La cartografia
dels somnis: Espais il.limitats que van a parar a una porció de terra envoltada de mar i que simbolitza el
viatge de descobriment, la projecció, l’aventura. Tresors i anhels que poden a
la fi veure’s realitzats allí on la fantasia pot passejar per platges que han
vist en la seva sorra el desembarcament de pirates i també molts naufragis.
Illes imaginades fins al desafiament total de la pròpia imaginació. Illes de
soledat. Illes que amaguen a la seva panxa riqueses il.limitades. I, enmig
d’aquesta petita porció de terra, la
imaginació humana afila la seva ploma per tal de projectar les seves pròpies
veus.
Hi trobem dos
autèntics precursos del gènere, dos autors anglesos que al segle XVIII varen
revolucionar aquest tipus de geografia tan peculiar i que, com qui no vol la
cosa, també varen revolucionar el món de la novel.la. El primer d’aquests és
Jonathan Swift: els viatges de Gulliver són, més que res, una crítica ferotge i
contundent envers la condició humana. La genialitat de Swift trova en les illes
de la seva peculiar creació la manera
exacta per a dur a terme tot això, utilitzant per a aquest fi el contrast, la comparació. Cada
illa està configurada i habitada d’acord a uns paràmetres molt diferents als
nostres (costums, normes socials, sentit de justícia i de la
moralitat, lleis) El xoc inevitable entre Gulliver i els habitants d’aquestes illes és
el nervi que combustiona la crítica. El resultat: no es deixa titella sense
cap…
L’altre gran
revolucionari de la novel.la envoltada per illes és Daniel Defoe. El seu
Robinson Crusoe, paradigma etern del naufrag, es veurà obligat a afrontar
l’aïllament i la soledat i a extreure’n les seues implacables conseqüències.
Aquí no hi ha cap tipus de contrast ni comparació, com no sigui el contrast o
comparació d’un mateix amb el seu jo, la trovada interior, el discurs amb un
mateix, colpidor. I menys mal que al cap i a la fi apareixerà Divendres…
I, una mica
desprès d’aquests grans autors, hi trobem una narració que simbolitza l’aventura
en estat pur. Ara l’estic rellegint. Acompanyo novament a Jim Hawkins, a John
Long Silver i la resta de pirates, al doctor Livesey, al capità Smollet; tots van a la recerca d’un tresor que està a
una illa que va “disenyar” Stevenson juntament amb el seu fillastre, fa molts,
moltíssims d’anys, uns dies en que plovia i que aprofità Lloyd (així es deia el
seu fillastre) per a pintar-la amb aquarel.les. Junts varen marcar llavors els
accidents orogràfics més importants i les creus en color roig que indicaven el
tresor. Stevenson li va posar nom llavors a la illa: era la illa del tresor, un
illa que la seva imaginació va bastir desprès amb una història que ha
esdevingut tot un clàssic, el clàssic d’aventures per excel.lència, la promesa
d’un viatge perillós en mar a la recerca de la
felicitat dipositada en un cofre farcit de monedes d’or amagat a les entranyes de la terra.
Stevenson no anava, d'altra banda,
a la recerca del refinament i l’exquisidesa en el lèxic. Simplement, es
limitava a transmetre tota l’emotivitat d’una història contada amb la
dosificació de paraules justes, sense reiterar res, com petites alenades
brioses i exhalades de forma ràpida. El que era important era l’emoció,
l’aventura en sí; el que passa és que, de retruc, els personatges que disenyava
eren absolutament convincents i cobraven una asombrosa vida pròpia. I sigui
quin sigui el lector i l’edat d’aquest sempre seguirem visualitzant John Long
Silver quasi bé com si el coneguessim de tota la vida, amb la pota de fusta i el seu lloro parlador agafat de la seva espatlla,
cantant allò de: rom, rom, rom, la botella de rom !
Illes. La
cartografia del somni, del anhel, del desig. L’espai on la literatura pot
descubrir de retruc nous horitzonts, allí on la paraula pot gronxar-se al bell
mig d’una hamaca penjada de dos cocoters, a una platja on només pot naufragar
la fantasia humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada