Gratitut

"Gràcies per tots els dubtes i totes les preguntes, per tota la soledat i el sofriment, per tot el buit i totes les cicatrius que es van deixar dintre de mi, això va inspirar-me un impuls per lluitar, gràcies per la força i el coratge que mai havia conegut en mi"

A la meva mare

Mare, vull abraçar-te ara tan suau i dolçament,

com quan tu feies amb mi de petit, sempre de petit

olorant el meu pèl que es confonia entre els teus petons de mar:

Vull mostrar-te tant i tant d’amor, per una petita eternitat viscuda

en forma d’una història que ens pertany als dos, a tu i a mi.

La teva malaltia em dona forces i una promesa

que viu al territori més sagrat del meu cor:

Et protegiré, et cuitaré, t’estimaré de la mateixa forma

com quan tu feies amb mi de petit, sempre de petit,

mentre xiuxiuejaves una dolça cançó de bressol cap als meus somnis.

I quan no recordis ja qui és el teu fill de l’ànima,

t’inventaré de nou, les vegades que facin falta,

la nostra història d’amor, d’un amor que té la fortalesa d’un món

i d’un vincle que mai ni el temps ni l’enfermetat podrà allunyar.

Vull dir-te que t’estimo però sento que no és suficient,

necessito en canvi sentir la teva presència, la teva alegria, la teva pena,

necessito guarir tot el dolor del teu interior i abraçar-te, només abraçar-te

igual que tu feies amb mi de petit.

Mare...

Poema del nihilista

Quan realment et sentes bé, feliç i en pau, amb tu i amb el món que t'envolta, quan el teu pensament està llímpio com un estany en absoluta calma, quan la teva sensibilitat es concentra a l'extrem joiós d'un acontentament i gratitud enfront tota manifestació de vida, quina necessitat hi ha llavors d'expresar-te en paraules.

I, en canvi, quan travessem viaranys complicats i no tan amables, és llavors quan més que mai hi ha la necessitat de que la paraula surti de dins esmolant totes les asprors per tal de suavitzar la realitat. És curiós, però crec que és així.

En una temporadeta que, cosa ben estranya en mi, no llegeixo absolutament res, m'estic dedicant a esporgar vells escrits del bagul del records, com ara aquest, en plà nihilista, que també el rellegeixo amb un somriure als llavis:

Soc d’un mon on les paraules no emeten sons, on el futur només existeix com un gra de raïm que al final esdevé pansa, on les esperances viatgen lluny de nosaltres en vaixells-fantasma, entre boires, lluny, lluny, molt lluny entre mars que no es veuen i  on un deu que no es ha deixat manual d’instruccions fa ninots Que ploren Que riuen Que criden Que apunyalen Que estimen Que odien Que escupeixen Que petoneigen Que somnien Que diuen Sense dir res, i desprès aquest deu desconegut els abandona, entre naufragis i tormentes que s’apaguen i s’encenen al centre de totes i cadascuna d’aquestes ànimes que al final esdevenen fang. Algú ens prometé l’eternitat, un mon fet sense espai ni temps, però desprès tot és fum.

Teràpia comprimida

( Em fa una mica de gràcia rellegir-me a través de coses que he fet ja fa temps, com aquest relat... )

c) Alonso (L'Ametlla de Mar)

-Lo siento, creo que estoy muy pesimista, ya sé que hablar de este modo, en suma, lo único que propicia es que me hunda cada vez más en el fango... Aunque, créame, pongamos el caso de que tuviera palabras que significaran significados distintos, ¿usted cree que me servirían de tabla de flotación?

-Puede, pero en todo caso, el lenguaje es solo un idioma de signos con el sentido que usted mismo quiera que tenga. No sé si me explico. Para lograr la catarsis, tendría que intentar que la palabra saliera exprimida de su alma con todo el jugo de sus contradicciones, de sus miedos, de sus conflictos, de sus peleas, y esto no es nada fácil. De nada le va a servir inventarse un lenguaje bellamente dibujado pero del cual no pueda extraer ninguna referencia exacta a la temperatura interior de su alma...

-Creo que le voy entendiendo, pero a la vez me vienen ganas de llorar. Dios santo, por qué es todo tan complicado.

-Bueno, pues entonces veamos de qué forma se puede desmontar esa complicación en cachitos o raciones más simples: ¿está usted listo para ello?

-Creo que sí, doctor, aunque tengo miedo del precipicio abierto e insondable que pueda hallarse más allá de los límites de las palabras.

-No se preocupe, eso le sucede a todo el mundo; procedamos, pues, sin más dilación: yo le iré sugiriendo las palabras desnudas tal y como son pronunciadas, usted tendrá entonces que ir vistiéndolas, una a una, para rellenarlas de imágenes, de sensaciones, de sentimientos, o de lo que usted quiera . A ver, vaya cerrando los ojos, deje su mente en calma y preste atención a la modulación del sonido que nace de pronunciar...

