dilluns, 28 de juny del 2010

Paulo Coelho: El peregrí de Compostela


Com sigui que aquest estiu vull fer una part del camí de Santiago, em venia de gust ambientar-me una mica, literàriament parlant, així que em vaig agafar l’altre dia una edició del Peregrí de Compostela, de Paulo Coelho, que encara no havia llegit. I, la veritat, em començo a arrepentir.

Coelho relata una mena de viatge iniciàtic que el seu mestre RAM li fa fer: el camí de Santiago no és altra cosa, llavors, que un tauler, un recorregut, un itinerari, per posar-hi al damunt totes les seves recerques espirituals, per desplegar-hi els reptes, dificultats i obstacles que té que superar per ingresar a una Ordre.

Bé, no està gens malament l’argument, però i la posada en pràctica, i la qualitat literària que va desplegant l’autor al llarg de la narració? Doncs crec sincerament que des d’aquesta vessant, el Peregrí de Compostela és un llibre del tot prescindible, no té ni el més mínim valor literari, des d’una forma de narrar plana, sense matiços, sense metàfores i elements expressius remarcables. És a dir, que qui sigui aficionat als artilugis literaris sofisticats, al llenguatge de bella orfebreria, a la màgia de les metàfores, que no es miri un llibre com aquest.

Qui vulgui un llibre de Coelho fet amb inspiració i amb força contingut, aquest llibre és sense dubte l’Alquimista, tot els altres que ha fet, crec que són del tot prescindibles i mediocres, malgrat l’éxit que ha tingut de vendes tota la seva producció.

En fi, a veure si un altre cop acerto per ambientar-me, literàriament parlant…


dissabte, 26 de juny del 2010

Curriculum Vitae

                                                      Curriculum Vitae d'Alonso,      


Significat del nom, el guerrer que sempre està preparat per al combat.

Data naixement, 3-12-1970, naixement traumàtic per fórceps.

Aspectació astrológica, sol a Sagitari, ascendent a Virgo, lluna a Acuari.

Planeta que sortia a l’horitzó del naixement, Plutó (el deu indestructible de les profunditats i de les transformacions de l’ànima, l’únic capaç de tornar a néixer de les seves pròpies cendres)

Objectius professionals, m’agradaria descubrir el secret de l’alquimia interior, és a dir, el poder de convertir el plom en or, m’agradaria també ser conscient en tot moment que estic fent una feina de servei a l’altre, m’agradaria disfrutar del calor de la gent que s’adreça a mi i de la meva espontaneitat.

Perspectives futures, viure sense metes i amb una sola possessió: la meva ànima.

Els paisatges favorits,
·       un castell situat a les Highlands d’Escòcia a dalt d’un precipici inmens i des d’on es veiés el mar trencant en onades inmenses.
·       un delta de l’Ebre que es reinventa a si mateix a cada estació des del seu propi somni de natura en estat pur.
·       un cel blau, sempre blau, partint la simetria d’un mar blau marí i verd.

Cursos,
·       nivell B de coneixements en els PER QUÈ importants de la vida.
·       el valor del sofriment i de la dignitat humana.
·       la batalla per ser un mateix (curs de 39 anys i 6 mesos fet a la universitat de la Vida)
·       l’amor, la força més poderosa a l’Univers.

diumenge, 20 de juny del 2010

Ernesto Sábato: El túnel

Com en la novel·la de García Márquez, “Crònica d'una mort anunciada”, en aquesta novel.la també coneixem, ja en el primer paràgraf, que el protagonista, Juan Pablo Castel, matarà a Maria Iribarne. Però, malgrat això, “El túnel”, novel.la excel.lentment construïda, ens apropa de manera impressionant a la foscor de l’ànima humana en el terreny de les relacions. Està escrita com una mena de confessions dels motius o causes que porten a Castel fins al desenllaç fatal, des de la lògica d'una persona que intenta racionalitzar i posar ordre a un món interior absolutament destrossat.

El protagonista, pintor que viu en un estat de profunda desesperació i angoixa, veu en la figura de Maria, que en una de les seves exposicions s’ha quedat mirant fixament l’escena d’un dels seus quadres, la taula de salvació a la seva angoixa vital. Però la relació està basada sobretot en el maltracte, en la manipulació, en la desconfiança per part d’ell (és a dir, tot el que no és l’amor)

I és que hi ha una premisa bàsica i fonamental, que sovint passem per alt: si un no es capaç de relacionar-se satisfactòriament amb si mateix, com relacionar-se llavors satisfactòriament amb l’altre?

Juan Pablo Castel té, llavors, una elaboració de la realitat en que es creu víctima del establishment, té un complexe d’inferioritat fortament arrelat que el fa actuar amb supèrbia, amb despreci (per a contrarestar-lo) i per tot arreu veu limitacions i motius amagats (té també certa tendència paranoide) Els seus sentiments són d’una profunda depressió, és una persona absolutament perduda enmig dels seus fantasmes. I ell ho sap i en té consciència, perquè en un moment donat es fa la reflexió: “en tot cas, hi havia un sol túnel, fosc i solitari: el meu, el túnel en que havia transcorregut la meva infància, la meva juventut, tota la meva vida”

Quan apareix a la seva vida, Maria no fa altra cosa que posar-li al davant un espill: llavors veurà tot el seu caos reflectit i augmentat. I enlloc de servir-li d’eina per a l’autoconeixement, per a la sanació de les seves ferides, el que farà és destruir aquest espill que no li reflexa el que vol.

Durant la lectura de la novel.la, arriba de debò a ser colpidor el testimoni d’aquesta narració escrita en primera persona del protagonista: la seva soledat, la seva angoixa, la seva incapacitat de comunicació, el seu món psíquic en tenebres molt ben simbolitzat pel títol alegòric de la novel·la (el túnel)

Ara bé, si entrem en el terreny del judici, crec amb tota convicció que, per damunt de totes les circumstàncies que ens esdevenen, de tot allò que ens marca, sempre hi ha la possibilitat de conduïr-se pel terreny de la bondat (i això és demostrable i es va poder veure amb tota la seva profunda implicació i contundència als lager alemans, en condicions de vida autènticament brutals i sense massa possibilitat d’escollir res)

El protagonista, ni és bondadós, ni tan sols es planteja la possibilitat de donar-se una oportunitat de reajustar la seva escala de valors, perquè es creu una víctima que no té cap poder de canviar res de la seva vida. L’únic que fa llavors és, seguint la dinàmica maltractador-víctima, projectar totes les seves carències afectives en la figura de Maria, a la que va maltractant cada cop més fins el desenllaç final ja explicitat en el primer paràgraf.



dijous, 17 de juny del 2010

En algún lugar de un tiempo perdido






Me parece que regreso a un sueño. Miro hacia atrás con los ojos de la mente, y un intervalo de veinte años es como si me retrotrajeran a otra vida. Y es entonces cuando cierta sensación de desgarro y de piedad se agarra a mis costillas recordándome que las aguas de la vida siempre fluyen hacia delante, que la persona que éramos antaño se ha disuelto para siempre entre los múltiples meandros y recovecos que sinuosamente van trazando esas aguas quizás en un atisbo ya del mar definitivo. Hace veinte años, cuando hacía el servicio militar…



El otro día volví a pasear por esa ciudad, y ahora toda la extensión del cuartel militar que había entonces son unos colegios y un parque adyacente, no queda ni rastro de ese cuartel por el que un día yo, calzado con botas y disfrazado de verde, desfilaba cada día en el patio de armas. Dónde está la primera compañía, ese niño que hacía a veces imaginarias por las noches en esa misma compañía, ese niño que salía a  veces también de maniobras en medio de montañas perdidas de la faz de la tierra, siempre con una mochila y un fusil como si fueran de juguete. Dónde los sueños, las ilusiones, también los terribles desgarros, que el alma de ese niño llevaba consigo dentro de su traje de camuflaje.



Me gusta pasear y perderme por las calles de esa ciudad por la que transcurrió, ya hace de esto una eternidad, un año de mi vida. Y cada vez que paseo por esas calles, ese espacio, esa arquitectura bañada del antiguo esplendor de Roma, es como abrir un grifo que borbotea agua de nostalgia, y es una sensación sobrecogedora porque percibo con toda intensidad que quien entonces iba y venía por esas calles del recuerdo era un yo de otro tiempo y de otra vida que no tiene nada que ver con el yo que ahora conforma mi ser. Aunque, en esencia, somos la misma persona separada por las coordenadas del tiempo, me digo desde una óptica puramente intelectual.



Ya se ve que las palabras, a veces, son incapaces de delimitar y de explicar todo ese tipo de sensaciones que se destapan de los centros sensitivos. Quizás, cada vez que vuelvo a esa ciudad,  me sucede que asumo absoluta conciencia de que esto no va de broma, de que en efecto el tiempo pasa, y además bastante deprisa y que, posiblemente, soy alguien en el ecuador de su vida: imposible ir hacia atrás y recomponer los pedazos de puzzle del yo de hace veinte años, imposible abrir el mecanismo de relojería y dar marcha atrás a las manecillas del reloj, imposible mirarse al espejo y no reconocer en cada palmo de la cara las huellas de algo que pasa también por tu cuerpo, y que cada vez lo va alejando de ese cuerpo que, en las maniobras de la mili, era capaz de ir caminando sin parar todo un día, sin comer y sin apenas beber, con veinte kilos en la espalda en forma de equipaje.



He ido estos días de compras a Tarragona, y de nuevo he querido caminar por las mismas calles por las que caminaba entonces, y de nuevo he querido mirar el cuartel (el colegio, pues, y solamente con un ejercicio concienzudo de imaginación puedo imaginar la barrera de entrada, el cuerpo de guardia, las garitas, los muros, el terreno de juegos, que ya no están) Pero todo eso permanece, sin embargo, en algún resquicio de mi yo. Imágenes, situaciones, edificios, caras, voces, sentimientos, miedos, van y vienen pero ya sin ninguna trascendencia, como una brisa lejana que se pierde sin dejar huella alguna por los valles de la memoria.



Por unos instantes, he tenido la absurda pretensión de hacerme pasar por alguien que regresaba desde la otra punta de España para visitar el cuartel donde antaño había hecho el servicio militar, y así tener la posibilidad de preguntar a algún transeúnte, oiga, perdón, el cuartel militar de Tarragona, creo que se llamaba General Contreras, sabe por dónde cae, es que vengo de visita,  después de veinte años, para entonces oír la consabida respuesta, ya no existe este cuartel, sabe, ahora son unos colegios y un parque. Ya no existe, claro, como tampoco existe ya aquel año de 1989 y esos niños disfrazados de soldados que aprendían el arte de la guerra, no existen esas voces de los sargentos atronando el patio de armas ante esos mismos niños disfrazados y asustados, no existe el cargador de diez balas que te daban para hacer una guardia con el cetme, no existe el walkman que llevabas junto a la inseparable caja de casetes para por las noches aislarte en la litera entre los toques de atención del corneta, no existe ni volverá a existir.



Me paro y me quedo quieto desde la otra acera de la calle, contemplando tan solo con el recuerdo a ese niño que subía esa misma rampa que daba acceso al cuartel, cargado siempre del petate. Siento ganas de hablarle, de abrazarle, de darle ánimos, de unirlo de algún modo a mi yo de aquí y de ahora pero al final, como un espejismo, acaba desvaneciéndose y perdiéndose entre las grietas del pasado, llevándose consigo las ansiedades y las congojas de la vida en el cuartel al doblar la esquina. Y yo permanezco un rato más en la otra acera, con el ropaje y los sueños que ya no serán los mismos de los de entonces. Cojo el candado, cierro la tapa de mi corazón, guardo mis sentimientos y me voy.

                                                   
  (2008)

                  

dimecres, 16 de juny del 2010

Microrelat: Missatge llençat a una botella

Destinació: l’infinit
                                    
                                    Lloc de recollida: el no res
                                                        
                                                   Límits: les cantonades d’un somni
     
Invitats: nàufrags perduts incapaços de naufragar
                       
                        S’accepten: les llàgrimes que neixin del silenci i de l’oblit                                       

                                                           Donacions: a la vidriola de Deu

                 

dilluns, 14 de juny del 2010

Crec



M’agrada estar sentat a un chiringuito al costat de la platja, sentint el soroll del mar i els crits en la llunyania dels nens que juguen a futbol o fan castells a l’arena, mentres bec una cervesa ben freda. M’agrada no tenir un pla pre-fixat, m’agrada no tenir pre-judicis, m’agrada ser imperfecte, m’agrada sentir-me lliure com els núbols blancs i gruixuts que acaronen tota la línia de l’horitzó, com la brisa que em ve a la cara, com el temps quan s’atura enmig d’un pou de pau i de serenor que es trova al centre del meu cos. M’agrada ser.


Crec en el silenci. Crec en l’amor. Crec en la innocència. Crec en la guerra, quan les batalles que es lliuren són per arribar al centre del cor. Crec en el cel, la mar i el color blau. Crec en la bondat. Crec en el destí. Crec en la bellesa. Crec en algú que somriu amb els ulls. Crec en els moviments de sístole i diàstole del cor. Crec en les tortugues petites que intenten desesperadament guanyar el mar des de la platja. Crec en la utopia. Crec en la mare que cada dia entra a l’habitació del nen que va perdre fa molts anys, per a recordar-lo. Crec en les meves llàgrimes. Crec en l’esforç, el dolor i el sofriment. Crec en el Big Bang, en l’infinitud i en l’eternitat.  CREC EN MI.

dissabte, 12 de juny del 2010

Hermann Hesse: Siddhartha




Siddhartha és un d’aquells pocs llibres que,  per la seva frescura i sensibilitat, cada cop m’entusiasma i m’inspira com la primera vegada que el vaig llegir. Es un conte exquisit que ens apropa la mentalitat budista, els seus preceptes; que ens parla del camí a seguir, dels dubtes, de les equivocacions, de la voluntat i la determinació per aconseguir arribar-hi malgrat tot.

Siddharta, el fill del brahman (casta hindú dels sacerdots) decideix abandonar la seva família per anar a la recerca del seu “jo”, contradint així els preceptes del seu pare i del diseny de la vida que per a ell li ha sigut atorgat pel fet de néixer fill de sacerdot.

Així que inicia un peregrinatge amb el seu amic Govinda, primer se’n va amb els ascetes, però prompte compren que el camí de la mortificació física no té per què portar-te cap a la Unitat (la corda ha d’estar tensada en la seva justa mesura, si ho està massa o massa poc, no podrà fer el servei d’arrossegar la barca) I a un bosc de mangos apareix ni més ni menys que el Buda, l’il·luminat, que es trova per impartir les seves ensenyances. El seu amic s’hi apunta, però ell decideix no seguir el Buda, perquè compren que, més enllà de la doctrina, del que a una altra persona li ha anat bé per trovar-se a si mateixa, cada ésser humà ha de trovar el seu propi camí a dins seu en funció de la seva realitat única i irrepetible en la història de l’Univers.

Siddharta deixa al Buda per anar a la recerca del seu destí, coneix l’amor de la mà de Kamala, es comença a embrutir i a posar-se en el mateix plànol que els “homes-nens”, és a dir, que si abans havia triat el camí de la mortificació i l'anulació amb els ascetes, ara tria el camí de la voluptuositat i de les passions. Però abans d’enfonsar-se definitivament, aconsegueix trovar de nou l’ànima que ha perdut: el seu mestre és, en aquest cas, un simple barquer que li ensenya a deixar la ment buida de conceptes, d’idees, que li mostra com parlar i escoltar el riu; que, en definitiva, li dona les claus senzilles i desprovistes de tota doctrina i concepte, de la il·luminació.

………………………………………

Les claus que per a mi es poden extreure de la novel·la són:

· Les doctrines són com un mapa que han fet altres persones que han arribat a la “Unitat”, però en última instància la forma de recorrer els camins, de superar els obstacles que hi són reflectits en el mapa, depen única i exclusivament d’un mateix. I, a més, el que és bo i funciona per a mi, no té perquè ser bo i funcionar per a tu. Cada persona és un micro-univers que es regeix per lleis pròpies.
· Ningú pot transmetre la sabiduria perquè és una forma vivencial i holística de l’experiència i, per tant, completament subjectiva.
· L'equivocació, l'error, formen part al cap i a la fi de l'aprenentatge, són necessaris perquè sense això no podríem copsar la lliçó que ens ensenya per quin camí anar i per quin no.
· L’amor és la força més poderosa, sense amor no es pot arribar mai a la cim del camí. Per a poder accedir-hi, viure en el aquí i l’ara, en la total i absoluta acceptació de les coses, són les claus per poder aconseguir-ho.



diumenge, 6 de juny del 2010

Sincronicitat


Des de fons budistes i de la filosofia oriental, des de la psicologia profunda, hi ha la màxima que diu: quan el deixeble està preparat, apareix el mestre. Sembla que hi ha un punt, en efecte, en el que allò d’afora i allò de dins convergeixen, en que un determinat impuls psicològic es manifesta exteriorment en una sèrie d’esdeveniments que ens succeeixen en funció d’aquest impuls, com quan es tira a una bassa cristal·lina una pedra que provocarà certes onades a la superfície. En paraules de Coelho: “quan es desitja una cosa amb tota intensitat, l’Univers conspira per a fer realitat els  nostres somnis” O també, si es vol, en paraules del gran deixeble de Freud, el psicòleg Carl Gustav Jung: sincronicitat. Jung utilitzà a més l'astrologia en les seves indagacions, creia per exemple en el I Ching, una espècie d'oracle xinès, i en la seva trajectòria s'esforçà en demostrar una idea: les casualitats no existeixen, tot és un reflexe d'energies que s'activen i que interactuen en funció de la nostra qualitat energètica i mental.

És així que, seguint la idea de deixeble-mestre, és precisament quan hem assumit certes experiències i coneixements, quan els havem integrat en la nostra psique llavors apareixen fets externs que ens permet posar a provar aquesta integració. Però també existeixen plànols en la realitat de diferent estructura que potser també es sincronitzen perquè tenen un contingut similar, un contingut que va més enllà de la causalitat, encara que a la nostra percepció se’ns escapi de vegades el seu significat.

A continuació, faig un relat extret de la meva vida, el que explico és un fet absolutament cert, real, que pot aplegar-se perfectament en els paràmetres de la sincronicitat:

El sentiment nuclear durant el somni era d’angoixa, d’inadequació, d’estranyament. Caminava enmig d’una gent que no reconeixia, em sentia del tot intrús, incomprengut, sol, en unes instal·lacions paregudes a un gran magatzem rústic. Finalment entrava a un lavabo, es trovaba una altra persona amb mi i de repent apareixia una gateta color taronja, amb la panxa blanca, primeta, que no parava de refregar-se contra la meva cara. La gateta al final desapareixia perquè em va sonar el despertador, posant punt i final al somni.

I al dia següent, mentres passejava per un carrer de l’Ametlla, vaig veure una gateta color taronja, amb la panxa blanqueta, més aviat prima… La seva descripció era exactament la que se m’havia aparegut el dia anterior en el meu somni, la vaig reconèixer de seguida.

Com sigui que sentia curiositat per saber què signifiquen certs somnis, em vaig documentar a través de la web: el fet de somniar amb gats sembla que implica algun tipus de traïció o de decepció. Potser el fet de veure els dos plànols (realitat-somni) enllaçats d’alguna forma, el missatge vindria a ser llavors: ves amb compte, obre els ulls, hi ha una persona a la teva vida que no és el que sembla ser… Al cap i a la fi, la sincronicitat imprimeix un sentit dels fets nomès a la persona implicada, i aquest sentit és purament subjectiu. Podria molt bé ser un altre sentit que, ara per ara, se m'escapa.