Stefan Zweig va ser un
intel.lectual compromés amb les seves idees, fins al punt extrem d’acabar amb
la seva vida perquè veia un futur on la llibertat no estava garantida. Això
succeïa al 1942, en el seu exili al Brasil, i als seus seixanta anys. Malgrat tot,
ens va deixar una herència literària considerable en forma d’assatjos, biografies
i novel.les curtes.
Crec que allò més
destacable de la seva prosa és la sensació d’inspiració, de claretat, d’estar
llegint alguna cosa acabada i amb un segell personalíssim. I, sí, Zweig anava
al fons, molt al fons de les motivacions psicològiques dels seus personatges,
els feia com si diguessim una radiografia profunda d’unes pulsions de vegades
inconscients. Era un autèntic mestre, doncs, en enllaçar de forma brillant unes
descripcions que sortien en una flamarada o rampell de voluntat purament
artística, i els avatars interiors dels protagonistes de les seves novel.les.
Podríem, llavors, estar parlant de l’artista total, d’una veu única en el món
de les lletres del segle XX que escribia des del seu compromís a la idea de
l’art.
Havia llegit d’aquest
autor austríac, “Novel.la d’escacs” i “Els ulls del germà etern”, dos peces
literàries curtes però intenses, intensíssimes. Stefan Zweig feia de la
literatura una forma acurada i exquisida d’utilitzar el lèxic al servei, quasi
sempre, d’històries amb un rerefons espiritual i que amagaven algun tipus de
paradoxa o qüestionament moral.
A “Els prodigis de la
vida” se’ns conta una història bellíssima, plena de tendresa i de sentiments,
una història que de retruc vol indagar en el significat de l’art, en tant una
representació o aproximació de la realitat, i on està molt present la paraula
Deu, en tant font d’inspiració, en tant alenada al servei de la creació
estètica que vol anar més enllà dels paràmetres representatius per a tocar
l’essència, l’ànima de les coses.
La història entranyable
que se’ns conta, al Flandes espanyol durant el reinat de Carlos I, es vertebra
entorn un pintor vell i la seva musa, l’Esther, una noia jueva que viu amb els
seus sentiments tancats a pany i forrellat fins que la seva experiència tot
just com a model per al pintor li deparararà tota una efervescència d’emocions
que fins al moment no havia viscut. Hi trovem, en aquest relat, elements del
romanticisme, potser d’un romanticisme basat més en l’aspecte espiritual de la
condició humana. I potser hi trovem també aquell fatalisme que es deixa intuïr,
a través d’una cascada esfereïdora i incontrolable de pulsions primàries que es
van despertant en l’Esther i que la van abocant, cada cop, cap un abisme que no
té camí de tornada (durant les llargues jornades que roman a casa del pintor,
fent-li de model com a Verge Maria, hi està juntament amb un nadó que li desperta
el seu instint maternal fins a uns límits malaltisos)
Els
prodigis de la vida
és una novel.la que, a un altre nivell, deixant de banda la meravellosa
història i la forma no menys exquisida en que està contada, et planteja
qüestions capitals: els senyals que veiem i que interpretem en el nostre camí
com a humans, venen tots d’un pla pre-establert, d’una divinitat entestada en
que els descobrim, o són tal volta pura i exclusivament el fruit d’un atzar
capritxós? I quin és el significat de la inspiració, d’on procedeix l’alquímia
interior que fa possible el tast d’una realitat que es transcendeix a si
mateixa a través de l’art? I, al cap i a la fi: existeix precisament més transcendència
o significat en una vida humana a part de la que nosaltres mateixos ens hi
poguem atribuir?
I acabo, amb els
pensaments finals que el narrador refereix al vell pintor, un cop ha viscut el
desenllaç inevitable: “Tenia realment dret a discutir si era Deu o la vida qui
havia disposat tot allò? Tenia realment dret a vestir l’amor amb paraules que
no coneixia? Tenia realment dret a rebelar-se contra Deu perquè, senzillament,
no comprenia la seva essència?”
L'autor austríac, trovo que amb un cert paregut a Hitler, almenys en aquesta foto |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada