Malba Tahan: L'home que calculava

En primer lloc, una consideració personal: mai se m’han donat bé les matemàtiques, ni la lògica, ni el càlcul, ni l’abstracció conceptual del pensament analític, puc afirmar que sóc un autèntic desastre en aquest àmbit. És a dir, que la part dreta del meu cervell domina a l’esquerra, per la qual cosa tinc molta més facilitat amb el pensament simbòlic, amb la filosofia, amb la fantasia. Tan és així que el poder de la meva línea de deducció lògica-racional aplicat a la realitat física és, en el meu cas, bastant limitat; cosa que, d’altra banda, no em fa vergonya manifestar. Què hi farem.

 

Dit això, encara que l’Home que calculava és un llibre fet en clau de matemàtica, de pensament linial i deductiu i racional, diré que m’ha agradat aquest llibre. M’han agradat els avatars deductius que l’autor posa en boca de Beremiz, el protagonista, un calculador del segle XIII del món àrab que en la seva peregrinació cap a Bagdag haurà de resoldre molts problemes en clau de lògica, alguns d’aquests fregant la irresolutivitat.

El "decorat" de la novel.la, que beu sense cap dubte de fons de les fastuoses Mil i una Nits, ens apropa una història amena on les aventures es succeeixen en un fluxe accelerat i viu que tant recorda aquella gran obra de referència de la cultura universal. Però, per sobre de tot, l’autor fa en aquest relat un sentit homenatge a un dels sabers que més han influenciat la nostra cultura actual i que més ens ha ajudat a l'hora de conèixer les lleis del nostre entorn físic i que, de retruc, més ha repercutit sobre altres branques del saber, com ara l’astronomia i la física.

Malba Tahan, pseudònim de l’autor portugués Júlio César de Mello e Souza, a través de les endevinalles i problemes matemàtics presentats a l’Home que calculava, fa un exercici d’aproximació “terrenal” d’una de les disciplines considerades clàssicament difícils i complicades. I, sí, tal volta hi ha bellesa en el número, en un cosmos creat d’acord amb unes regles o qualitats invariables que les matemàtiques, per la seva banda, cada cop han anat copsant més i més. Ja dic, sóc un home de lletres, les ciències sempre les he trobat molt feixugues i inaccesibles per a mi, però no obstant si que trobo que hi ha cert plaer, certa bellesa, en traduïr a llenguatge matemàtic el món que ens envolta.

Eduardo Galeano: El futbol a sol i a ombra

El futbol a sol i a ombra és, abans que tot, un homenatge sentit a aquest esport universal, així com un repàs pels moments més celebrats (mundials de futbol) i tanmateix per alguns futbolistes mítics que varen deixar la seva petjada a la història. I també, com no, és una acusació franca i directa cap els estaments polítics i dirigents (FIFA, per més senyes) establerts amb l'ànim del benefici econòmic i de fer del futbol un esport de masses on el que mana és la pura transacció mercantalista. I és per això que aquest autor reivindica, llavors, abans que tot la plasticitat, l'espontaneitat, el gust o plaer del joc, més que el marketing lligat al pur esport de múscul i d'autòmats on només cap una sola paraula: guanyar a costes del que sigui.

La prosa de Galeano, brillant, descriptiva, dibuixada a través de capítols curts que des de diferents angles tracten tot allò relacionat amb aquest vastíssim món, és realment tot un plaer, un plaer del que podem adivinar al darrere tot un amant fervorós i atent del futbol. La ironia, el sentit de l'humor, es donen de la mà amb una documentació històrica annexa que acompanya tot un ventall d'anècdotes i de succesos relevants, oferint un transfons més variat i ric que fa de contrapunt perfecte a cada cronologia en concret.

En definitiva, un assaig que recull peces magistrals i a més molt ben documentades; un mossaic o collage de moments, anècdotes i situacions històriques amb riguroses dades i, per damunt de tot un autèntic goig per als sentits dels amants del futbol i, com no, de la bona literatura.

Vaig veure Eduardo Galeano, no fa molt, al programa d'entrevistes del canal 33 "Singulars", i em va encantar la persona, la seva intel.ligència i sensibilitat, el seu sentit de l'humor; en un moment del programa va llegir acompanyat del piano tota una declaració d'intencions en clau de poesia, sobretot referent a com està anant el món actual; unes paraules reivindicant la utopia, la lluita, els sentiments, els valors que valen de debò la pena. I crec que, encara que aquest és el primer llibre que llegeixo d'aquest autor, la seva obra també deu valer molt la pena. Ja dic, el penso tenir molt en compte en les meves posteriors lectures.

