Gilbert K.Chesterton: "L'home que va ser Dijous"

Aquesta és una novel·la molt difícil de classificar, per no dir impossible d’interpretar, perquè encara que novel·la policíaca o de misteri, el que hi ha per sota és un enigma simbòlic. M’ha recordat moltíssim als contes de terror psicològic i de misteri de Robert Louis Stevenson. Però, és clar, els símbols fan sempre referència a un element abstracte que s’escapa (com el protagonista potser més críptic i simbòlic de la narració, el Diumenge, i la seva fugida al final en globus)

L’argument, encara que senzill, es va enredant per moments i a cop de girs inesperats, bruscos, girs que trenquen d’alguna forma la simetria del relat i fan entendre que el que s’està comptant no segueix uns paràmetres lògics i lineals. Molts cops la parla d’algun dels protagonistas tendeix a l’absurd, a la contradicció, però són diàlegs amb molt de suc, que deixen de retruc entendre moltes idees, sensacions, estats d'ànim, pensaments. Les descripcions dels paisatges sempre són fetes amb un verb inflat i farcit de colors vius, com a emfatitzant encara més l'atmòsfera de malson de la novel.la.

Del que en primera instància sembla una societat secreta d’anarquistes creada per a desestabilitzar la societat a base d’atemptats, Syme s’introdueix com a Dijous (hi ha set components d’aquesta societat, i cada component du per nom un dia de la semana) Però Syme és, en realitat, un espia de la policia. Com una caixa xinesa en que res sembla finalment el que pareix, va resultant que els sis components de la societat són tots, en realitat, agents de policia captats per l’enigmàtic Diumenge, individu que els tendeix a tots la trampa amb unes intencions que a la novel.la no apareixen expresades.

“L’home que va ser Dijous” és un relat que al llegir-lo sembla un xic irreal, impregnat d’una atmòsfera al·lucinatòria i que, sobretot, s’ha d’interpretar en clau simbòlica. El final és obert i no d’una sola interpretació, i potser hi trobem les claus en el diàleg final entre els dos poetes: al cap i a la fi, l’anarquisme i l’ordre, la foscor i l’obscuritat, l’alegria i la nit, tots els pols oposats que hi ha a la vida, tenen sentit potser precisament degut a aquesta polaritat. Però no hi ha res que per si sol estigue per damunt: precisament l'univers es manté degut a aquest equilibri entre oposats. 

Ja dic, és la interpretació final que jo hi faig. No obstant, quan he acabat l'última línia de la novel.la, he continuat una estona lligant caps i intentant traduïr tot el simbolisme a un llenguatge més convencional (em va passar també en una altra narració amb final obert: "La pell freda" de Sánchez Piñol) Però, al cap i a la fi, uns dels elements que li donen més bellesa i força a aquesta magistral narració de Chesterton siguin, potser, la seves claus enigmàtiques que acuradament romanen éssent un enigma, com el mateix Diumenge. Com la vida mateixa. Com la literatura, de vegades...

Feng shui

Aquestes fotografies pertanyen a un jardí zen, el que he construït aquest estiu a casa meva.

La meva idea era dissenyar un lloc, sí, on posar-hi plantes, però al mateix temps volia que aquest espai em fes sentir amb harmonia. O sigui, que em donés a més la sensació d’integració, d’equilibri, de benestar (allò d’afora com a vinculació a un estat interior determinat) Volia, a més, que aquest nou espai tingués una arquitectura suau, relaxant, com invitant a la meditació, que sigués també un lloc on passejar a la nit per inspirar-se.

Tenia un concepte, una idea potser sense matiços ni formes, però a mesura que he anat construïnt el jardí, i a mesura que he anat veient l’efecte que cada part donava al tot, he anat reunint els elements del jardí per anar creant un conjunt en el que l’expressió global de tots els elements dugués al terreny de l’harmonia, tant visual com auditiva (el soroll de l’aigua brollant d’una font)

Per als xinesos, exportadors d’allò que ells en diuen feng-shui (és a dir, l’art d’harmonitzar els espais) és de capdal importància l’element aigua, com a element relaxant, guaridor i curatiu. I, per cert, un dels arbres que he incorporat al jardí, és a dir, el bambú, és l'arbre precisament que simbolitza o representa el feng-shui. També el podem observar com una molt bona metàfora de l'actitut envers la vida: s'ha de ser, en efecte, fort, però la fortalesa és també la qualitat de doblegar-se quan fa vend sense trencar-se. És a dir, que la flexibilitat i l'adaptabilitat són també clars indicadors d'intel.ligència (el bambú és la planta que millor encarna aquestes qualitats, amb la seva flexibilitat extraordinària)

I així, seguint el pensament dels xinesos, al meu jardí no hi podia faltar l'element aigua. Al posar-hi un petit estany amb una font, mentres escolto a la nit la caiguda de l’aigua, tinc la sensació que el jardí està animat, que té una ànima que brolla incesantment renovant a cada instant la puresa d’un aigua que és com una metàfora de la vida (aigua de vida brollant per sempre)

I, sí, és cert: ara sóc una mica més feliç. Veure aquest espai que he creat del no-res, aquest espai que em fa sentir bé, que em deleita perquè ara hi ha vida on abans no en hi havia, que m’inspira a asseure’m amb absoluta quietut mentres bec una cervesa o una copa de vi a la nit; veure aquesta expresió d’una part de mi, en fi, em porta un i altre cop al territori de l’harmonia. 

A la nit, una subtil brisa que ve del mar fa moure les plantes de bambú, mentres els fanals que es carreguen amb energia solar i que he col·locat estratègicament al llarg del caminet de pedra, es van encenent. Sento el soroll relaxant i portador de vida de l'aigua que brolla de la font. Mentres estic ajagut còmodament al porxo mirant els fanals encesos, em dic a mi mateix: Potser això sigui el més paregut que hi ha a la felicitat... Les paraules, no obstant, no tenen momentaneament raó de ser, quan allò d'afora i allò de dins convergeixen en un nexe amb equilibri i pau.

Franz Kafka: La metamorfosi

En la vida de Franz Kafka hi ha anècdotes que posen en relleu la qualitat humana d’un escriptor al que se’l acostuma a titllar de fosc, de turmentat. Però el Kafka creador de laberints psicològics i emocionals intrincats és també un ésser amb una llum tan meravellosa com ho és aquesta anècdota extreta de la seva vida:

És un capvespre, ens trovem a un parc de Praga, i l’escriptor txec es trova passejant, qui sap amb quins pensaments. De sobte, els plors desaforats d’una nena li criden l’atenció, i llavors se’n va a buscar-la per intentar de tranquilitzar-la una mica. Li pregunta per què plora, i la nena li contesta que plora perquè ha perdut la seva nina. I llavors, de sobte, a Kafka se li acut una cosa: a la nena li diu que en realitat la nina se’n ha anat a un altre lloc, com qui diu de vacances, però que pensa molt amb ella. I fixeu-vos la genialitat: qui al cap del temps serà un dels escriptors més importants de tots els temps, durant prop d’un mes li porta, cada capvespre a la mateixa hora al parc, una carta de la nina en la que li fa cinc cèntims del que va éssent la seva vida. I amb això Kafka aconsegueix que l’esperit sensible de la nena visqui del lligam imaginari que ell mateix estableix amb l’objecte que ha perdut, com a forma de consolar-la. Desgraciadament, no es conserva cap d’aquestes cartes, però gent propera a ell que les va arribar a llegir en el seu temps comentaren que eren les lletres més boniques, amb una voluntat literària més acurada, que havia fet mai l’escriptor.

És una anècdota preciosa, m’encanta. I a mi em suggereix que, encara que ultrasensible i perdut enmig les seves divagacions, Kafka era un ésser lluminós, molt lluminós.

He rellegit un dels seus relats més famosos, la Metamorfosi, i m’ha tornat a impressionar com la primera vegada. Sí, és la història d’un home que es transforma en insecte gegant i que en la transformació perd tot el que d’humà podem rebre (encara que, paradoxalment, els seus sentiments i pensaments estan intactes) Perd l’estimació de la seva família, la qual el va a poc a poc deixant de banda com a humà. Perd la capacitat de comunicar-se, d’expresar­-se, de ser tocat, de ser estimat i valorat. És a dir, que perd totes les catacterístiques humanes conservant, això sí, el seu físic de bèstia…

Interpretacions a part, és un relat molt ben escrit i que en tot moment t’impregna de sentiments d’incomprensió, d’estranyesa, d’inadequació, d’un món interior que no se sent comprès pels altres, pels éssers més estimats. Projecció del propi Kafka? Potser. Però, en tot cas, és un relat que no deixa indiferent i que se't queda per sempre dins el teu imaginari.