Prajnaparamita: El sutra del cor

L’home (u) i Deu (l'infinit). Paraula divina que baixa a la terra i es fa carn mitjançant el miracle del verb, fent néixer de retruc el llibre dels llibres, la Bíblia, un recull d'històries farcides de moralitat i de bona praxi i contades pels mateixos homes. El Dhammapada. El Cànon Pali. La figura omnipresent del Bodhishattva que planeja encara, dos mil cinc cents anys desprès de la seva mort per a comprovar, amb el seu somriure etern als llavis, que els higienistes de la ment i els físics quàntics han anat a parar als mateixos postulats que ell sol va aconseguir copsar sentat a sota d’una figuera amb els ulls clucs… Religions, paraula de Deu, o paraula dels homes projectant els seus deus; en tot cas, i per al que ve a conte, paraula que esdevé literatura d’un contexte definit, paraula que deslligada de les seves lleganyes milenàries pot novament fer créixer arbres plens de pomes de l’autoconeixement. I les pomes seguiran queient, quan sigui hora i estiguin ben madures, pels segles dels segles, mentre l’home sigui anant a la recerca dels seus significats, mentre el Gran mestre que ha dissenyat la Gran obra es digni portar-nos, pobres titelles, un manual d’instruccions tal com Deu mana, on es constati de forma clara qui o què som i per què estem en el seu món.

Un amic budista m’ha enviat aquesta setmana via facebook un enllaç que parla del Sutra del cor, un texte que no està atribuït directament al Buda i que enllaça amb la literatura Prajnaparamita (o Perfecció de la saviesa) pertanyent a la branca del budisme Mahayana. Certament, el cànon budista està conformat per una vastíssima quantitat d’escrits, molts d’ells de molt difícil filiació, però bàsicament es tracta de recopilacions orals de les ensenyances de Siddharta Gautama. Té a més un mantra, que avui dia és repetit a moltes congregacions budistes: gate gate paragate parasamgate Bodhi Svaha.

Vagi per endavant que coincideixo plenament amb l’apreciació que en el seu moment va fer Nietzsche, quan referint-se a les religions digué que el Budisme és cent vegades més realista que el Cristianisme. Sí que ho trobo, i també he trobat sempre una admiració profunda i sentida envers la figura de Siddharta Gautama (entenc que la novel.la de Hermann Hesse, que du per títol precisament Siddharta, m’ha ajudat molt en aquest sentit) Consideracions personals al marge, està clar que el primer gran psicòleg de la Història fou aquell que, des d’un àmbit purament cientificista, en primer lloc va identificar les causes del sofriment humà, per a desprès proposar unes mesures higièniques per arribar a anul.lar-lo per complet. I ho va proposar desprès d’haver-ho “viscut” en  carn pròpia, circumstància que parla (i de quina forma) de la seva honradesa i honestitat.

La veritat és que m’he quedat una mica sorprès de la profunditat d’aquest text sagrat per als budistes: el Sutra del cor. Hi ha una certa intemporalitat que traspua per les seves lletres, com si vinguessin d’un món nou (malgrat la seva antiguitat) d’un món encara esculpit a la pedra, d’un món on el significat de les paraules encara estava per inventar o, tal volta, com si el significat d’aquestes fos tan incopsable com la mateixa visió del que fou abans que el Big Bang…

En aquest text, Shariputra, deixeble de Siddhatta Gautama, li pregunta a Avalokiteshvara, el Buda de la Compassió, com s’ha de conduïr algú per aconseguir entrar en el sinus de la Prajnaparamita (saviesa) Aquest últim li respon, entre d’altres coses:

“La forma és buidor, la buidor és forma. La forma no difereix de la buidor, la buidor no és diferent de la forma. D’igual manera, les sensacions, les percepcions, els impulsos i les emocions i la consciència també són buidor. Així, tots els dharma (doctrines) están caracteritzats pel buit”

És a dir, que quan els físics teòrics acaben tota la seva retòrica concloent que abans del Big Bang, de la gran explosió que va crear els milions i milions de galàxies de la que nosaltres formem part, hi havia un punt de densitat infinita en el qual totes les lleis de la física fallaven, no estaríen potser parlant llavors implícitament de la buidor? I què és allò que es va seguir de la buidor? La forma, tal volta, l’univers amb els seus cossos estelats?

