Palma.

Es tracta de contes amb un component clàssic pel que fa a la seva temàtica (l’amor – desamor, el pas del temps, les il·lusions i els enganys) mesclats amb certs components “sobrenaturals” en alguns d’ells. Són, senzillament, magistrals, amb una veu que vol conduir-nos per la quotidianitat dels seus personatges (quotidianitat, per cert, no molt diferent a la d’una persona qualsevol i que per això mateix fa que de seguida ens sentim identificats en els seus avatars del dia a dia) I estan escrits amb una curosa prosa plena de generoses i originals metàfores i, sobretot, amb molt sentit de l’humor, que conforma com una segona pell que contínuament es va desprenen del teixit de la narració.

I, és clar, “el menor espectacle del món” perquè en definitiva aquestes tribulacions quotidianes són el més allunyat que hi ha a un espectacle de masses, perquè moltes d’aquestes vides (que podrien ser la nostra, en un moment donat) neixen i moren en un anonimat, en una soledat consubstancial al gènere humà, per molt que ens proveïm de miratges i de visions amables que facin oblidar aquesta soledat.

En definitiva, un gran plaer literari on la imaginació, la tendresa i l’humor donen teixit a uns petits mons en forma de contes que freguen la perfecció formal. Senzillament, un exercici d’estil magistral i a l’alçada de la millor literatura universal del gènere.