John Kennedy Toole: La conxorxa dels ximples

Ens trobem a l’inici de la primavera de l’any 1969. Un home de trenta-un anys condueix amb el seu cotxe per una de tantes carreteres polsoses de l’estat de Lousiana. Pel cervell d’aquest home s’aixopluguen tot tipus de sensacions i de sentiments d’incomprensió, de fracàs, de manca de sentit, i sense veure cap sortida al seu estat d’ànim colpidor, decideix llavors una solució definitiva i dràstica a tot allò que el turmenta: para el seu vehicle i amb un aparell connecta els gasos del tub d’escapament del cotxe per a anar inhalant a poc a poc el que serà la seva dolça mort.

Aquest home es diu John Kennedy Toole, i dotze anys més tard, el 1981, guanyarà el Premi Pulitzer, degut a l’empeny de la seva mare en portar a les editorials el manuscrit d’un llibre que en vida del seu fill li va ser rebutjat per tothom. El llibre es diu La conxorxa dels ximples, i a pesar dels relativament pocs anys des que fou publicat, té la categoria ja de clàssic. Es més, la literatura nordamericana no estaria completa sense aquesta obra genial que l’autor mai va poder veure per les prestatgeries de les llibreries; una obra amb un sentit de l’humor intel·ligentíssim que fa un retrat subtil de les classes socials d’un determinat territori, que mescla amb una prodigiosa habilitat tot tipus de personatges i que, per sobre de tot, ens ha legat una de les icones de la literatura universal: la figura d’Ignatius Reilly, una mena de don Quixot (això sí, bastant obès) del segle XX, també amb una peculiar “lògica”, que pels carrers de Nova Orleans fa i desfà creant situacions quasi bé esperpèntiques.

És quasi bé impossible fer un resum comprimit d’una trama argumental que es va recargolant entre una diversitat de personatges amb caràcters dispars i que quasi bé pel seu propi peu formen com un microcosmos, una representació polièdrica d’una ciutat que es veu magníficament retratada en tots els seus racons. La novel·la es va enredant a poc a poc, hàbilment, per arribar al final a un clímax de despropòsits insuperable pel que fa a la seva vessant humorística. I, sí, l’humor està sempre present a La conxorxa dels ximples, i sobretot la figura pantagruèlica, grotesca i repulsiva d’Ignatius Really, que es dona de morros contra una societat a la que no està disposat a adaptar-se i a la que fa culpable de tot tipus de mals.

És inevitable la comparativa amb l’altre gran personatge de la novel·la universal que també es dona de morros contra tot i contra tots: don Quixot. Però, a diferència de l’home castellà, el de Nova Orleans no actua impel·lit per un idealisme heroic sinó més aviat a partir d’impulsos derivats d’una falta de maduresa, d’un jo que ha crescut cronològicament però no espiritualment. Ignatius té un món intel·lectual perfectament bastit, però en canvi el seu món emocional és completament disminuït, no té empatia amb la gent, el seu narcisisme li impedeix de posar-se en el lloc de l’altre. És a dir, traduït a termes psicològics, que la intel·ligència associativa i computacional del personatge seria brillant, excel·lent, però la seva intel·ligència emocional seria molt deficient.

Alonso i Ignatius, dos icones de la literatura universal, els dos inadaptats i entestats en expressar i en concretar cap al món extern la seva visió diguem-li que singular de llurs vides; el primer, pobra titella folla només quan la seva fantasia es desborda arran les novel·les de cavalleries; el segon, un nen de trenta anys que ha decidit donar l’esquena a la maduresa i viure llavors a la seva peculiar gàbia de vidre. I, és clar, les situacions que tots dos provoquen, l’un per la Manxa, l’altre per Lousiana, van desgranant una rera l’altra sorolloses riallades.

La conxorxa dels ximples és una novel·la extraordinàriament bona, que ens mostra un narrador molt hàbil i molt intel·ligent alhora de conduir els diàlegs dels personatges i que ho fa de manera convincent, humanitzant-los adequadament en totes les seves contradiccions. I també ens mostra un narrador que sap agafar amb pinces tot els tics característics d’una societat, els clixés, les modes, les diferents classes, per a riure’s invitant al lector en una posada en escena enlluernadora. Sense cap tipus de dubte, una novel·la genial.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE - IMPRESCINDIBLE