La meva vida com un bonsai

 

 

M’estic afeccionant als bonsais, tinc vuit exemplars a casa. Diumenge passat vaig assistir a Camarles a un taller on t’ensenyaven a podar i a trasplantar un exemplar de malus (maçaner xinès) Trobo que el procés per a convertir un arbre en un bonsai és un procés força traumàtic: a l’arbre se li tallen el vuitanta per cent de les seves arrels, quasi totes les seves branques, desprès se’l lliga a la maceta, de manera que hi veig una certa agressivitat i més aviat poca naturalitat.
 

Al fil d’això, se’m presenta la qüestió: fins a quin punt és preferible que les mans humanes intervinguin en el procés de la natura, no serà, al cap i a la fi, que fer un bonsai amb les conseqüents limitacions físiques on tindrà que desenvolupar-se, és una manera llavors d’anar contra-natura?

 

 

Però, d’altra banda, i què n’és d’aquesta bellesa tan impressionant, tan exquisida, tan en consonància amb el pur art, quan es contempla un exemplar avançat que malgrat les limitacions abans exposades, amb la corresponent cura i atenció pot arribar a esdevenir una autèntica obra mestra de la natura en miniatura?
 

El bonsai, es miri com es miri, sempre es veurà limitat pels límits que la seva maceta li imposarà, però a canvi rebrà una cura tan meticulosa que difícilment es podrà veure en qualsevol altre arbre que creix en estat “natural”.
 

No sé, són pensaments que se’m passen pel cap, crec no obstant que seguiré cultivant bonsais, de fet m’ho passo força bé als tallers dels diumenges al matí, gaudeixo aprenent coses. I ja que he fet l’exposició del “dilema”, tot seguit faré una narració un tant peculiar, a l’estil de Jorge Bucay i la seva teràpia gestàltica (m’imagino per una estona que sóc un bonsai)
 

Un dia a la vida d’un bonsai (microrelat):
 

Ens trobem tots a uns prestatges, a dintre d’una maceta còmoda i amb molt d’espai i substrat encara per gaudir de la nostra joventut. Som maçaners xinesos a l’espera del “gran canvi”, d’un gran canvi del que parlen els avis grans però que, de fet, ningú sap concretar ni donar forma ni imatges.

Veig venir als assistents al taller, venen rient i de molt bon tarannà. Ai de nosaltres, diu el més gran dels maçaners. A mi m’agafa de sobte un home d’uns quaranta anys, una mica calb, amb ulleres, i em posa al damunt d’una gran taula de fusta. Si hi ha un gran arbre al cel que vetlli per tots nosaltres, el que ve a continuació se’m fa molt difícil d’explicar:

primer em treuen les branques, quasi totes, amb unes tisores, desprès em netegen de terra les arrels, i me les van tallant, una a una, clic clic, amb unes tenalles, desprès em posen a una maceta i em lliguen amb filferros (deu dels arbres, com si em pogués escapolir per unes cames que jo mai tindré!) I desprès, amb tot el cos mutilat, amb una imatge que se’t queda més a prop d’un esquelet que d’un arbre normal, em posen substrat nou i em duen a una banyera per rentar-me de dalt a baix.

Sí, pateixo durant tot el procés, i cada cop que ho recordo la sàvia em corre més a presa, però d’altra banda, ara sóc conscient que se’m cuidarà i se’m ensenyarà als altres com a un nadó, que se’m donarà el millor per menjar, que quan faci molt fred se’m protegirà, que quan faci molta calor també.

L’home calb em posa a l’interior confortable d’un Volkswagen, i em du a la meva nova llar, a un jardí on hi ha també bambú, una figuera, una llimera, un ametller, i moltes més plantes, així com un buda de pedra, llanternes xineses, però es que tots els arbres que hi ha al jardí creixen lliures i sense macetes!

El meu destí, deu dels arbres, romandrà per sempre a dins d’una maceta, com a resultat final del gran canvi: patiré per la meva llibertat, però a canvi seré bell, fort i la gent m’admirarà. Serè un bonsai, ni més ni menys, un arbre-art, un univers en miniatura moldejat per unes mans humanes.

L’home calb em mira, orgullós, i m’aixeca contra els raig del sol, admirant la seva petita obra. Els germans bambú, el germà ametller, la germana figuera, em piquen l’ullet, deixant acollir amorosament entre les seves branques els raigs d’un sol que s’assembla més al de la primavera, malgrat trobar-nos a començaments de febrer.

Seré un bonsai, per sempre.