No obstant, convé aclarar que la paraula en sánscrit que correspon a buidor és shunya, i que el concepte que engloba aquesta és sensiblement diferent a com nosaltres, de mentalitat occidental, el copsem. Shunya és buidor, però no una buidor en negatiu sinò en positiu; significa res, però tampoc és només res, sinò no-cosa; shunya significa buidor, buidor de totes les coses, però la buidor mateixa està allí, amb absoluta presència, així que no és només buidor; és com el cel que està buit, que és espai buit, però que és (per això es diu al Sutra: la buidor és forma) I a l'inrevès: la forma no és pot copsar perquè s'esmuny con l'aigua al palmell de la mà. El meu jo, per exemple, en quin lloc de la meva estructura física-psíquica està localitzat ? No tinc la resposta i, en canvi, sé que tinc un jo. El meu físic, de què està fet? es podria contestar que de teixits, òrgans, ossos, etc, però també puc contestar en termes d'àtoms i encara de partícules més petites, amb la qual cosa, en tot cas, sempre s'acabarà constatant que la "forma" en realitat, presenta un buit  en termes de definició i localització.

En tot cas, i per acabar, crec que el pensament budista va molt més enllà dels paràmetres linials tan catacterístics en la religió cristiana (i en la nostra ciència actual) per oferir una cosmovisió realment revolucionària: la creació i destrucció, la vida i la mort, els pols oposats de l’existència, en realitat, són contemplats com un contínuum en el qual no existeix aquesta transició d’un pol a l’altre, sinò més aviat una sincronia d’efectes interconnectats però que, en última instància, no poden de cap manera explicar-se des d’una òptica purament independent. Forma i buidor. Buidor i forma. Dos maneres d'expressar la realitat empírica sense els acceleradors de partícules ni la teoria de la relativitat, només amb la consciència...

Carlo Collodi: Les aventures de Pinotxo

Me’n recordo, quan era molt xicotet, d’una de les advertències que la meva àvia (que ara només existeix en forma de record entranyable) em feia: “si dius mentides, et creixerà el nas com a Pinotxo” Jo llavors no sabia ben bé la font, l’origen d’aquesta frase contundent, ni el nom propi que anava lligat a un indesitjat canvi físic, però en el fons sabia que no m’ho deia seriosament, que segurament en cas de dir alguna enganyifa el nas em seguiria igual.

I, és curiós, com de vegades el món de la literatura va més enllà del pur àmbit filològic per a establir-se en l’àmbit popular i de cada dia. I a la meva àvia, com li va arribar aquesta frase? Llavors no existia l’autopista il·limitada d’informació en forma audiovisual que hi ha ara, la televisió disposava tan sols de dos canals i, a casa meva, fins l’any 1982 no varem tenir televisió en color. La meva infantesa, lluny de l’era d’internet, va transcorre en un aïllament cultural que només podia trencar-se visitant alguna biblioteca. I la meva pobra àvia, sense haver llegit mai un sol llibre en la seva vida, sense mirar ni tan sols la televisió, d’on ho treia això de Pinotxo, que és una obra d’un autor italià de finals del segle XIX?

No deixa, per això mateix, de ser realment màgic que algunes obres literàries vagin més enllà de les seves fronteres delimitades pel paper i s’acabin d’instaurar, salvant països, muntanyes, mars, en altres latituds molt separades geogràficament i que tenen un altre tipus de llenguatge.

El clàssic que Carlo Collodi va crear i que tan ha arribat a arrelar en l’imaginari popular, és en canvi un dels llibres amb un dels arguments més  desconeguts, més que res per la quantitat d’aventures que es succeeixen com en una muntanya russa a través d’una trama argumental que no dona treva i que aporta tot un carrusel accelerat de situacions, diàlegs i desenllaços que fan que la seva lectura sigui molt ràpida. Hi ha qui defineix Pinotxo com una obra amb un clar sentit moralitzant (el ninot de fusta exemplificaria tot allò que no han de fer els bons nans, començant per la desobediència als pares) Jo més aviat m’inclinaria a donar-li a aquest conte genial, simplement, la seva dimensió purament de conte, és a dir, del pur gust de contar una història on la imaginació i la invenció al servei de la paraula són l’autèntica raó de ser. Ja dic, és la meva opinió. I segurament, si fem una mica de zàping pel món virtual tan inexistent a la meva infantesa, trobarem interpretacions de tots colors i de tots gustos, com per exemple una que m’ha agradat especialment: “El conte de Pinotxo és la història de l’ànima humana en el seu viatge d’evolució espiritual” Preciós, encara que potser una mica pretenciós...

Sigui com sigui, constato un cop més que al meu nen interior li segueixen agradant les menges en forma de conte, he gaudit molt llegint Pinotxo i, és clar, el nas em segueix al mateix lloc, entre d’altres coses perquè no acostumo a dir mai cap mentida, no va amb mi...

 

Sam Savage: Firmin

Firmin és una faula que, sens dubte, està ben escrita; ara bé, que estigue ben escrita no es sinònim de que sigui una història rodona i acabada, i vagi per endavant que a mi no m’ho ha semblat, malgrat les bones intencions que amaga. L’he acabada amb una sensació agra i dolça a la vegada, com de no tenir un esquema fixe des del punt de vista de l’aparell crític al que pot sotmetre’s la novel.la, com si les mateixes ombres i llums (esmorteïdes, això si, aquestes últimes) que es poden copsar de la seva lectura, et dificultessin d’alguna forma una visió global en forma d’opinió clara i concreta.

Tant és així que la lectura de Firmin depara aquest joc constant i imprecís de clarobscurs, un joc que malda llavors per ser clarificat  tal volta de la mateixa forma, és a dir, fent una mena de reduccionisme crític, de llums i ombres, de pro i contra, del que m’ha agradat i del que no m’ha agradat de la història. Procedeixo, doncs:

 

A FAVOR:

·      Firmin és la història en clau de faula d’una rata “humanitzada”, és a dir, que amb la corporeitat d’aquest animal pensa i sent com un ésser humà. L’exercici imaginatiu que comporta dur a la pràctica aquesta proposició és notable, hi ha tot un món que s’obre a possibilitats imaginatives noves i innovadores.  És una història ben escrita i ben conduïda, amb un lèxic més que acceptable.

·      Aquesta història és, també, una declaració d’amor a una ciutat, Boston, amb tot un misticisme quotidià que l’autor ens desevetlla amb sensibilitat i tendresa: els carrers, els teatres, els bars, la gent, les botigues de llibres i els costums dels anys seixanta.

 

EN CONTRA:

·      És clar que s’intenta retre un homenatge a la literatura; quan la rata rosega edicions d’autors universals i desprès les va llegint, hi ha la voluntat d’enllaçar precisament la cultura de les lletres en el sinus de la història. Però, en tot cas, a mi m’ha semblat un tipus d’homenatge buit, forçat i agafat en pinces: com sigui que estem fent una història que va d’una rata que viu a una biblioteca, farem que coneixi als grans de la literatura, i ja està. L’autor podria haver fet, per exemple, una mena d’osmosi, en el sentit de que al rosegar un llibre determinat se li encomanessin les característiques del personatge principal del llibre.

 

·      Firmin és una història que potser preten alliçonar o cridar l’atenció sobre el món tan antropocèntric que hem construït. O potser ni això, a mi em dona la sensació de que Sam Savage ha creat el seu personatge des d’un farcell d’idees o possibilitats que desprès, a l’hora de materialitzar-se, no s’han acabat de definir. I, per acabar, tampoc penso que ajuda a crear-te una bona impressió final de l'obra el fet de que aquesta transpua un pessimisme existencial molt evident, com una música melancòlica de fons que fa que la paraula t'arribi sempre escarransida, feble, des d'un món aclapadorament mancat de sentit i de significació i que deixa els seus últims efluvis en forma de destrucció. En tot cas, l'humor àcid que fa servir molts cops l'autor tampoc m'ha acabat de convèncer...

 

Stefan Zweig: Els prodigis de la vida

Stefan Zweig va ser un intel.lectual compromés amb les seves idees, fins al punt extrem d’acabar amb la seva vida perquè veia un futur on la llibertat no estava garantida. Això succeïa al 1942, en el seu exili al Brasil, i als seus seixanta anys. Malgrat tot, ens va deixar una herència literària considerable en forma d’assatjos, biografies i novel.les curtes.

Crec que allò més destacable de la seva prosa és la sensació d’inspiració, de claretat, d’estar llegint alguna cosa acabada i amb un segell personalíssim. I, sí, Zweig anava al fons, molt al fons de les motivacions psicològiques dels seus personatges, els feia com si diguessim una radiografia profunda d’unes pulsions de vegades inconscients. Era un autèntic mestre, doncs, en enllaçar de forma brillant unes descripcions que sortien en una flamarada o rampell de voluntat purament artística, i els avatars interiors dels protagonistes de les seves novel.les. Podríem, llavors, estar parlant de l’artista total, d’una veu única en el món de les lletres del segle XX que escribia des del seu compromís a la idea de l’art.

Havia llegit d’aquest autor austríac, “Novel.la d’escacs” i “Els ulls del germà etern”, dos peces literàries curtes però intenses, intensíssimes. Stefan Zweig feia de la literatura una forma acurada i exquisida d’utilitzar el lèxic al servei, quasi sempre, d’històries amb un rerefons espiritual i que amagaven algun tipus de paradoxa o qüestionament moral.

A “Els prodigis de la vida” se’ns conta una història bellíssima, plena de tendresa i de sentiments, una història que de retruc vol indagar en el significat de l’art, en tant una representació o aproximació de la realitat, i on està molt present la paraula Deu, en tant font d’inspiració, en tant alenada al servei de la creació estètica que vol anar més enllà dels paràmetres representatius per a tocar l’essència, l’ànima de les coses.

La història entranyable que se’ns conta, al Flandes espanyol durant el reinat de Carlos I, es vertebra entorn un pintor vell i la seva musa, l’Esther, una noia jueva que viu amb els seus sentiments tancats a pany i forrellat fins que la seva experiència tot just com a model per al pintor li deparararà tota una efervescència d’emocions que fins al moment no havia viscut. Hi trovem, en aquest relat, elements del romanticisme, potser d’un romanticisme basat més en l’aspecte espiritual de la condició humana. I potser hi trovem també aquell fatalisme que es deixa intuïr, a través d’una cascada esfereïdora i incontrolable de pulsions primàries que es van despertant en l’Esther i que la van abocant, cada cop, cap un abisme que no té camí de tornada (durant les llargues jornades que roman a casa del pintor, fent-li de model com a Verge Maria, hi està juntament amb un nadó que li desperta el seu instint maternal fins a uns límits malaltisos)

Els prodigis de la vida és una novel.la que, a un altre nivell, deixant de banda la meravellosa història i la forma no menys exquisida en que està contada, et planteja qüestions capitals: els senyals que veiem i que interpretem en el nostre camí com a humans, venen tots d’un pla pre-establert, d’una divinitat entestada en que els descobrim, o són tal volta pura i exclusivament el fruit d’un atzar capritxós? I quin és el significat de la inspiració, d’on procedeix l’alquímia interior que fa possible el tast d’una realitat que es transcendeix a si mateixa a través de l’art? I, al cap i a la fi: existeix precisament més transcendència o significat en una vida humana a part de la que nosaltres mateixos ens hi poguem atribuir?

