E.L. Doctorow: Homer i Langley

“Sóc Homer, el germà cec”, així comença aquesta peculiar odisea dels germans Collyer, basada en fets reals que varen succeïr a una mansió de Nova York als anys quaranta del passat segle.

El que fa Doctorow és una crònica basada en aquests fets reals però amb una lliure exposició a l’aixopluc, és clar, de la realitat literària i la seva vessant de fantasia i deformació de les circumstàncies a plaer propi. Així ens anem assabentant que Homer i Langley procedeixen d’una família benestant amb un ric patrimoni però que tot plegat va venint a menys: primer amb la mort dels seus pares, desprès amb un sentit de l’administració de la propietat i els bens immobles desastrós per part dels dos germans, que hereten tot el patrimoni dels pares.

La novel.la es narra en primera persona, és llavors Homer qui des de la seva cegesa, que li esdevé a l’adolescència, va explicant la història de la caiguda en picat tant d’ell com del seu germà. A més, Langley té el que en diríem a l’actualitat el “síndrome de Diògenes”, és a dir, l’afany d’acumular objectes sense cap funcionalitat definida (cada dia, a més, compra tots els periòdics i els va guardant, amb el resultat final que amb els anys té tones de paper per tota la casa) El motiu que ell explica per justificar aquesta acumulació és ben curiós: vol aconseguir un dia fer un diari propi que sigui com un extracte o resum o síntesi de totes les notícies aparegudes als diaris que té de tants i tants d’anys.

I com si Homer no tingués prou amb la seva ceguesa, li esdevé llavors una altra minusvalua: la sordesa … Al final acaben els dos germans reclosos a l’edifici, envoltats de tones d’objectes inútils, de periòdics, donant l’esquena a la societat, endeutats i vivint pràcticament en la indigència. Les seves reclusions venen a esdevenir un cop de puny de ràbia als convencionalismes socials, a les normes, a tot allò que indica l’ésser humà de quina forma s’ha de viure una vida, a tot el que significa límit, etiquetatge. Els germans Collyer són, per això mateix diferents, però a la vegada profundament humans.

Homer explica, al final (quant ja és deficient visual i auditiu total) que sent un fort soroll i l’últim que manifesta a les seves anotacions és que ningú li porta el menjar. I la novel.la acaba així. Desprès, si es vol, continua la realitat a fora de la narració, i els fets esdevinguts són que quan els bombers entren a l’edifici troven a un germà (Langley) colgat d’escombraries i d’objectes, i a l’altre (Homer) que depenia del seu germà per a procurar-se l’aliment, mig menjat per les rates.

L’estil de Doctorow és precís, sap dosificar perfectament les paraules per a que de vegades captin inclús els matiços més subtils i amagats. La seva prosa és la d’un escriptor amb ofici, amb un sentit de la construcció literaria molt precís, on l’estructura de l’eficici que va construïnt a través de les paraules està a més definit i pensat en tots els seus detalls. He llegit en un blog algú que qualifica aquesta novel.la d’obra mestra. Amb tots els respectes, a mi no m’ho sembla pas. Considero que la novel.la té mols aspectes boníssims: l’evolució dels germans Collyer és l’evolució de la mateixa societat nordamericana, en una interrelació realment molt ben aconseguida i on tots els moments claus en la història es barrejen amb les respectives biografies; el fet de parlar des del món sensitiu d’un cec i aconseguir expresar, a més, totes les interioritats d’una manera tan exquisida, tampoc és gens fàcil.

Però, tot i així, parlar d’una obra mestra és parlar amb majúscules d’una determinada narració. Doctorow, ho dic un cop més, és un molt bon escriptor, i una història que en principi no té massa explicacions la fa planera, la interpreta al seu aire i des de la seva sensibilitat, la baixa del territori del mite (amb tot el rebombori que va causar a la seva época) cap a una senzillesa de vegades commovedora. Els seus personatges, encara que amb deficiències, no deixen de ser humans, molt humans. Però, en el seu conjunt, m’ha donat la impressió que faltaria alguna cosa més per a que la història hagués resultat rodona de debò. Potser una estructura narrativa pensada per a un desenvolupament més llarg (la novel.la només té dues-centes pàgines) O, tal volta, una estructura narrativa polifònica i no exclusivament en primera persona. Sigui com sigui, a mi m’ha donat la impressió de que la novel.la s’adjusta de forma un tant artificiosa al guió o pla que l’autor s’havia prefixat a l’hora de desenvolupar l’obra. O, dit d’una manera més gràfica: és com si al veure la casa acabada, un pugués a més veure les vigues que l’apuntalen…

 

Brautigan: La pesca de la truita a Amèrica

La pesca de la truita a Amèrica és una novel.la original i també bastant inclassificable. Sense una línia argumental definida, la narració va vertebrant entorn a imatges disperses de personatges, anècdotes, situacions, paisatges (això sí, almenys tenen com a vèrtex comú la pesca de la truita o bé els espais geogràfics relacionats amb la truita, tal i com al seu títol es fa resò)

Però l’originalitat de Richard Brautigan (no té pèrdua la fotografía on apareix amb la seva dona) ve relacionada amb una forma de narrar molt visual i en la que els elements surrealistes, sense cap ni peus, apareixen de sobte trencant la simetria del relat. A tall d’exemple (està parlant d’uns bitxos aquàtics que “observa” a la vora del riu):

“Vi uno negro de largos dientes que perseguía a otro blanco con una bolsa de periódicos colgada del hombro, dos blancos jugando a las cartas junto a la ventana, y otro blanco más que me devolvió la mirada con una armónica en la boca”

I també és força original a l’hora de crear metàfores: “El sol era como una enorme moneda de cincuenta centavos que alguien hubiese rociado con queroseno antes de prenderle fuego con una cerilla y decirme “toma, sostenme esto mientras voy a por el periódico”, ponerme la moneda en la mano e irse para nunca volver.

Amb tot, és una lectura sorprenent i estimulant, és com una mena de viatge per l’Amèrica profunda dels anys seixanta-setanta, pels seus paisatges, per la seva natura (els espais naturals on suposadament poden pescar-se truites) I també es un viatge a la nostàlgia per una forma de viure sempre en contacte amb aquests grans espais naturals.

Com un collage narratiu, l’autor va convinant al seu relat originalitat, irrevèrencia, humor, en unes pàgines on tot apareix sota el vel de la lleugeresa i molts cops de l’absurditat. Si es vol llegir una novel.la diferent i que no té cap semblança amb cap altra, La pesca de la truita a Amèrica és la novel.la indicada. Si es vol llegir una novel.la trascendent i profunda, no.

 

Ser o no ser

Vindran els vends i les tempestes i seguiran planant sense cap sentiment sobre aquesta terra amb la que un dia ens disoldrem com el fang, vindran i no hi haurà orelles que enregistrin sons i vibracions des de l’aire, i el mar trencarà les seves onades, segon a segon, dia a dia, any rera any, mileni rera mileni, i el nostre planeta seguirà girant indiferent a través dels seus dies i les seves nits escalfant tot un desert nu de vida, i no hi haurà ningú que pugui fer-se llavors la pregunta de per què vivim i què és la vida, i les sensacions, els records i les imatges s'hauran esmunyit per sempre entre una vall inabastable d’eternitat, qui sap cap a quin mar. I què serà llavors d'un món que no podrà ser pensat, que no podrà ser vist, que no podrà ser tocat, que no podrà ser olorat. Què serà de tots nosaltres.

És per això que:

Reivindico ara l’alegria

el plaer de pensar, de llegir un bon llibre

d’imaginar de menjar de dormir

de sentir que la Vida no estaria completa sense mi

de fondre’m quan vulgui en un oceà de silenci

de parlar també quan vulgui pel pur gust d’escoltar les meves opinions

i de mirar pasar els núvols sense cap perspectiva més.

Reivindico totes les possibilitats que com llavors poden tenir cabuda ara mateix en mi.

Reivindico la serenitat

la natura

la llum que reflecteixo al món i la que el món em reflecteix a mi.

Reivindico un instant

un pensament

una percepció que pugui fer trencar la closca del temps

en un breu tast de l'autoconeixement pur.

Reivindico la meva ànima però, per sobre de tot, reivindico ser.

Des de la frontera d'un lloc on neixen somnis i desitjos, reivindico.

 

Herta Müller: Tot el que tinc ho duc al damunt

Hem estat altres vegades en aquests llocs, hem estat als camps d’extermini nazis i als camps de treball soviètics; hem estat, a través d’una literatura colpidora i que mai deixa indiferent. I que sempre és d’una lectura moral quasi bé obligada, perquè allò que ha passat un cop pot tornar a repetir-se, en diferents societats i en diferents circumstàncies.

El que narra Herta Muller (premi Nobel de literatura al 2009) a través d’aquesta obra, és la particular odisea d’un ciutadà rumà que els soviètics fan presoner i obliguen a treballs forçats durant cinc anys, desprès de la Segona guerra mundial.

La novel.la s’estructura com un mosaic d’experiències, on el dia a dia al camp de treball apareix amb tota la seva cruesa: la fam, el debilitament físic, la lluita contra el fred i la supervivència, la nostàlgia de casa, la pèrdua de l’identitat personal. Amb un llenguatge que de vegades es fon amb la poesia, d’una bellesa extraordinària, l’autora és capaç de transmetre tot un farcell de sensacions i d’emocions, de recrear un món on, paradoxalment, és possible la bellesa, la imaginació, l’amor, l’esperança. De manera que, enmig d’unes vivències, d’un entorn, d’unes circumstàncies on el patiment està per tot arreu instal.lat, s’aconsegueix donar llum, color, sentit, al dia a dia en el gulag soviètic, a través de l’ànima i els ulls del jove protagonista.

 

Les coses i objectes quotidians adquireixen una força extraordinària, així com l'experiència sensitiva associada a records i imatges. No hi ha passat, no hi ha futur, tan sols un present que és com una breu eternitat on els sentits resten penjats del contacte d'unes coses que, en altres circumstàncies significarien ben poc, però que ara són com un pont de significació entre la realitat de malson del camp i la realitat humana que els sentits encara recorden amb contundència.

Tots els estralls psicològics que provoca un confinament d’aquestes característiques, apareix reflectit a més amb tota la seva contundència i profunditat, i també la incomprensió posterior de la gent en el moment de l’alliberament, que ni tan sols pot arribar a imaginar una experiència d’aquesta magnitud.

Ja dic, hem estat allí molts cops, però potser mai acompanyats d’una literatura que, per moments, es fon amb la poesia. No estem al davant d'una novel.la ideològica sinò d'una novel.la sensitiva, encorada en el dia a dia d'una realitat que, per molt que podem intuïr a través de testimonis i d'obres literàries com aquesta, mai podrem arribar a entendre.

 

El principi d'incertesa literari

Tal i com es despren de la teoria de la relativitat, ens movem entre un farcell incert de probabilitats, les quals queden limitades a l'interior d'un espai-temps asèptic en el qual no hi ha res clarament definit, ni tan sols la certesa del principi ni del final. Tot és relatiu, la medició del temps, la distància entre les coses, el que ara jo estic escribint...

Tot apareix de prompte alterat tal volta pel mateix principi d'incertesa de la física quàntica, el qual ve a dir que és impossible conèixer, a la vegada, la velocitat i la posició d'una partícula.

És a dir, que si trasllado aquesta teoria al camp literari, si intento delimitar i concretar els detalls específics del que estic contant mitjançant paraules, potser m'aniré allunyant llavors de l'essència nua, de l'ànima, de la veritat, perquè qualsevol experiència està feta de molts detalls que s'interconnecten, i no es poden copsar la globalitat dels detalls mitjançant les paraules.

Decididament, la literatura és artifici: quan amb més precissió vol contar-se alguna cosa, més s'allunya potser aquest fet de la realitat, perquè aquesta és multiforme, està revestida de moltes capes que se superposen com una ceba, i l'expressió literària és lineal i unidireccional. Per tant, el que té una importància capdal aquí (en el fet, en l'expressió literària) és el que hi ha, en detriment del que hagués pogut dir-se, o de la manera en que s'hagués pogut dir. Posar un acotament o limitar l'expressió literària vol dir deixar de banda tot un altre univers que hagués pogut ésser...

Però malgrat l'artifici, no tinc altra forma d'expresar el que porto a dintre. Tinc que recórrer als signes convencionals per a evocar, suggerir, visualitzar, imaginar, projectar, sentir, pensar tot un món paral·lel de fets, anècdotes i succesos. Les paraules són les peces del puzzle que poden construïr una visió de la realitat, però no la realitat.

 

 

El Quixot (segona part)

                                                  El Quixot (il.lustració de Picasso)

Deia l’altre dia que el llibre que m’emportaria a una illa deserta seria el Quixot, perquè argumentava que no em cansaria mai de l’espai quasi bé il·limitat d’aventura que hi ha a la novel.la. I potser afetgiria de projecció mental, d’imatges, d’idees, de léxic elegantment construït.

I, tot just fa uns dies, novament anant amb tren, mentres seia envoltat de “guiris” amb una edició en paper bíblia del Quixot (“tipical spanish”, potser van pensar els mateixos guiris…) un senyor assegut davant meu em preguntà de sobte si era el primer cop que el llegia. No, aquesta és la quarta vegada que el llegeixo, però començant ara per la segona part, li contesto. A l’home, d’una edat compresa entre seixanta i setanta anys, se li encengué de sobte la mirada i em digué que ell se’l llegia un cop cada any… És a dir, coincidències de la vida, d’entre tota la gent que anava aquell dia al tren, tot just vaig asseure’m enfront d’una persona per a la qual el Quixot era quasi bé un objecte de culte, de veneració.

Naturalment, varem estar canviant impressions una estoneta, durant el trajecte. Si li hagués preguntat, al fil de la pregunta que al principi em faig a mi mateix, quin llibre s’enduria a una illa deserta, crec que la resposta estaria ben clara (llàstima no haver-li preguntat) I que té el Quixot, que una persona que durant tota la seva vida l’ha anat llegint, any rera any, encara avui dia ho fa sense cansar-se i, és més, gaudint com la primera vegada?

No es fàcil contestar-ho. Però potser la resposta la tindrem en el significat de l’art. Si la literatura és l’art de, mitjançant signes convencionals (les paraules) crear una realitat paralel.la o virtual, que es rigeix per unes normes o variables pròpies i que nomès poden ser decodificades a través de la imaginació, El Quixot, com ben poques obres literàries, està farcit d’una riquesa de continguts quasi bé inesgotable, de manera que la decodificació que a cada cop que el llegim anem fent, és també inesgotable. La representació de la realitat que fa Cervantes és una representació d’ingenieria d’alta precisió: els seus personatges són humans, molt humans, estan plens de contradiccions, i d’alguna forma aconsegueix que vida i literatura, per moments, es donin la mà en un intercanvi de papers quasi bé imperceptible. De forma que el que anem imaginant, en el terreny de la ficció, sembla quasi bé “real”. Aquesta màgia sempre l’han tingut els grans mestres, capaços de crear un univers propi amb personatges i històries que van més enllà del pur àmbit filològic fins aconseguir romandre en l’imaginari popular.

I és que, El Quixot és, a la vegada, una obra que representa com poques l’antic art de comptar històries: històries que, sobretot en la primera part, es troven dins d’altres històries; històries que posen en marxa la maquinària de la imaginació i que constitueixen un dels plaers humans més sublims, el de deixar-te portar per unes coordenades mentals que vas creant tu mateix al fil dels signes convencionals (les paraules)

Novament, com les altres vegades que l’he llegit, acompanyo a don Quixot en el seu peregrinatge cap a terres catalanes. I, juntament amb la seva oratòria i les seves follies, em deixo portar riu avall per una ficció tan ben construïda des del punt de vista filològic, que té la màgia de que la història es visqui. És un dels grans plaers que et pot deparar la rellotgeria de l’art: quant els seus mecanismes i engranatges activen la teva imaginació amb tota la seva intensitat, podries continuar perden-te per sempre en una illa deserta. Literatura en estat pur. Vida.

 

 

El Quixot

Si em tingués que endur un sol llibre a una illa deserta, jo m’enduria el Quixot. Me’l enduria perquè sé que no em cansaria de perdre’m, una i altra vegada, per les terres polsoses i lluminoses de la Manxa acompanyant algú que confòn fantasia i realitat, a la recerca d’aventures, a la recerca d’uns nous espais on posar a la pràctica uns ideals que ja no existeixen, a la recerca de la llibertat.

Ara torno a llegir aquesta obra d’art absolutament prodigiosa, on la literatura, més que llegir-se, es viu. I aquest cop he començat per la segona part, saltant-me totes les normes.

La meva relació amb Alonso i Sancho és la meva relació d’amor amb la literatura. Me’n recordo del primer cop que tots dos es van introduïr, grotescos i fora de lloc, pels paisatges de la meva fantasia. Tenia divuit anys i estava fent el servei militar. Recordo encara les riallades que em sortien anant en tren, quan per primer cop vaig llegir l’aventura de don Quixot amb els galeots que va alliberar (i que desprès li van pagar com li van pagar), amb els molins de vend, amb els dos ramats d’ovelles que confòn amb gegants…

Recordo aquestes riallades mentres vaig assegut a un tren llegint una obra literària de fa quatre-cents anys. I recordo sobretot la sensació que tinc en tot moment de que es tracta d’una obra divertidíssima. I em venen imatges: jo amb un vestit de color verd, amb botes de mitja canya, tancat a una armeria (la del quarter militar, jo estava d’encarregat de l’armament) amb les botes damunt la taula i repenjat còmodament al seient, envoltant de cetmes, de caixes de munició, de metralladores, de morters. Mentres, les pàgines del Quixot es van fonent entre les terminacions sensitives del cervell com aigua de vida que aconsegueix, per moments, que el lloc físic que ocupo sigui una pura anécdota en comparació als camps de Castella, anegats de sol i d’espais infinits on tot pot tenir cabuda. L’armeria, això si, romàn tancada en clau, com a mesura de protecció davant una inoportuna visita del sargent de guàrdia o de qualsevol altre comanament del quarter.

Amb els anys, les perspectives i la visió de les coses van evolucionant i canviant, a poc a poc, com el mateix temps que se’t va posant per fora del cos i que el va canviant també de forma imperceptible però implacable. Així que, ara, en essència, gaudeixo i xalo com la primera vegada que vaig llegir el Quixot, fa vint anys, però els matissos ja no són els mateixos ni els visc de la mateixa manera. Hi “veig” ara una tristesa de fons, profunda i misteriosa, que sobretot fa referència a les contradiccions, als somnis frustrats, als ideals, als anhels de llibertat, a tantes coses que, encara que encarnades en el “cavaller de la trista figura”, són tant, tant humanes… Potser, en definitiva, els paisatges emocionals que trepitja Alonso Quijano han evolucionat en mi i s’han adaptat a una produnditat i visió que, en definitiva, abans no tenia, als divuit anys. Potser, en definitiva, la meva evolució com a lector d’aquest miracle literari està en clar paral.lel a l’evolució dels personatges de la pròpia obra literària, els quals també van evolucionant i creixent al llarg de la novel.la (cosa inaudita, dit sigui de pas, en la història de la literatura, fins al moment, on s'acostumava a retratar personatges plans i estereotipats)

Com deia al principi, si em tingués que endur un sol llibre a una illa deserta, m’enduria el Quixot. Segurament, continuaria aprenent coses noves, continuaria evolucionant juntament amb els personatges i, sobretot, continuaria imaginant i vivint als llocs on la fantasia i la imaginació humanes es fan vida.