Fins ben aviat

No m’ha agradat mai l’estiu, és una estació en la que no acostumo a estar creatiu, en la que les idees em defugen en proporció als graus de temperatura que marca el termòmetre, en que la xafugor agafada a la pell no em deixa sentir-me còmode i la inspiració i les grans idees esdevenen buidor i cansament.

Ara bé, literàriament parlant, és una estació ideal per fer transpiració d'idees de fora cap a dins o, dit sigui d’una altra manera, per llegir.

Per tant, crec que de moment abandonaré totes les petites aventures literàries del blog per a lliurar-me a aquesta dolça i estàtica transpiració, fins que els vents de setembre portin la primera frescoreta i estimulin una mica les meves cansades neurones.

A més, podré llavors contar l’experiència del meu particular camí de Santiago, que el faré en ple mes d'agost, amb tota la recreació posterior que la perspectiva del viatge em doni a través dels colors del paisatge i de la pintura que l’ànima hi posi. Per això, i fins llavors:

Que l’estiu porti l’esperat descans de tot l’any, o bé l’excitació d’un viatge que sempre ens acompanyarà.

Demano perdó

-->

Demano perdó per haver-me traït com un vulgar Judas. Demano perdó per no ser fidel a mi mateix. Demano perdó per haver perdut la perspectiva de les coses i haver caigut en la visceralitat dels sentiments més amargs. Demano perdó per viure a estones d’esquena als meus somnis. Demano perdó per pensar una cosa i fer exactament el contrari. Demano per això perdó per les meves contradiccions, pels meus extraviaments, per les meves mentires a mi mateix, per haver-me negat tres cops el mateix dia, per viure cec i mut al cant de la Vida.

Demano perdó, amb tota la meva ànima, a l’única persona que de debò em pot perdonar.

EM DEMANO A MI MATEIX PERDÓ.

Llibres, sol i platja

S’apropen les vacances d’estiu, temps de lliure disposició en el qual pots capbussar-te en aquelles aficions que durant la resta de l’any resten una mica més limitades: per exemple, la lectura. I, si ben és cert que qui us escriu llegeix quasi cada dia, no és tampoc menys cert que el període de vacances és quan amb més intensitat hi dedico temps.

Per això, per als lectors que estiguin interessats en un bon llibre per gaudir amb la companyia del sol, l’arena i el soroll de les onades del mar, entre el tomba i tomba a la tovallola, us faig unes quantes recomanacions literàries:

·       Daniel Glattauer: “Contra el vent del nord”. Abans existia la novel·la epistolar per desenvolupar històries d’amor (gran exemple en la literatura clàssica el tenim en les Amistats perilloses, de Choderlos de Laclos) Però, és clar, en els temps que corren d’internet, ens hem d’actualitzar: Contra el vent del nord és una història d’amor peculiar, perquè està feta única i exclusivament a base de correus electrònics creuats entre dues persones. I, és clar, apareixen de retruc qüestions cabdals en aquest tipus de relacions en que la fantasia i la facilitat a l’hora de mostrar els sentiments i els pensaments no estan encorats en la realitat, perquè relacionar-se de debò amb una altra persona implica una aproximació “cara a cara” que el ciberespai mai podrà aportar.

·       David Monteagudo: “FIN”. Novel.la meravellosament ben escrita (amb moltíssima qualitat) i ben conduïda, ens mostra com una reunió d’amics que fa molts anys que no es veuen esdevé a poc a poc una pesadilla apocalíptica… No explico res més, nomès dir-vos que el final no té una única interpretació.

·       José Antonio Marina: “La intel·ligència fracasada”. Si voleu llegir un assaig de qualitat, d’una persona que domina el léxic a les mil meravelles, i que sap precisament conjugar aquest léxic amb qüestions cabdals de la intel·ligència, aquí teniu una bona opció per ampliar els vostres horitzonts. Llegir a José Antonio Marina sempre és una experiència interessant, és un autor molt culte i erudit però sap explicar les coses de forma entendible i senzilla.

·       J.M. Coetze: “Foe”. Quasi ningú coneix aquest escriptor sudafricà guanyador fa uns anys del Nobel de literatura, però quan se’l descobreix és un autor addictiu: la seva forma de narrar és d’una profunditat i força que realment impressiona, és com si les històries que t’explica t’anessin fent resò al fons de la ment, paraula a paraula, compartint en tot moment l’afany de qüestionament que fa en cada novel.la a través dels seus protagonistes. Foe és una reescriptura original de la història de naufragis per excel.lència, és a dir, Robinson Crusoe, a través de la qual fa un qüestionament implacable i subtil del que significa el fet literari.

·       Paul Auster: “Trilogia de Nova York”. He trobat una similitud entre Coetze i Paul Auster, i és que, arguments i temàtiques a part (no tenen absolutament res a veure en aquest sentit) comparteixen, no obstant, la capacitat per fer-te addicte a les seves obres. Per a mi, la Trilogia de Nova York és la novel.la més ben aconseguida d’Auster, són tres històries de detectius que tenen com a denominador comú una ambientació com de somni, en la que la recerca interior es fon amb un exterior sempre confús en que res pareix el que finalment resultarà ser.

·       Joseph Conrad: “El cor de les tenebres”. Aquesta novel.la de principis de segle XX és una denúncia implacable i sense concessions contra la brutal colonització a l’Africa, però també una exploració del territori més fosc de l’ànima humana. Al llegir­-la, un respira i sent enmig dels rius, les platges, la gent i el calor opressiu i empalagòs del tròpic africà.

En fi, encara que no us decanteu per cap recomanació literària d’aquestes, que tingueu no obstant molt bona lectura d’estiu, i que la màgia de les lletres (les que a vosaltres us vinguin de gust) us acompanyin i us facin imaginar nous mons. Perquè la imaginació és una de les qualitats humanes més meravellosa i que de debò val la pena.