Franz Kafka: La metamorfosi

En la vida de Franz Kafka hi ha anècdotes que posen en relleu la qualitat humana d’un escriptor al que se’l acostuma a titllar de fosc, de turmentat. Però el Kafka creador de laberints psicològics i emocionals intrincats és també un ésser amb una llum tan meravellosa com ho és aquesta anècdota extreta de la seva vida:

És un capvespre, ens trovem a un parc de Praga, i l’escriptor txec es trova passejant, qui sap amb quins pensaments. De sobte, els plors desaforats d’una nena li criden l’atenció, i llavors se’n va a buscar-la per intentar de tranquilitzar-la una mica. Li pregunta per què plora, i la nena li contesta que plora perquè ha perdut la seva nina. I llavors, de sobte, a Kafka se li acut una cosa: a la nena li diu que en realitat la nina se’n ha anat a un altre lloc, com qui diu de vacances, però que pensa molt amb ella. I fixeu-vos la genialitat: qui al cap del temps serà un dels escriptors més importants de tots els temps, durant prop d’un mes li porta, cada capvespre a la mateixa hora al parc, una carta de la nina en la que li fa cinc cèntims del que va éssent la seva vida. I amb això Kafka aconsegueix que l’esperit sensible de la nena visqui del lligam imaginari que ell mateix estableix amb l’objecte que ha perdut, com a forma de consolar-la. Desgraciadament, no es conserva cap d’aquestes cartes, però gent propera a ell que les va arribar a llegir en el seu temps comentaren que eren les lletres més boniques, amb una voluntat literària més acurada, que havia fet mai l’escriptor.

És una anècdota preciosa, m’encanta. I a mi em suggereix que, encara que ultrasensible i perdut enmig les seves divagacions, Kafka era un ésser lluminós, molt lluminós.

He rellegit un dels seus relats més famosos, la Metamorfosi, i m’ha tornat a impressionar com la primera vegada. Sí, és la història d’un home que es transforma en insecte gegant i que en la transformació perd tot el que d’humà podem rebre (encara que, paradoxalment, els seus sentiments i pensaments estan intactes) Perd l’estimació de la seva família, la qual el va a poc a poc deixant de banda com a humà. Perd la capacitat de comunicar-se, d’expresar­-se, de ser tocat, de ser estimat i valorat. És a dir, que perd totes les catacterístiques humanes conservant, això sí, el seu físic de bèstia…

Interpretacions a part, és un relat molt ben escrit i que en tot moment t’impregna de sentiments d’incomprensió, d’estranyesa, d’inadequació, d’un món interior que no se sent comprès pels altres, pels éssers més estimats. Projecció del propi Kafka? Potser. Però, en tot cas, és un relat que no deixa indiferent i que se't queda per sempre dins el teu imaginari.