Natsume Soseki: sóc un gat

El món de les lletres pot permetre’s qualsevol tipus de llicència imaginativa, com ara posar enmig d’una història una veu en primera persona sota la corporeïtat i la pell d’un gat però, en canvi, sota la forma de copsar el món i d’interpretar-lo d’un autèntic filòsof que examina les relacions humanes i les seves motivacions sota l’anàlisi curiós d’aquell que viu amb els humans però que no és humà i que per això mateix està més “capacitat” per a llegir entre línies la hipocresia, la vanitat, l’artifici que es desprèn de les relacions. Sóc un gat, de l’escriptor japonès Natsume Soseki, és un curiós i original exercici narratiu d’una qualitat literària extraordinària on, sí, el protagonista és un gat que ens explica les seves peripècies arran que és acollit a la casa d’un professor d’anglès i de la seva família.

El que més m’ha agradat de la novel·la:

·    El disseny d’uns personatges realment divertits i un xic excèntrics (em refereixo sobretot al professor Kushami i a Meitei) que fan possible tot tipus de diàlegs esbojarrats, amb un ritme narratiu molt ràpid.

·        L’habilitat que té l’autor d’integrar a la seva obra tot un microcosmos convincent (un veïnat de Tokio) que de retruc ens fa veure un macrocosmos molt més ampli on es pot copsar la mentalitat d’una societat, d’unes formes de vida, d’uns costums, amb totes les seves llums i ombres.

·     L’erudició d’un autor que té un repertori intel·lectual molt ampli per a qualsevol tipus de qüestió, avalat per la lectura de clàssics tant orientals com occidentals.

·    La creació d’un personatge entranyable, el del professor, paradigma de l’home contradictori, tossut, perdut sempre entre qüestions filosòfiques i complexos fortament arrelats. En aquest sentit, Soseki l’humanitza fins quasi bé a esculpir-lo com un anti-heroi, com un personatge més d’un ramat mediocre i sense grans aspiracions, però que en canvi el mostra absolutament convincent en totes i cadascuna de les seves contradiccions (humanes, massa humanes, com diria Nietzsche)

El que menys m’ha agradat:

·    Els circumloquis o voltes en clau de digressió filosòfica que el gat-narrador de vegades fa en un carrousel inconnex d’idees inacabable i accelerat, que arriba a “emborratxar”, a saturar, allunyant-se una mica de la trama o argument principal de la història. També hi ha entre els diferents personatges diàlegs d’aquesta naturalesa, inacabables, embafadors.

·        Des del meu parer, hi trobo massa extensió pel que fa al nombre de pàgines de la novel·la; si l’autor hagués retallat una mica, precisament, aquestes digressions una mica empipadores, potser el resultat final hagués sigut molt més efectiu i no tant carregant. Sigui com sigui, sis-centes cinquanta pàgines em semblen excessives.

En definitiva, un producte literari molt ben fet, considerat un clàssic al Japó, i que entreté i diverteix a parts iguals, satiritzant de retruc tota una classe social burgesa de l’època que, si es perllonga en l’espai i el temps, podria ser perfectament la classe social burgesa de qualsevol societat moderna. I aquí està la vertadera universalitat de la novel·la.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE