Homenatge a Catalunya

Bufen vents de canvi. Potser ara més que mai és l’hora de reivindicar-nos definitivament com a poble amb la seva màxima extensió i plenitud. No vull fer, vagi per endavant, cap tipus de vivisecció política, no m’interessa. M’interessa, més aviat, la utopia, la il.lusió.

M’identifico, és clar, amb una cultura, amb una forma de ser, una forma de parlar, una forma d’estar al món. M’identifico, també, al mateix temps i afortunadament de forma tangencial, amb tot allò que em fa sentir humà i que em diferencia d’un animal sense capacitat de raciocini; m’identifico amb la bona fe, amb els sentiments nobles, etc. I tanmateix sé perfectament que “sentir-se” català no és sentir-se en funció de cap sentiment específic, especial i de nova creació, perquè senzillament no existeix aquest sentiment. Sé que els nacionalismes ens els instauren els polítics a cop de discurs goebbelià, que la veritat té multitud d’autopistes que s’interconnecten quasi bé cap a l’infinit, que l’ésser humà té una complexitat tan enorme que pretendre copsar-la amb aquest tipus de clixés és, senzillament, fer-li una caricatura grotesca.

I, amb tot, jo continuo amb la meva utopia. Sí, ho dic amb la boca ben ampla, m’agradaria aixecar-me un dia dins d’un territori-estat anomenat Catalunya; m’agradaria, al cap i a la fi, poder constatar que aquesta “idea” (la de Catalunya) s’ha materialitzat en el mapamundi pintat d’un color diferencial, des de les terres de l’Ebre fins als Pirineus. M’agradaria…

I, passant de la utopia en clau política al terreny més neutral de la literatura, en aquesta diada nostra, m’agradaria resaltar avui a un autor compromés, per al qual vida i literatura venia a significar si fa o no fa la mateixa cosa; un autor que va venir a la nostra terra a lluitar en contra del feixisme i a favor de la llibertat; un autor que a la Guerra Civil Espanyola va lluitar amb les Brigades Internacionals i que desprès va retre testimoni meravellós d’aquesta lluita en un llibre magnífic que porta per nom Homenatge a Catalunya. Aquest autor se’n deia Eric Artur Blair, però feia servir en els seus escrits el pseudònim de George Orwell. A ell devem també dos obres mestres: la primera, 1984, una ficció esfereïdora en clau d’ucronia de malson, denúncia aferrissada dels totalitarismes; i la segona, Rebelió a la granja, una faula que denuncia tanmateix la Revolució Russa amb tota la seva contundència.

He sentit sempre una especial admiració i simpatia per aquest autor britànic, he llegit aquestes obres molts cops i amb la mateixa sensibilitat oberta a rebelar-me i a dir que no a la injustícia. I, potser aquest Homenatge a Catalunya, a part del magnífic testimoni literari (George Orwell escrivia meravellosament bé) té el valor d’un home que creia amb una causa, uns valors innegociables que eren la llibertat i la justícia, i a més ell va estar aquí, trepitjant la nostra terra, defensant-la, comprometent-se fins l’última cèl.lula del seu cos.

No sé, al cap i a la fi, si cap guerra té algún tipus de vessant positiva, més aviat crec que és el fracàs més absolut i contundent de la condició humana a l’hora de resoldre qualsevol conflicte. I tanta sang vessada llavors, en nom d’idees, de creences, de punts de vista que volen ser únics i no diferencials…I tantes paraules malmeses perquè van a parar a orelles que no saben escoltar…I tanta ràbia…

Quan feia el servei militar, me’n recordo que ens van fer aprendre l’himne de la infanteria (de forma coercitiva, és clar, els militars chusqueros, no en sabien més a l’hora de fer-se entendre) i les seves lletres, en clau d’una èpica castellana gastada i rància deien, entre d’altres perles: “y la patria al que su vida le entregó le devuelve agradecida el beso que recibió…” I estaves cantant una cosa abominable, per l’amor de Deu, pots donar la teva vida per algú a qui estimis de la teva família, per fer algun acte d’altruisme increïblement desprengut per salvar a una persona, però per una idea… I a més la d’un territori (Espanya) amb el qual no sentia absolutament cap tipus d’identificació ni vinculació emocional, com així tampoc la sento ara…

M’agradaria…M’agradaria que el meu país arribés a la seva màxima plenitud com a territori, sempre de la mà d’una paraula innegociable: amb pau.

George Orwell creia en uns valors tanmateix innegociables per a l’òrbita de laHumanitat, i s’hi va jugar la vida per aquests valors. L’Homenatge a Catalunya és un monument viu i emocionant que ens recorda, de forma contundent, que qualsevol país sense pau no és lliure. Afortunadament, ara no ens estem matant per aquests valors, la realitat –amb crisi inclosa- és molt més amable que la de llavors i qualsevol pot dir el que pensa de la manera, per exemple, que ho estic fent jo ara mateix, en la meva llengua materna. Però convé, d’altra banda, tenir memòria i no perdre mai la perspectiva de les coses, perquè si no saps d’on vens ni de les dificultats que has tingut en el camí difícilment pots tenir una idea precisa d’on vols o pots anar a parar.