Isaac Asimov: Jo, robot

Les tres lleis de la Robòtica: Primera llei: un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per la seva inacció, permetre que un ésser humà pateixi algun mal. Segona llei: un robot té que obeir les ordres que li siguin donades per un ésser humà, excepte quan aquestes ordres estiguin en oposició a la primera llei. Tercera llei: un robot té que protegir la seva pròpia existència, fins on aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o segona llei.

Històries de robots, a un món no massa llunyà del nostre, configurades sota el signe imprès a l’ànima del cervell positrònic creat per a obeir tres lleis fonamentals que, confrontades amb supòsits pràctics extrets del món real, donaran lloc a moltes paradoxes i situacions especials. És llavors que entrarà en lloc l’experiència i l’especialitat en “robopsicologia” de Susan Calvin, per a intentar resoldre les “desviacions conductuals” dels robots quan alguna de les lleis de la robòtica entri decididament en conflicte amb la realitat.

Les situacions i històries recreades per Isaac Asimov són de vegades subtils: al darrera d’una perturbació “anímica i conductual” d’algun robot hi ha una paradoxa que escau enfocar-ho tot plegat amb uns altres ulls, que escau posar-se a dintre l’armadura de circuits integrats amb les úniques pistes de les tres lleis de la robòtica per a intentar comprendre on està l’error, la situació que provoca una alteració o conflicte en alguna d’aquestes lleis.

La prosa d’Asimov no és ni de bon tros una prosa amb una voluntat decididament literària, però si que és una prosa amb una voluntat per fer-te reflexionar, per estimular, per fer-te pensar sota el prisma científic davant d’un determinat problema. En aquest sentit, fa que et sentis com un nen davant d’una situació que en definitiva sempre té una solució lògica, com quan de petits ens ensenyaven a les equacions de segon grau a simbolitzar les coses a través d’incògnites (x y) i desprès vincular-les d’una determinada forma per a obtenir la solució al problema. És a dir, que sempre hi havia solució, això era evident, el que passa és que no sempre s’encertava amb el camí o via adequada per arribar-hi a aquesta solució. De manera anàloga, qualsevol conflicte entre les lleis de la robòtica ve donat per l’exposició del robot a una situació que no pot aplegar les tres lleis a la vegada; d’aquesta forma, canviant o reajustant la situació, pot arribar a resoldre’s el conflicte.

Robots de totes modalitats i tipus, creats per a l’obediència a l’home a través d’un cànon conductual de tan sols tres lleis, i que també li serveixen a Asimov com a pretext per a exposar algunes visions en clau d’anticipació científica. Històries plenes de subtileses que et porten a un futur llunyà, però no massa llunyà. Ens trobem al davant, possiblement, d’una de les millors obres de ciència ficció.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE, sobretot per a amants del gènere de la literatura d’anticipació científica.

   

Paul Auster: La trilogia de Nova York

La trilogia de Nova York són tres històries que poden llegir-se de forma independent, però que juntes configuren un corpus bastant indefinible de novel·la policíaca amb elements psicològics, metafísics, amb constants enginys literaris que catapulten una escriptura a la recerca de noves formes conceptuals en una revisió original de les clàssiques històries detectivesques i que amb el geni d’Auster adquireixen altres dimensions. I, és clar, o t’enganxa de seguida, o fa que et desmarquis d’aquest tipus d’experimentació literària. En el meu cas, m’ha enganxat, de fet és ja la tercera vegada que la llegeixo.

Ciutat de vidre, Fantasmes, L’habitació tancada, tenen en comú un nervi argumental en que la vigilància i l’observació d’un determinat subjecte per part del detectiu o persona que decideix assumir la tasca de vigilar, és la base de les respectives històries. Però aquesta vigilància acaba tornant-se com un bumerang cap a l’observador, en el sentit que de forma pareguda a un joc de miralls el farà prendre consciència de tota una part instintiva, irracional i inconscient que de sobte li aflorarà amb tota la seva contundència, conduint-lo cap a laberints psicològics d’on ja mai més podrà sortir. La identitat, el joc canviant del destí, els miratges, la follia, es mesclen en el sinus d’unes històries que pareixen conduir directament cap a un precipici emocional, cap a un joc de castells a la sorra que acaba finalment en el no res, perquè de fet res és el que sembla a priori.

