Me’n recordo, quan era molt xicotet, d’una
de les advertències que la meva àvia (que ara només existeix en forma de record
entranyable) em feia: “si dius mentides, et creixerà el nas com a Pinotxo” Jo
llavors no sabia ben bé la font, l’origen d’aquesta frase contundent, ni el nom
propi que anava lligat a un indesitjat canvi físic, però en el fons sabia que
no m’ho deia seriosament, que segurament en cas de dir alguna enganyifa el nas
em seguiria igual.
I, és curiós, com de vegades el món de la
literatura va més enllà del pur àmbit filològic per a establir-se en l’àmbit
popular i de cada dia. I a la meva àvia, com li va arribar aquesta frase?
Llavors no existia l’autopista il·limitada
d’informació en forma audiovisual que hi ha ara, la televisió disposava tan
sols de dos canals i, a casa meva, fins l’any 1982 no varem tenir televisió en
color. La meva infantesa, lluny de l’era d’internet, va transcorre en un
aïllament cultural que només podia trencar-se visitant alguna biblioteca. I la
meva pobra àvia, sense haver llegit mai un sol llibre en la seva vida, sense
mirar ni tan sols la televisió, d’on ho treia això de Pinotxo, que és una obra
d’un autor italià de finals del segle XIX?
No deixa, per això mateix, de ser realment
màgic que algunes obres literàries vagin més enllà de les seves fronteres
delimitades pel paper i s’acabin d’instaurar, salvant països, muntanyes, mars,
en altres latituds molt separades geogràficament i que tenen un altre tipus de
llenguatge.
El clàssic que Carlo Collodi va crear i que
tan ha arribat a arrelar en l’imaginari popular, és en canvi un dels llibres
amb un dels arguments més desconeguts,
més que res per la quantitat d’aventures que es succeeixen com en una muntanya
russa a través d’una trama argumental que no dona treva i que aporta tot un
carrusel accelerat de situacions, diàlegs i desenllaços que fan que la seva
lectura sigui molt ràpida. Hi ha qui defineix Pinotxo com una obra amb un clar
sentit moralitzant (el ninot de fusta exemplificaria tot allò que no han de fer
els bons nans, començant per la desobediència als pares) Jo més aviat
m’inclinaria a donar-li a aquest conte genial, simplement, la seva dimensió purament
de conte, és a dir, del pur gust de contar una història on la imaginació i la
invenció al servei de la paraula són l’autèntica raó de ser. Ja dic, és la meva
opinió. I segurament, si fem una mica de zàping pel món virtual tan inexistent
a la meva infantesa, trobarem interpretacions de tots colors i de tots gustos,
com per exemple una que m’ha agradat especialment: “El conte de Pinotxo és la
història de l’ànima humana en el seu viatge d’evolució espiritual” Preciós,
encara que potser una mica pretenciós...
Sigui com sigui, constato un cop més que al
meu nen interior li segueixen agradant les menges en forma de conte, he gaudit
molt llegint Pinotxo i, és clar, el nas em segueix al mateix lloc, entre
d’altres coses perquè no acostumo a dir mai cap mentida, no va amb mi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada