Feng shui

Aquestes fotografies pertanyen a un jardí zen, el que he construït aquest estiu a casa meva.

La meva idea era dissenyar un lloc, sí, on posar-hi plantes, però al mateix temps volia que aquest espai em fes sentir amb harmonia. O sigui, que em donés a més la sensació d’integració, d’equilibri, de benestar (allò d’afora com a vinculació a un estat interior determinat) Volia, a més, que aquest nou espai tingués una arquitectura suau, relaxant, com invitant a la meditació, que sigués també un lloc on passejar a la nit per inspirar-se.

Tenia un concepte, una idea potser sense matiços ni formes, però a mesura que he anat construïnt el jardí, i a mesura que he anat veient l’efecte que cada part donava al tot, he anat reunint els elements del jardí per anar creant un conjunt en el que l’expressió global de tots els elements dugués al terreny de l’harmonia, tant visual com auditiva (el soroll de l’aigua brollant d’una font)

Per als xinesos, exportadors d’allò que ells en diuen feng-shui (és a dir, l’art d’harmonitzar els espais) és de capdal importància l’element aigua, com a element relaxant, guaridor i curatiu. I, per cert, un dels arbres que he incorporat al jardí, és a dir, el bambú, és l'arbre precisament que simbolitza o representa el feng-shui. També el podem observar com una molt bona metàfora de l'actitut envers la vida: s'ha de ser, en efecte, fort, però la fortalesa és també la qualitat de doblegar-se quan fa vend sense trencar-se. És a dir, que la flexibilitat i l'adaptabilitat són també clars indicadors d'intel.ligència (el bambú és la planta que millor encarna aquestes qualitats, amb la seva flexibilitat extraordinària)

I així, seguint el pensament dels xinesos, al meu jardí no hi podia faltar l'element aigua. Al posar-hi un petit estany amb una font, mentres escolto a la nit la caiguda de l’aigua, tinc la sensació que el jardí està animat, que té una ànima que brolla incesantment renovant a cada instant la puresa d’un aigua que és com una metàfora de la vida (aigua de vida brollant per sempre)

I, sí, és cert: ara sóc una mica més feliç. Veure aquest espai que he creat del no-res, aquest espai que em fa sentir bé, que em deleita perquè ara hi ha vida on abans no en hi havia, que m’inspira a asseure’m amb absoluta quietut mentres bec una cervesa o una copa de vi a la nit; veure aquesta expresió d’una part de mi, en fi, em porta un i altre cop al territori de l’harmonia. 

A la nit, una subtil brisa que ve del mar fa moure les plantes de bambú, mentres els fanals que es carreguen amb energia solar i que he col·locat estratègicament al llarg del caminet de pedra, es van encenent. Sento el soroll relaxant i portador de vida de l'aigua que brolla de la font. Mentres estic ajagut còmodament al porxo mirant els fanals encesos, em dic a mi mateix: Potser això sigui el més paregut que hi ha a la felicitat... Les paraules, no obstant, no tenen momentaneament raó de ser, quan allò d'afora i allò de dins convergeixen en un nexe amb equilibri i pau.