“Tot va començar per un número equivocat, el telèfon va sonar tres cops enmig de la nit i la veu a l’altre costat preguntà per algú que no era ell. Molt més tard, quan va poder pensar en les coses que li van succeir, arribaria a la conclusió que res era real excepte l’atzar” I aquest començament ja és tota una declaració d’intencions del que després la novel·la desenvoluparà: partint d’una equivocació (enlloc de trucar a casa d’un detectiu truquen a casa d’un escriptor per resoldre un cas) l’escriptor decideix assumir llavors una identitat que no és la d’ell i fer-se passar per detectiu.

Auster és capaç de fer aflorar als protagonistes de les tres històries tot un món instintiu, irracional, obsessiu, que es mescla convincentment amb una trama argumental arracerada al darrera del misteri, la incertesa, l’ambigüitat, on en efecte res és el que sembla ser. I més enllà d’una recerca exterior, hi convergeix un altre tipus de recerca interior, perquè qui busca acaba en realitat trobant aspectes de sí mateix que de forma inconscient li afloren: allò de fora com a mecanisme projectiu d’allò de dins, els límits entre observador i observat que es dissolen en un al·lucinant joc d’ombres que s’influeixen mutuament en una indissoluble interdependència. I, no ho oblidem, estem llegint una novel·la policíaca o de misteri, no una obra en clau metafísica...

Finalment, potser seria necessari apuntar un altre protagonista en totes les històries de la Trilogia, un protagonista que a través de la seva arquitectura immensa i claustrofòbica acull l’ànima d’un observador perdut sempre entre els seus propis laberints mentals, uns laberints que tenen una reciprocitat en Nova York. En efecte, la ciutat sempre hi és present com una segona pell, realçant encara més la sensació de perdre’s el protagonista entre una descomunal ciutat de vidre que eixampla més la distància entre les coses, entre cos i ànima, entre seny i bogeria, entre la llum i l’ombra. Enmig de dicotomies irresolubles, només resta una caiguda en espiral emparada per l’obscuritat.

La trilogia de Nova York és una de les millors obres de Paul Auster, un autor que crea addicció i al que pràcticament he llegit la totalitat de les seves novel·les (Brooklyn Follies, La nit de l’oracle, Tombuctú, El palau de la Lluna, Mr. Vertigen, El llibre de les il·lusions, Leviatan) Curiosament, arran de l’atorgament del premi Príncep d’Asturias, l’any 2006, la seva obra ha minvat moltíssim pel que fa a la seva qualitat, però ja dic, té autèntiques meravelles amb un pes específic literari molt valuós, com aquesta Trilogia.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE, IMPRESCINDIBLE, per a qui vulgui llegir una novel·la de detectius diferent.

John Kennedy Toole: La conxorxa dels ximples

Ens trobem a l’inici de la primavera de l’any 1969. Un home de trenta-un anys condueix amb el seu cotxe per una de tantes carreteres polsoses de l’estat de Lousiana. Pel cervell d’aquest home s’aixopluguen tot tipus de sensacions i de sentiments d’incomprensió, de fracàs, de manca de sentit, i sense veure cap sortida al seu estat d’ànim colpidor, decideix llavors una solució definitiva i dràstica a tot allò que el turmenta: para el seu vehicle i amb un aparell connecta els gasos del tub d’escapament del cotxe per a anar inhalant a poc a poc el que serà la seva dolça mort.

Aquest home es diu John Kennedy Toole, i dotze anys més tard, el 1981, guanyarà el Premi Pulitzer, degut a l’empeny de la seva mare en portar a les editorials el manuscrit d’un llibre que en vida del seu fill li va ser rebutjat per tothom. El llibre es diu La conxorxa dels ximples, i a pesar dels relativament pocs anys des que fou publicat, té la categoria ja de clàssic. Es més, la literatura nordamericana no estaria completa sense aquesta obra genial que l’autor mai va poder veure per les prestatgeries de les llibreries; una obra amb un sentit de l’humor intel·ligentíssim que fa un retrat subtil de les classes socials d’un determinat territori, que mescla amb una prodigiosa habilitat tot tipus de personatges i que, per sobre de tot, ens ha legat una de les icones de la literatura universal: la figura d’Ignatius Reilly, una mena de don Quixot (això sí, bastant obès) del segle XX, també amb una peculiar “lògica”, que pels carrers de Nova Orleans fa i desfà creant situacions quasi bé esperpèntiques.

És quasi bé impossible fer un resum comprimit d’una trama argumental que es va recargolant entre una diversitat de personatges amb caràcters dispars i que quasi bé pel seu propi peu formen com un microcosmos, una representació polièdrica d’una ciutat que es veu magníficament retratada en tots els seus racons. La novel·la es va enredant a poc a poc, hàbilment, per arribar al final a un clímax de despropòsits insuperable pel que fa a la seva vessant humorística. I, sí, l’humor està sempre present a La conxorxa dels ximples, i sobretot la figura pantagruèlica, grotesca i repulsiva d’Ignatius Really, que es dona de morros contra una societat a la que no està disposat a adaptar-se i a la que fa culpable de tot tipus de mals.

És inevitable la comparativa amb l’altre gran personatge de la novel·la universal que també es dona de morros contra tot i contra tots: don Quixot. Però, a diferència de l’home castellà, el de Nova Orleans no actua impel·lit per un idealisme heroic sinó més aviat a partir d’impulsos derivats d’una falta de maduresa, d’un jo que ha crescut cronològicament però no espiritualment. Ignatius té un món intel·lectual perfectament bastit, però en canvi el seu món emocional és completament disminuït, no té empatia amb la gent, el seu narcisisme li impedeix de posar-se en el lloc de l’altre. És a dir, traduït a termes psicològics, que la intel·ligència associativa i computacional del personatge seria brillant, excel·lent, però la seva intel·ligència emocional seria molt deficient.

Alonso i Ignatius, dos icones de la literatura universal, els dos inadaptats i entestats en expressar i en concretar cap al món extern la seva visió diguem-li que singular de llurs vides; el primer, pobra titella folla només quan la seva fantasia es desborda arran les novel·les de cavalleries; el segon, un nen de trenta anys que ha decidit donar l’esquena a la maduresa i viure llavors a la seva peculiar gàbia de vidre. I, és clar, les situacions que tots dos provoquen, l’un per la Manxa, l’altre per Lousiana, van desgranant una rera l’altra sorolloses riallades.

La conxorxa dels ximples és una novel·la extraordinàriament bona, que ens mostra un narrador molt hàbil i molt intel·ligent alhora de conduir els diàlegs dels personatges i que ho fa de manera convincent, humanitzant-los adequadament en totes les seves contradiccions. I també ens mostra un narrador que sap agafar amb pinces tot els tics característics d’una societat, els clixés, les modes, les diferents classes, per a riure’s invitant al lector en una posada en escena enlluernadora. Sense cap tipus de dubte, una novel·la genial.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE - IMPRESCINDIBLE

J. M. Coetzee: Foe

Hi ha autors que creen addicció. John Mitchell Coetzee n’és un, al qual vaig descobrir ja fa molts anys; un autor al que sempre que rellegeixo em deixa el paladar amb un sabor de boca exquisit, valgui el símil culinari. I un autor que la gent no coneix gaire, encara que va rebre al 2003 ni més ni menys que el Nobel de Literatura, merescudíssim premi aplaudit en el seu moment per autors de la talla de Jose Saramago.

L’univers de Coetzee és, sobretot, l’univers de la denúncia del apartheid sudafricà, un univers on de vegades la violència extrema derivada de la injustícia crea un marc social ple de rancúnia i de desavenences. Les seves històries són impactants, contundents, plenes d’un realisme visceral, i és una literatura elaborada des d’una òptica humana i intel·lectual de molta volada, sempre amb idees que s’estiren mes enllà dels diàlegs i que es llencen com una sonda a les profunditats de la reflexió. És un escriptor per gaudir al cent per cent de la literatura, i que (almenys en el meu cas) sempre hi trobo una certa ressonància en el sinus de les seves històries, on de vegades els diàlegs entre els personates semblen anar més enllà del paper per a enganxar-se en els circuits emocionals, en un tipus d'elaboració  narrativa on la paraula ofereix tot tipus de suggerències a idees, sensacions, imatges, com petits enlluernaments perfectament dosificats.

