Isaac Asimov: Jo, robot

Les tres lleis de la Robòtica: Primera llei: un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per la seva inacció, permetre que un ésser humà pateixi algun mal. Segona llei: un robot té que obeir les ordres que li siguin donades per un ésser humà, excepte quan aquestes ordres estiguin en oposició a la primera llei. Tercera llei: un robot té que protegir la seva pròpia existència, fins on aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o segona llei.

Històries de robots, a un món no massa llunyà del nostre, configurades sota el signe imprès a l’ànima del cervell positrònic creat per a obeir tres lleis fonamentals que, confrontades amb supòsits pràctics extrets del món real, donaran lloc a moltes paradoxes i situacions especials. És llavors que entrarà en lloc l’experiència i l’especialitat en “robopsicologia” de Susan Calvin, per a intentar resoldre les “desviacions conductuals” dels robots quan alguna de les lleis de la robòtica entri decididament en conflicte amb la realitat.

Les situacions i històries recreades per Isaac Asimov són de vegades subtils: al darrera d’una perturbació “anímica i conductual” d’algun robot hi ha una paradoxa que escau enfocar-ho tot plegat amb uns altres ulls, que escau posar-se a dintre l’armadura de circuits integrats amb les úniques pistes de les tres lleis de la robòtica per a intentar comprendre on està l’error, la situació que provoca una alteració o conflicte en alguna d’aquestes lleis.

La prosa d’Asimov no és ni de bon tros una prosa amb una voluntat decididament literària, però si que és una prosa amb una voluntat per fer-te reflexionar, per estimular, per fer-te pensar sota el prisma científic davant d’un determinat problema. En aquest sentit, fa que et sentis com un nen davant d’una situació que en definitiva sempre té una solució lògica, com quan de petits ens ensenyaven a les equacions de segon grau a simbolitzar les coses a través d’incògnites (x y) i desprès vincular-les d’una determinada forma per a obtenir la solució al problema. És a dir, que sempre hi havia solució, això era evident, el que passa és que no sempre s’encertava amb el camí o via adequada per arribar-hi a aquesta solució. De manera anàloga, qualsevol conflicte entre les lleis de la robòtica ve donat per l’exposició del robot a una situació que no pot aplegar les tres lleis a la vegada; d’aquesta forma, canviant o reajustant la situació, pot arribar a resoldre’s el conflicte.

Robots de totes modalitats i tipus, creats per a l’obediència a l’home a través d’un cànon conductual de tan sols tres lleis, i que també li serveixen a Asimov com a pretext per a exposar algunes visions en clau d’anticipació científica. Històries plenes de subtileses que et porten a un futur llunyà, però no massa llunyà. Ens trobem al davant, possiblement, d’una de les millors obres de ciència ficció.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE, sobretot per a amants del gènere de la literatura d’anticipació científica.