 

Erri de Luca: Tres cavalls

 

Un home de cinquanta anys, de tornada cap a la seva pàtria (Itàlia) ens conta el seu dia a dia com a jardiner, mesclant en aquest relat les seves vivències a l’Argentina en els temps convulsos de la dictadura. Es tracta d’un relat sincer i sentit, allunyat de tòpics, on la veu fa salts constants cap al passat que el narrador d’aquesta història va viure enmig de la guerra, un passat que com una segona pell està present sempre en la seva ment. La fatalitat farà que s’enamori d’una prostituta i que fruit d’aquesta relació acabi havent-hi un inevitable“ajustament de comptes”…

Llegir Erri de Luca és tota una experiència on la paraula crea altres mons carregats de lirisme, de poesia; mons ancorats en la quotidianitat, en les coses concretes, en la sensitivitat d’un objecte, d’un subjecte, d’un arbre, d’una flor, d’un perfum, d’un àpat de formatge acompanyat amb vi negre.

Estem parlant, llavors, d’una mena de carpe diemconstant on el que malda i pren força de debò és la veu interior amb present, la veu que gaudeix de la realitat física, aquí i ara, la veu silenciada per la consciència dels sentits, autèntics amos i senyors del bastiment d’un llarg poema en prosa que l’autor italià ens perpetua en aquest Tres Cavalls.

I, el que són les coses, potser en mans d’un altre escriptor això hagués esdevingut un exercici d’estil pretenciós i advocat a la cursileria, però De Luca fa el miracle de fer creïble i, sobretot, de donar-li una profunditat i fons a un relat que conmou, precisament, per la seva simplicitat, per estar narrat com si diguessim a cor obert i sense artificis. És, en definitiva, la veu interior que copsa una realitat sensitiva com a sentit últim i com a finalitat d'esvandir la soledat; tanmateix, és una veu que no defuig el destí o "fatalitat" que de vegades ens venen des de fora, però que en tot cas malgrat les circumstàncies és capaç de trobar sempre un punt d'ancoratge sòl.lid i inamovible en la realitat.

Stella Gibbons: La filla de Robert Poste

Doncs sí, crec que he acertat de ple amb la meva elecció literària, molt lluny del territori escabrós i recargolat de l´anterior lectura: La filla de Robert Poste és una novel.la amable, feta en clau d’humor, que ens explica les aventures i desventures de Flora, una noia de vint anys que es veu de sobte òrfena i que decideix anar a viure a una granja al camp amb uns parents seus.

 

De seguida ens adonem que un cert tipus d’ambient rural i tancat, amb tota una estrambòtica i disparatada família, és l’excusa per a que l’autora assatgi una mena de diatriba molt divertida envers les persones i costums arraigats a l’entorn pagès d’Anglaterra.

 

I ens adonem de que a la granja on va a parar Flora es fan les coses des de la inèrcia, des de la falta de perspectives i de planificació, també des de la falta d’un projecte vital; de manera que serà ella qui a poc a poc aproparà als seus familiars a una certa significació de llurs vides, que fins al moment restaven amparades per un immobilisme total.

 

De retruc, l’autora se’n riu també de certa manera de fer literatura ampulosa i farragosa i carregant; o, dit d’altra manera, de la pedanteria aplicada al món de les lletres com a marca de distinció o d’intel.lectualitat.

 

En definitiva, un plaer de novel.la, construïda i conduïda molt intel.ligentment.

Herman Kock: El sopar

El sopar és una desconcertant i punyent novel.la, si bé de temàtica diferent de l’altra que té mes coneguda aquest autor holandés (Casa d’estiu amb piscina) però que et deixa si fa no fa el mateix mal de gust, idèntica sensació agra d’una forma de narrar brutal, sense embuts, reflectint en tot moment tot un univers no gens amable que bull al fons més ancestral i obscur de les interioritats humanes, i que s’acostuma a camuflar o a amagar degut als convencionalismes socials i familiars.

 Si a Casa d’estiu amb piscina eren les pulsions sexuals i el sentiment de vegades visceral que vincula l’instint de protecció dels pares envers els seus fills, en aquest sopar tan peculiar, dividit de forma original a la novel.la a través dels diferents àpats, ens trobem amb una història que té un rerefons on es mescla la moralitat amb els sentiments de primer grau de consanguinitat, els que vinculen pares i fills biològics. I, si, també estaríem parlant, entre d’altres afers, de l’instint de protecció tan poderós sobretot als ésser vius que tenen un arbre genètic paregut al nostre, és a dir, els mamífers.

El nus argumental es recolza en uns fets reals que varen passar fa uns anys a Barcelona, quan un grup de nois adolescents van calar foc a una dona indigent que dormïa a dintre d’un caixer automàtic.