I acabo, amb els pensaments finals que el narrador refereix al vell pintor, un cop ha viscut el desenllaç inevitable: “Tenia realment dret a discutir si era Deu o la vida qui havia disposat tot allò? Tenia realment dret a vestir l’amor amb paraules que no coneixia? Tenia realment dret a rebelar-se contra Deu perquè, senzillament, no comprenia la seva essència?”

L'autor austríac, trovo que amb un cert paregut a Hitler, almenys en aquesta foto

Robert Louis Stevenson: l'illa del tresor

La cartografia dels somnis: Espais il.limitats que van a parar a una porció de terra envoltada de mar i que simbolitza el viatge de descobriment, la projecció, l’aventura. Tresors i anhels que poden a la fi veure’s realitzats allí on la fantasia pot passejar per platges que han vist en la seva sorra el desembarcament de pirates i també molts naufragis. Illes imaginades fins al desafiament total de la pròpia imaginació. Illes de soledat. Illes que amaguen a la seva panxa riqueses il.limitades. I, enmig d’aquesta petita porció de terra, la imaginació humana afila la seva ploma per tal de projectar les seves pròpies veus.

Hi trobem dos autèntics precursos del gènere, dos autors anglesos que al segle XVIII varen revolucionar aquest tipus de geografia tan peculiar i que, com qui no vol la cosa, també varen revolucionar el món de la novel.la. El primer d’aquests és Jonathan Swift: els viatges de Gulliver són, més que res, una crítica ferotge i contundent envers la condició humana. La genialitat de Swift trova en les illes de la seva peculiar creació  la manera exacta per a dur a terme tot això, utilitzant per a aquest fi el contrast, la comparació. Cada illa està configurada i habitada d’acord a uns paràmetres molt diferents als nostres (costums, normes socials, sentit de justícia i de la moralitat, lleis) El xoc inevitable entre Gulliver i els habitants d’aquestes illes és el nervi que combustiona la crítica. El resultat: no es deixa titella sense cap…

L’altre gran revolucionari de la novel.la envoltada per illes és Daniel Defoe. El seu Robinson Crusoe, paradigma etern del naufrag, es veurà obligat a afrontar l’aïllament i la soledat i a extreure’n les seues implacables conseqüències. Aquí no hi ha cap tipus de contrast ni comparació, com no sigui el contrast o comparació d’un mateix amb el seu jo, la trovada interior, el discurs amb un mateix, colpidor. I menys mal que al cap i a la fi apareixerà Divendres…

I, una mica desprès d’aquests grans autors, hi trobem una narració que simbolitza l’aventura en estat pur. Ara l’estic rellegint. Acompanyo novament a Jim Hawkins, a John Long Silver i la resta de pirates, al doctor Livesey, al capità Smollet;  tots van a la recerca d’un tresor que està a una illa que va “disenyar” Stevenson juntament amb el seu fillastre, fa molts, moltíssims d’anys, uns dies en que plovia i que aprofità Lloyd (així es deia el seu fillastre) per a pintar-la amb aquarel.les. Junts varen marcar llavors els accidents orogràfics més importants i les creus en color roig que indicaven el tresor. Stevenson li va posar nom llavors a la illa: era la illa del tresor, un illa que la seva imaginació va bastir desprès amb una història que ha esdevingut tot un clàssic, el clàssic d’aventures per excel.lència, la promesa d’un viatge perillós en mar a la recerca de la felicitat dipositada en un cofre farcit de monedes d’or amagat a les entranyes de la terra.

