Paul Auster: Diari d'hivern

És curiós el fet que arribada a una cronologia concreta, els escriptors s’entestin en escriure un esborrany de memòries per testimoniar d’alguna forma i deixar per a la posteritat el seu pas per la vida des de la seva particular i única òptica de professionals de l’ofici d’escriure.

Auster, en aquest Diari d’hivern, escriu en segona persona fent un collage una mica desordenat i aleatori de les seves experiències que més el varen impactar, així com una curiosa recopilació cronològica de tots els edificis on va viure (una recopilació bastant llarga, per cert) i els records i sensacions vinculats a cadascun d’ells.

Penso que estem al davant d’un Auster menor, molt allunyat de les autèntiques filigranes imaginatives com ara la Trilogia de Nova York o El llibre de les il·lusions, un Auster amb una màgia literària que brilla per la seva mancança. No obstant així, aquesta autobiografia no deixa de ser un exercici d’estil interessant.

Però, ja dic, és curiosa la constatació que arran del seu Brooklin Follies, que significà l’atorgament del Premi Príncep d’Astúries de les lletres el 2006 (una novel·la, dit sigui de pas, realment esplèndida), des de llavors les obres de gran calatge d’aquest escriptor nord-americà pràcticament s’han eclipsat, i cada any ens ofereix una obra mediocre i crec que del tot prescindible.

Diari d’hivern és una obra que no aporta pràcticament res a la seva bibliografia, i que es llegeix sense aquella electricitat i màgia que en les seves grans històries t’obligava a fer una lectura que pràcticament et tallava la respiració. En definitiva, una novel·la que si no es llegeix els gourmets literaris no es perdran cap tipus d’exquisida degustació.