Foe és una joia literària que s’allunya una mica dels temes clàssics d’aquest autor sudafricà. Vull apuntar com anècdota que és la quarta vegada que llegeixo aquesta magistral novel·la.

Susan Barton naufraga i va a parar a una illa on confluirà amb altres dos personatges: Cruso i un esclau negre anomenat Divendres. Desprès de moltes peripècies són rescats per un vaixell i portats de nou a la Gran Bretanya, però en el viatge Cruso mort. Un cop a terres angleses, Susan contacta amb un escritor (Daniel Foe) per tal que li posi per escrit tot el seu periple viscut com a nàufraga a l’illa.

L’univers peculiar de Coetzee, alhora que fer un homenatge al Robinson Crusoe de l’escriptor Daniel Defoe, fa que a més la literatura esdevingui ni més ni menys que una indagació que es capbussa en els límits de la realitat i la ficció i del seu nexe d’unió indissoluble, que és la paraula. No tinc cap mena de dubte: poques històries amb un dibuix clarament inspirat en el relat d’una aventura externa conté en el seu sinus tants curiosos plantejaments meta-literaris, que ens endinsen de ple en una altra aventura diguem-ne que interna, de reflexió sobre el que al cap i a la fi significa el subtil art de l’escriptura, la representació de la realitat que el mur precari de les lletres no aconseguiran mai apuntalar en la seva absoluta fidelitat. Llegint obres com aquesta te’n adones de seguida de la diferència entre els escriptors mediocres i els grans escriptors.

Ara que ve el bon temps i apeteix anar a la platgeta, per a qui encara no hagi llegit Foe, la recomano especialment. A més, l’exercici imaginatiu de posar-te al bell mig d’una illa deserta i les onades que trenquen insistentment la seva perifèria, es podrà visualitzar encara amb més potència si ens trobem precisament prenen el sol a una platja...

Qualificació personal: OBRA MESTRA

Italo Calvino: Marcovaldo

Marcovaldo és una mena d’anti-heroi, un ciutadà senzill, pare de família nombrosa i empleat en una fàbrica amb un exigu sou. Els seus avatars i els de la seva família ens són contats al mateix temps que les estacions es succeeixen melancòlicament, al mateix temps que les anècdotes quotidianes posen de manifest el mur entre la ciutat en la que viu i una natura sempre anhelada en forma d’un idealisme utòpic, que Marcovaldo sempre hi té present com a referència a una altra forma de vida més natural.

Els relats es succeeixen entre un ramal de peripècies un xic rocambolesques i caricaturesques que acostumen a acabar certament amb mala sort, amb una mala sort que sempre afectarà d’una forma o d’una altra al protagonista qui, en canvi, no perd el seu sentit de l’humor ni deixa mai que les circumstàncies acaben afectant-lo de forma determinant.

I, a mesura que es van succeint les estacions i tot al voltant va canviant de perfum, es fa un veritable plaer llegir la prosa d’aquest autor que ens regala la visió d’un microcosmos poblat de detalls, de coses quotidianes, que esdevenen miraculosament, sota l’òptica literària, una autèntica celebració de la paraula. Senzillament, una meravella. 

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE

Albert Sánchez Piñol: Victus

Com a bon català, llegir una novel·la que al final descriu amb pels i senyals la pèrdua de la meva nacionalitat, no deixa de ser un exercici amb rerefons amarg. Però anem per parts. Victus descriu, en efecte, la pèrdua definitiva dels furs catalans davant les tropes borbòniques de Felip V, però és a més un exercici narratiu notable que ens presenta, o que ens intenta presentar amb imparcialitat, la idiosincràsia dels dos bàndols enfrontats (castellans i catalans) I, es miri com es miri, es tracta d’una idiosincràsia ben diferent i diferenciada, que tres-cents anys desprès no ha canviat gaire i que continua generant tot tipus de friccions, disputes i frustracions...  I que està destinada, si més no, tal i com pinta el panorama actual, a continuar sense el punt necessari de convergència que faci possible la comprensió mútua dins d’un marc referencial compartit i en armonia.

Però tornem a la novel·la i deixem al marge les valoracions polítiques. Es nota, en primer lloc, l’exhaustiva documentació que ha fet l’autor a l’hora de reunir els fets més significatius de la Guerra de Successió, com així dels personatges cabdals del conflicte, per a desprès conduir una història que té la curiosa originalitat de presentar-nos a través de la figura del protagonista, Martí Zubiría, tots els detalls i característiques derivades de l’estratègia defensiva aplicada a les ciutats emmurallades que són assetjades, així com de l’estratègia per conquerir-les. Estaríem parlant d’un enginyer militar de l’època, però amb un caràcter que deixa molt que desitjar, més que res pel que fa a una moralitat que fa aigües i que beu directament de la font dels personatges més il·lustres de la novel·la picaresca.

La impressió al llegir Victus és pràcticament la mateixa que deixen els “best-sellers” de qualitat, ben trenats i ben conduïts però alhora amb l’artifici literari de vegades una mica inversemblant i forçat al servei de l’efectivisme de la trama argumental. No obstant, està escrita amb convicció, amb ofici, amb un pols narratiu que no decau en cap moment; un pols narratiu que beu del to èpic de les grans batalles, entre el brogit dels canons, la pòlvora, els crits, la sang, i enmig una munió de personatges que es veuran obligats des de diverses perspectives i avatars  a prendre part de l'asseig final a Barcelona, uns com a assetjadors i els altres com a assetjats. Tot això, ja dic, està retratat amb una cadència narrativa impecable, amb una habilitat realment notable per enllaçar personatges i esdeveniments al servei de la trama principal de la novel·la.

I el tractament que fa Sánchez Piñol de tot plegat és el de no prendre partida per ningú, es limita a novel·lar des d'una voluntat explícita per no oferir-nos bons i dolents, botxins i víctimes, i a més sense deixar titella sense cap, tant a un bàndol com a l'altre. En aquest sentit, a Felip V el tracta de disminuït psíquic, als membres del gobern de la Generalitat de covards i, en tot cas, els personatges principals contenen llums i ombres, no tenen la silueta plana i estereotipada que molts cops fa valvé una història, sinó que apareixen en totes les seves contradiccions humanes. Inclús la de Martí Zubiría, el protagonista capdal d'aquesta història que, malgrat un caràcter bastant allunyat del que seria el prototipus de l'heroi, sobretot al final del conflicte li aflorarà aquesta naturalesa.

Victus és el relat emocionant i viu de la derrota d'una gent a la que se la va deixar sola davant el totpoderós exèrcit franco-espanyol; d'una gent que va saber perdre  per defensar les seves cases, la seva família, fins la última gota de la seva sang; d'una gent que tanmateix va preferir morir a entregar-se al poder borbònic. L'homenatge de la novel·la és, doncs, per a tota aquesta gent. I també, coses de la vida, per al general castellà Antonio de Villarroel, que va encapçalar fins a l'últim moment una defensa abvocada al fracàs i que va preferir lluitar fins al final amb la seva gent abans que rendir-se.

L'any que ve s'acompliarà el tres-cents aniversari d'aquesta derrota. Ara ja no hi ha guerra d'assetjos a ciutats emmurallades, però la sombra del borbó segueix igual de contundent a l'hora d'escanyar-nos, al poble català, des de diferents vessants més subtils: econòmiques, educatives, polítiques. L'espanyol segueix sentint una profunda animadversió contra el català, i a l'inrevés també. Els ponts entre uns i altres no han pogut apropar-se gens al llarg d'aquests tres-cents anys en que la història no ha variat gaire de decorat. Ja no es bombardeja Barcelona sistemàticament, però en canvi les llibertats i la llengua d'un poble s'ha volgut silenciar reiteradament. Els castellans van aniquilar un dia per la força els nostres furs i ens van anexar al seu regne. Potser comença a ser hora de que els catalans, per la via pacífica, comencem a creure de veritat en nosaltres mateixos i a crear-nos el nostre propi Estat. No és impossible, ni és cap utopia. Senzillament és tornar a un modus vivendi molt més natural que en alguna part de la història ja hem gaudit. Podem estar tranquils: si ho intentem, no vindrà el borbó de torn a bombardejar-nos amb canons.

Qualificació personal: RECOMANABLE