He trobat molt impactant aquesta lectura, no et deixa indiferent i continuament t’exposa de forma contundent i sense concessions de cap tipus a la part fosca, instintiva i iracional que hi ha a dins nostre però, d’alguna forma, l’habilitat del seu autor fa que malgrat aquestes sensacions culpidores que com a branques descontrolades es van desprenen del nus argumental, no puguis parar de llegir fins arribar a l’acabament.

No obstant tot això, també s'ha de constatar que des del punt de vista argumental "El sopar" no té ni molt menys una estructura tan sòl.lida i ben trenada com "Casa amb piscina". I, sí, crec que hi ha deficiències que desfan (i de quina manera) la consistència total de l'obra. Al final resultarà que tots els dèficits mentals (com el mateix transtorn de personalitat que a la meitat de sopar ens descriu el narrador, pare de la criatura que cala foc a la indigent) són i poden descriure's des del punt de vista genètic. Podem, llavors, acabar assentant les bases d'un transtorn de personalitat que es condueix a través de la violència com quelcom que s'hereta, única i exclusivament, així sense més ? I on queda, d'altra banda, el fort impacte social i ambiental, la cultura on estem inserides totes i cadascuna de les persones?

Més o menys, l'autor ve a dir que els conflictes on el primer grau de consaguinitat està implicat, tenen una espècie de lligam sui generis, indestructible, que va més enllà dels condicionants socials, com si aflorés llavors tota una mística de la sang que té el mateix origen, la mateixa família... Senzillament, és una argumentació que almenys és susceptible d'un cert qüestionament, més que res per l'extremisme i la contundència d'un punt de vista que, sincerament, crec que té en el seu nucli molts més enfocaments i matiços.

Sigui com sigui, no m’arrepenteixo d’haver escollit per llegir aquesta novel.la, entre d’altres, en el meu període de vacances, penso a més que és una molt bona elecció, però crec que ara tinc necessitat de lectures molt menys feixugues i dramàtiques. A veure si aconsegueixo escollir una altra història més amable i amb no tanta densitat psicològica...

Herman Kock: Casa d'estiu amb piscina

A l'acabar aquesta novel·la magistral, em queden sobretot dos sensacions bullint a dins: La sensació d'haber llegit un producte literari impecable i amb un nus argumental i uns personatges creïbles, i la sensació d'un impacte profund, d'unes constatacions que, al marge de convencions socials i de certa moralitat, hi estan d'alguna forma arreplegades en el que significa ésser humà, des del punt de vista biològic. Perquè encara que, amagat o tal volta diluït per una sociabilitat d'altra banda molt necessària per a l'espècie, l'ésser humà (cada ésser humà) manté l'instint de protecció pels seus fills, si fa falta fins l'extrem de matar.

Però, no obstant, la novel.la, a part d'aquest instint primari de protecció, també sondeja un altre instint absolutament primari i que està codificat en el seu ADN: l'instint sexual. Perquè, tal i com s'exposa en un moment de la narració, i deixant de banda convencions i moralitats, el mascle té en els seus gens l'instint de procreació que malda per multiplicar-se com amb més dones, millor. És una realitat biològica.

El protagonista d'aquesta excel.lent novel.la és un metge, en un principi "feliçment" casat i amb dos filles d'onze i tretze anys. Al conèixer un pacient i iniciar una amistat, aquest pacient (Ralph Meier) també casat i amb dos fills, invita al metge i a la seva família a passar uns dies de vacances a una casa que hi tenen amb piscina.

El que en un principi té que esdevenir un encontre per a esbarjo, acabarà en un autèntic malson quan una de les filles del metge és violada a una platja dels voltants. I, com que aquest últim sospita del seu pacient Ralph, la venjança se la cobrarà de la forma més macabra...

Amb "Casa d'estiu amb piscina" assistim a l'espectacle de vegades culpidor i impactant d'unes pulsions instintives i primàries que poden -amb el catalitzador adequat- fer eclossió en tota la seva potència destructiva. Assistim també a l'espectacle de la farsa social que, en el fons, és com una segona pell absolutament prescindible i també al convencionalisme entre parelles que està basat molts cops precisament en el mirall d'imatges del que se suposa que estaria o no estaria bé a ulls dels altres.

En definitiva, una novel.la extraordinàriament bona i que invita (i molt) a la reflexió.

Jonas Jonasson: L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra

L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra, del suec Jonas Jonasson, m’ha semblat una novel·la divertida, entretinguda i molt disparatada i per a res creïble des del punt de vista argumental; però, és clar, és que estem llegint un relat en clau de farsa on les sorpreses i les situacions rocambolesques aniran in crescendo a l’aixopluc del riu desbordant i il.limitat de la imaginació. Que, en el cas d’aquest autor suec, res té que envejar a un altre autor aplaudit de les terres del fred, el finlandès Arto Passilina, tots dos especialistes en crear situacions i ambients recargolats i un tant surrealistes i amb un toc d’humor entre àcid i macabre, a parts iguals. I, si es vol, es podria comparar fins i tot aquesta obra a la gran novel.la del malograt John Kennedy Toole, La conxorxa dels necis, més que res per la facilitat que tenen els seus autors en crear “escenaris” embrollats i plens de personatges al.lucinants que, com la plastilina, van modelant tot tipus de situacions d’enredament i de comèdia. Ara bé, deixem aquí ben matitzat que Ignatius Reallity no té ni el calatge moral ni la simplicitat i bona fe que té Allan Karlson, el protagonista que ens ocupa en aquesta crítica…

Pel seu aniversari de segle de vida, Allan Karlson decideix escapar-se de la residència d’avis fent cap a l’estació d’autobusos desprès d’una fugida decidida i de no retorn. I mentre espera, precisament, l’arribada del seu autobús algú li encarrega la custòdia d’una maleta. I aquesta maleta (millor dit, els diners aplegats al seu interior) serà l’inici d’una esbojarrada història amb gànsters inclosos, de fugides i persecusions, amb tota una galeria de personatges estrambòtics i situacions no menys recargolades.

Paral.lelament als avatars de la fugida de l’ancià, la novel.la va intercalant episodis de la vida del seu protagonista i el seu periple al llarg del segle XX i a través de la seva vasta geografia, on coneixerà de retruc a molts líders mundials degut, en un principi, a una habilitat un tant estranya, com és la de ser especialiste en explosius. I no deixa de ser d’allò més suggerent i sorprenent, per això mateix, la portada del llibre, amb una foto d’un avi que du a la butxaca un cartutxo de dinamita…

M’ha semblat trovar-hi en aquests episodis els ecos retronants del bon soldat Svejk, anti-heroi de la literatura txeca creat per Jaroslav Hasek. I, sí, estaríem parlant d’uns personatges innocents en la seva puresa, que ni volen mesclar-se en la guerra (Svejk) ni en política (Karlson) perquè tots dos viuen llurs vides en un nivell de simplicitat i de coherència interior que s’estavella una vegada i una altra contra els clixés socials i les idees pre-establertes.

La caricatura, la sàtira que tan bé saben utilizar els mestres de la narrativa centroeuropea, també està present en aquesta novel.la delirant i esbojarrada a través de la qual pots gaudir de bona literatura sense grans pretensions, a no sigui la de passar unes hores amb el somriure als llavis acompanyant aquest original vell de cent anys que un dia decideix sortir per la finestra, i que per la seva proposta i característiques, és un llibre ideal per gaudir ara a l’agost. Sense presses. De periple en periple. Sense cap volada intel.lectual, com una suau i intrascendent brisa d’estiu.

Yann Martel: Vida de Pi

A l’acabar l’última pàgina d’aquesta història original i sorprenent, em queda la sensació d’haver assaborit una bona novel·la, relat d’un peculiar naufragi, on també de retruc s’aprenen conceptes de zoologia i de teologia, per molt dispars que en un primer moment puguin parèixer tots dos mons.

El protagoniste, Pi, abreviatura del seu nom Piscine, va de camí des de la seva India natal fins al Canadà en un vaixell, juntament amb els seus pares i uns quants animals d’un zoològic que hi tenen al seu poble, amb el resultat que hi ha un naufragi del que es salvaran uns quants animals (un orangutà, una hiena, una zebra, un tigre i el propi proganiste)

El recargolament del fil argumental del naufragi fa que tots tinguin que conviure en un sol bot salvavides, i que les esperances de salvar-se per a tots depengui d’un instint de supervivència comú per a totes les espècies animals, inclosa l’home. Així que aquest últim i el tigre, que són tots dos els animals més forts del bot, seran els que sobreviuran i tindran que aprendre a construir un altre tipus de realitat on el dia a dia malda a l’hora d’aconseguir els aliments per satisfer llurs necessitats bàsiques.

Vida de Pi, ja ho he dit, m’ha semblat una novel·la bona, interessant pels conceptes zoològics i teològics que es desprenen com una segona pell del relat, però sense arribar a abrumar o a extorsionar el nus principal a favor de cert amaniment o d’idees estereotipades; al contrari, hi ha molta frescura, espontaneitat i moments realment emocionants.

Finalment, quan Pi està contant la història del seu peculiar naufragi als representants de l’empressa asseguradora del vaixell, i de resultes que no se’l creuen, llavors ell mateix torna a contar un naufragi sensiblement diferent, però aquest cop amb éssers humans. Les paraules de Pi, no poden ser més explícites envers el que, en el fons, significa creure i tenir fe: “A veure, el món no és només com el veiem, sinó també com l’entenem, no és així? I a l’entendre una cosa, li afegim quelcom, no? Doncs precisament això converteix la vida en un conte”.

Salvant les distàncies, convé apuntar un altre gran relat pormenoritzat (això sí, sense tigre inclòs) del Premi Nobel García Márquez, "relat d'un nàufrag", una autèntica meravella literària on la sed, les cremades del sol, la fam , la por i la desesperança es senten a la perfecció mentre estàs llegint. Ja dic, salvant les distàncies i el rang literari de cadascú, m'ha semblat Vida de Pi un relat de naufragi igualment de convincent i d'evocador.

 

Markus Zusak: La lladre de llibres

Els miracles existeixen, és clar que sí, i també en el món de la literatura: La lladre de llibres n’és un d’ells.

La veritat és que, a part d’un gran plaer per la forma en que la història està construïda, amb un lèxic ple de lirisme, acurat, sugeridor, senzill, en les seves pàgines hi trobem tot allò que s’ha de demanar a la literatura de qualitat: que t’entretinguin, que t’endinsin d’una forma punyent i sense concessions al nus argumental, que t’emocionin, que et facin ballar la imaginació agafada de la mà del contexte històric-social-polític en que els personatges están insertats i, és clar, que aquests personatges siguin humans, molt humans.

La lladre de llibres és una meravella literària on té cabuda, dins el microcosmos i el contexte on té lloc la seva història (Segona Guerra Mundial, l’Alemanya nazi) tot un macrocosmos on la imaginació, la tendresa, els sentiments i, com no, la paraula, pinta amb colors propis i a través dels ulls de Liesel tot un univers que es va descobrint a mesura que la seva protagonista apren a llegir i a tenir consciència del veritable poder de la paraula. I, sí, la paraula pot endolcir la vida, li pot donar unes aromes i unes tonalitats amables, però també pot matar, destruïr.

En certa manera, estem al davant d’un conte, d’una faula que s’esdevé a través del costellam de la Història en un petit poble magníficament retratat de l’Alemanya nazi. I, és clar, ja en el primer paràgraf el narrador avisa de forma contundent: “un petit detall: moriràs” I és que qui ens està contant aquesta faula, el narrador és ni més ni menys que la Mort, circumstància extraordinàriament original en l’estructura de la narració que, dit sigui de pas, ens va avançant esdeveniments fent ostentació de la seva implacable omnisciència…

Liesel és una orfa que té la prematura visió de la mort quan veu morir el seu germà davant el seus ulls i, com els seus pares biològics no la poden mantenir, és adoptada llavors per una altra família molt prop de Munich. Estem a l’any 1939, tot just quan Alemanya comença l’expansió del seu Reich en forma de guerra. I ja des dels seus primers i tendres anys, la nostra protagonista té l’estranya dèria de robar llibres (ho fa per primera vegada al robar, al cementeri on enterren el seu germanet, el Manual del sepulturer…)

Al temps que assistim a l’eco que la petjada del nazisme té en el dia a dia de les famílies alemanyes, ens trobem al davant del cant del cigne de Liesen, quan a poc a poc el seu món interior és bastit per la matèria invisible de la intel.ligència estructurada a través de la paraula, de les històries que hi ha als llibres que ella va robant. I assistim també a l’amistat entre un jueu i aquesta família que jugant-se la vida l’acolleix i l’amaga a casa seva, reivindicant per damunt de tot la compassió, l’empatia, l’amor per sobre d’idees que es centrifuguen a través de l’odi i l’exclusió.

Finalment, és quasi bé impossible acabar aquesta història sense emocionar-se i sense preguntar-se com li ha anat la vida a Liesen des de la seva adolescència fins la seva senectut. Del poc que es dedueix i que l’autor ens conta, es treu que la seva vida s’uneix a la de Max, el jueu que la seva família adoptiva amagava al sòtan i que sobreviurà desprès de que l’agafin al camp de concentració de Dachau.

Potser és la màgia que tenen les grans històries, que deixen un raconet per a que el lector pugui fer les seves pròpies deduccions més enllà de les paraules que delimiten la narració. Sigui com sigui, La lladre de llibres és una faula bellíssima que malda per ser llegida en més d’una ocasió. De debò, val la pena.