Stevenson no anava, d'altra banda, a la recerca del refinament i l’exquisidesa en el lèxic. Simplement, es limitava a transmetre tota l’emotivitat d’una història contada amb la dosificació de paraules justes, sense reiterar res, com petites alenades brioses i exhalades de forma ràpida. El que era important era l’emoció, l’aventura en sí; el que passa és que, de retruc, els personatges que disenyava eren absolutament convincents i cobraven una asombrosa vida pròpia. I sigui quin sigui el lector i l’edat d’aquest sempre seguirem visualitzant John Long Silver quasi bé com si el coneguessim de tota la vida, amb la pota de fusta i el seu lloro parlador agafat de la seva espatlla, cantant allò de: rom, rom, rom, la botella de rom !

Illes. La cartografia del somni, del anhel, del desig. L’espai on la literatura pot descubrir de retruc nous horitzonts, allí on la paraula pot gronxar-se al bell mig d’una hamaca penjada de dos cocoters, a una platja on només pot naufragar la fantasia humana.

Homenatge a Catalunya

Bufen vents de canvi. Potser ara més que mai és l’hora de reivindicar-nos definitivament com a poble amb la seva màxima extensió i plenitud. No vull fer, vagi per endavant, cap tipus de vivisecció política, no m’interessa. M’interessa, més aviat, la utopia, la il.lusió.

M’identifico, és clar, amb una cultura, amb una forma de ser, una forma de parlar, una forma d’estar al món. M’identifico, també, al mateix temps i afortunadament de forma tangencial, amb tot allò que em fa sentir humà i que em diferencia d’un animal sense capacitat de raciocini; m’identifico amb la bona fe, amb els sentiments nobles, etc. I tanmateix sé perfectament que “sentir-se” català no és sentir-se en funció de cap sentiment específic, especial i de nova creació, perquè senzillament no existeix aquest sentiment. Sé que els nacionalismes ens els instauren els polítics a cop de discurs goebbelià, que la veritat té multitud d’autopistes que s’interconnecten quasi bé cap a l’infinit, que l’ésser humà té una complexitat tan enorme que pretendre copsar-la amb aquest tipus de clixés és, senzillament, fer-li una caricatura grotesca.

I, amb tot, jo continuo amb la meva utopia. Sí, ho dic amb la boca ben ampla, m’agradaria aixecar-me un dia dins d’un territori-estat anomenat Catalunya; m’agradaria, al cap i a la fi, poder constatar que aquesta “idea” (la de Catalunya) s’ha materialitzat en el mapamundi pintat d’un color diferencial, des de les terres de l’Ebre fins als Pirineus. M’agradaria…

I, passant de la utopia en clau política al terreny més neutral de la literatura, en aquesta diada nostra, m’agradaria resaltar avui a un autor compromés, per al qual vida i literatura venia a significar si fa o no fa la mateixa cosa; un autor que va venir a la nostra terra a lluitar en contra del feixisme i a favor de la llibertat; un autor que a la Guerra Civil Espanyola va lluitar amb les Brigades Internacionals i que desprès va retre testimoni meravellós d’aquesta lluita en un llibre magnífic que porta per nom Homenatge a Catalunya. Aquest autor se’n deia Eric Artur Blair, però feia servir en els seus escrits el pseudònim de George Orwell. A ell devem també dos obres mestres: la primera, 1984, una ficció esfereïdora en clau d’ucronia de malson, denúncia aferrissada dels totalitarismes; i la segona, Rebelió a la granja, una faula que denuncia tanmateix la Revolució Russa amb tota la seva contundència.

He sentit sempre una especial admiració i simpatia per aquest autor britànic, he llegit aquestes obres molts cops i amb la mateixa sensibilitat oberta a rebelar-me i a dir que no a la injustícia. I, potser aquest Homenatge a Catalunya, a part del magnífic testimoni literari (George Orwell escrivia meravellosament bé) té el valor d’un home que creia amb una causa, uns valors innegociables que eren la llibertat i la justícia, i a més ell va estar aquí, trepitjant la nostra terra, defensant-la, comprometent-se fins l’última cèl.lula del seu cos.

No sé, al cap i a la fi, si cap guerra té algún tipus de vessant positiva, més aviat crec que és el fracàs més absolut i contundent de la condició humana a l’hora de resoldre qualsevol conflicte. I tanta sang vessada llavors, en nom d’idees, de creences, de punts de vista que volen ser únics i no diferencials…I tantes paraules malmeses perquè van a parar a orelles que no saben escoltar…I tanta ràbia…

Quan feia el servei militar, me’n recordo que ens van fer aprendre l’himne de la infanteria (de forma coercitiva, és clar, els militars chusqueros, no en sabien més a l’hora de fer-se entendre) i les seves lletres, en clau d’una èpica castellana gastada i rància deien, entre d’altres perles: “y la patria al que su vida le entregó le devuelve agradecida el beso que recibió…” I estaves cantant una cosa abominable, per l’amor de Deu, pots donar la teva vida per algú a qui estimis de la teva família, per fer algun acte d’altruisme increïblement desprengut per salvar a una persona, però per una idea… I a més la d’un territori (Espanya) amb el qual no sentia absolutament cap tipus d’identificació ni vinculació emocional, com així tampoc la sento ara…

M’agradaria…M’agradaria que el meu país arribés a la seva màxima plenitud com a territori, sempre de la mà d’una paraula innegociable: amb pau.

George Orwell creia en uns valors tanmateix innegociables per a l’òrbita de laHumanitat, i s’hi va jugar la vida per aquests valors. L’Homenatge a Catalunya és un monument viu i emocionant que ens recorda, de forma contundent, que qualsevol país sense pau no és lliure. Afortunadament, ara no ens estem matant per aquests valors, la realitat –amb crisi inclosa- és molt més amable que la de llavors i qualsevol pot dir el que pensa de la manera, per exemple, que ho estic fent jo ara mateix, en la meva llengua materna. Però convé, d’altra banda, tenir memòria i no perdre mai la perspectiva de les coses, perquè si no saps d’on vens ni de les dificultats que has tingut en el camí difícilment pots tenir una idea precisa d’on vols o pots anar a parar.

Poema en prosa: Digues tan sols que m'estimes

Tanca els ulls. Comencen a caure fulls, com una dolça cançó llunyana de boscos, muntanyes i pluja, a l’interior dels teus records de tardor. Respira, si es que pots, com si l’instant d’ara fos tot un dia que es desfà tendrament de la teva pell fent una despulla de serenitat que desprès el mestral se l’endurà al cel de les possibilitats. Però això a ningú li importa, ni al nostre vent del sud. No diguis res. Et demano que sigues conscient tan sols de la llum i els colors que jo t’aniré pintant. No et puc donar la visió ni la màgia ni la pau ni l’alegria ni la felicitat, però et donaré en canvi uns records, uns materials d’or extrets de la memòria, que no són altra cosa que sensacions que no puc expressar d’una altra forma perquè són de l’eternitat i van cap a l’eternitat:

Cels rojos i negres amagant núvols dolços entre les muntanyes de l’ànima, una llum que per moments s’encenia i s’apagava amarant l’ànim d’esperança i de tenebres, un instant que era com tot un festival de colors daurats, i el silenci, sobretot el silenci. I la dolçor. I la melangia agafada en pinces a les teves costelles. I aquell riu que es gronxava a l’aigua fent oscil·lar la llum dels primers freds que venien del mar a l’última hora d’una tarda qualsevol d’un lloc del que sí que vull recordant-me’n.

Ara ja pots obrir els ulls. Digues tan sols que m’estimes, encara que sigui veritat.