Amor:

La carne se iba deshaciendo como una segunda piel innombrable, los vientos torrenciales del espíritu giraban desbordados sobre un centro de gravedad que me succionaba hasta el fondo, no podía hacer nada por apartarme de esa atracción tan poderosa, lamí su espíritu, encontré en el interior de unos ojos diáfanos mi reciprocidad, reconocí esa reciprocidad, y entonces hice la promesa de no separarme nunca de ese dulce y tierno espejo... cuando por un infortunio o giro inesperado del destino se rompió, una parte de mi cayó entonces también al suelo y se fragmentó en mil pedazos que jamás desde entonces he conseguido volver a unir.

Dios:

Alguien que hace muñecos absurdos y que luego abandona sin dejarles ningún manual de instrucciones.

Un sueño:

Voy en una barquita deslizándome lentamente a través de un río dorado por los primeros y más deslumbrantes rayos de sol matutinos. Hace calor. La brisa me acompaña dulcemente en la travesía. Los olores a jazmín fresco parecen inundar un aire puro como el diamante. De repente, empiezan los rápidos del río a precipitarme bruscamente hacia una catarata inminente, mas no puedo hacer otra cosa que dejarme llevar, siento que no depende de mi en última instancia la fortuna de ese viaje.

-Alto, siempre hay algo que sí puede cambiarse, por qué no intenta bracear un poco para ganar una de las orillas.

-No puedo, estoy justo en el centro del ancho río, y sus bordes ni tan siquiera pueden vislumbrarse.

-Pues entonces, ¡salte!

-No sé nadar.

-Vaya, no pinta entonces esto demasiado bien. Continúe, por favor...

La sensación que embarga mi alma es una sensación de caída en picado, al unísono de la marejada frenética que me arrastra río abajo. Voy despidiéndome de todo, si tuviera una botella con mensaje dentro la echaría, pero me temo que ya es tarde siquiera para las fantasías de este tipo. La catarata está a sólo dos metros. Se intuye un precipicio descomunal que es como si me dijera de antemano: te voy a engullir.

-Y qué hay más allá del precipicio.

-Silencio.  Nada.

-Y qué es el silencio.

-La orilla olvidada de un río sin posibilidad de derramarse en el mar.

-¿Y la nada?

- ...

-Está bien, no responda a esta última pregunta; está sudando, creo que por hoy ya está bien; veamos, creo que me voy formando un diagnóstico prematuro del dilema que sacude como perros enfurecidos su interior. Es así, más o menos:

Usted apostó en su día todo lo que tenía al caballo de carreras que creía ganador, pero no vio que, más allá del hecho de apostar o no, su caballo era cojo de nacimiento...

Eduardo Galeano: el llibre de les abraçades

Llegir Eduardo Galeano és, no hi tinc cap dubte, una experiència diferent, molt difícil de clarificar des de l’aparell crític al que la seva lectura pot sotmetre’s degut, fonamentalment, a que la prosa que utilitza s’esmuny de qualsevol definició, etiquetatge o anàlisi. És, senzillament, genial. Però, és clar, això és un blog de literatura, i un servidor té que posar, per molt que l’objecte a analitzar es resisteixi, unes paraules en clau de crítica. Procedeixo, doncs.

El llibre de les abraçades, que així es diu aquesta obra, està estructurat com un inacabable mosaic de peces curtes on es donen de la mà tot tipus de temàtica: des de la crítica social o històrica, des de la fantasia més nua, des de la poesia en prosa, des de l’anàlisi d’un context en clau filosòfic, des del pur i senzill conte d’una anècdota i, sobretot, des d’una voluntat perquè la paraula despulli amb tota la seva potència i capacitat d’evocació tot un món sensitiu on els colors, les textures, els sabors, les olors, es fan de sobte miraculosament reals.

És una obra plena d’imatges, sí, i és també una obra que no segueix absolutament cap tipus de línia argumental, des d’una aleatorietat temàtica que des del meu punt de vista és el que de debò li dona encant. La paraula de Galeano és meridianament diàfana i precisa i contundent, i té la qualitat d’anar al nucli de les coses i despullar-les del seu significat, sense renunciar a l’exabrupte en ocasions, però també sense deixar titella sense cap (les grans injustícies socials, les actuals i les històriques, els pobres, els desvalguts i pàries, són els motius que fan que l’autor llenci de vegades amb fúria els seus dards, amb sentida vehemència)

En definitiva, un plaer, per anar degustant sense pressa, i potser en moments en que no apeteix seguir una estructura narrativa clàssica i lineal i feixuga, sinó més aviat petits tasts fets amb sensibilitat i acurada voluntat literària.