El descans del guerrer

Sento ben a prop el descans del guerrer.

Vindran, de segur, nous reptes, però aquests reptes hi són ara per ara amagats entre cels lluminosos i enlluernadors, cerveses, nits a la fresca, migdiades, i potser la promesa d’uns nous territoris emocionals que vindran amb les primeres brises fresquetes de la tardor. I, novament, mentre les fulles dels arbres esdevindran daurades i grogues, recordaré tot just aquelles nits a la fresca entre el brogit d’una font, dels focs d’artifici, de lectures, d’un dia que es perllonga dolçament a la platja fins la matinada.

Sento ben a prop el meu descans: el cel la mar i la sal, els anhels i somnis que es gronxen en una gandula mentre una suau brisa que ve de les muntanyes acarona uns nervis relaxats i suaus com la mateixa porció de blau marí infinit que es perd com un estiu de dos-cents anys.

Sento, sí, novament, el descans del guerrer: enrere queden les batalles i la polseguera i la fragor del combat. Crec que puc estar molt orgullós de mi mateix, he lluitat en batalles que valien molt la pena i les he guanyades totes.

No m’apeteix, ara per ara, pensar. No m’apeteix fer cap projecte. No m’apeteix vendre’m a mi mateix per una imatge falsa de poder. No m’apeteix ser res per ningú. M’apeteix una cervesa ben fresca, res mes.

 

 

J.M. Coetzee: El mestre de Petersburg

He llegit quasi tot de Coetze, autor sudafricà a qui quasi ningú coneix, malgrat obtenir l’any 2003 un merescut Premi Nobel de Literatura. Es tracta d’un escriptor contundent que no fa cap tipus de concessió a la galeria; és a dir, res a veure llavors amb l’efectivisme i la mediocritat del best-seller; ell utilitza un altre tipus de registre molt més elaborat, literàriament parlant, que fa que les seves lletres estiguen en tot moment carregades d’una força de vegades impactant, d’unes escenes, d’unes visions plenes de matiços, de colors, d’idees, és una literatura que, si obres bé els ulls i poses la deguda concentració, et retorna i resona a dins teu amb la contundència i la “veritat” que només els grans escriptors saben transmetre.

 

Els grans temes de Coetze solen ser, però, la denúncia de l’apartheid, de la injustícia, però en aquesta novel.la, El mestre de Petersburg, l’escriptor (com ja va fer en el seu moment amb Defoe i Robinson Crusoe) rindeix un homenatge al gran mestre rus de les lletres universals: ni més ni menys que Dostoievski.

 

No és una novel.la fàcil ni amable, en determinats passatges es fa molt densa, i el tema de la mort (la mort del fill del protagonista, que sona també a la mort del fill del propi autor) planeja en tot moment sobre la novel.la com una ombra sinistra i colpidora, en un intent mental per posar lloc i paraules a una circumstància que s’esmuny a la racionalització per tots els costats.

 

No és, tampoc, de les millors novel.les del Premi Nobel, però tot i així, aquells diàlegs carregats de tensió, de força argumental, de girs inesperats, de contundència, hi continuen éssent amb el seu segell inconfundible.

 

Al mestre de Petersburg, Coetze es posa a la pell de la complexa personalitat de Dostoievski, amb descripcions d’atacs d’epilèpsia inclosos, i amb situacions d’una intensitat emocional molt pròpies de l’escriptor rus. I, salvant les distàncies i les comparacions (que sempre són odioses) tots dos escriptors tenen potser en comú el fet que els seus escrits no et deixen mai indiferent, perquè tenen una força, una càrrega visceral que t’arrossega, que t’impacta, que fa saltar la paraula fins abismes profunds, tot just allí on el món de la literatura és capaç de construïr una altra realitat amb uns paràmetres que sonen a “veritat”.

 

De mestre a mestre, aquesta obra és un sentit homenatge i un exercici d’estil impecable, encara que, torno a repetir, ni és una obra fàcil, ni és una obra amable. Però és literatura de molta qualitat que neix d’una voluntad de compromís i de lleialtat a la paraula, no d’una moda efímera i adreçada a multituts mediatitzades.

 

Zen i pàdel

Havent llegit llibres com ara l’Art del tir amb arc, o bé Zen i l’art del manteniment en motocicleta, em pregunto: seria possible vincular d’alguna forma la meva afició al pàdel (hi jugo dos cops per setmana) amb la filosofia Zen? Quins principis es podrien extreure d’una modalitat esportiva que demana, sobretot, una concentració màxima en el joc? Anem-hi, doncs, a veure què surt...

En principi, el pàdel és un esport d’estratègia que es juga en parella, en el que la col.locació, els reflexos, l’avaluació en dècimes de segon de la possible jugada o cop que es pot tornar, marquen la resolució del partit. Per tant, els pensaments habituals i quotidians que la ment fabrica en el seu dia a dia resten temporalment paralitzats: si es vol entrar en el joc s’ha d’integrar, primerament, les coordenades geomètriques de la pista per interioritzar l’espai; desprès, a cada pilota que s’ha de tornar, en qüestions de “nano-segons” s’ha de prendre una decisió en la que cos i ment s’unifiquen (igual que amb el tir amb arc, per exemple) per crear un estat de consciència en el que només existeix la resposta mental elaborada a partir de diferents possibilitats. I entre aquestes diferents possibilitats, sempre s’ha de tenir en compte la parella rival: o sigui, no és suficient en tornar el cop, sinó que a més s’ha de tornar allí on l’altre li sigui més dificultós arribar-hi.

A mi em va meravellosament bé el pàdel, a part de la despesa cardio-vascular i dels beneficis de coordinació psico-motriu, em relaxa molt, com no podria ser d’una altra manera: durant les dues hores que dura el partit, la consciència del dia a dia resta temporalment desfeta a favor d’unes noves coordenades que et posen en tot moment en el present. Per poder tornar totes i cada una de les pilotes, la ment ha d’allunyar tota la “brossa” inoperant i posar-se en clau de concentració absoluta. Llavors és quan solen aparèixer els punts disputats, plens de plasticitat, quan els quatre elements involucrats en la partida comencen a creuar estratègies, possibilitats, que van i venen de part a part de la xarxa en dècimes de segon.

Si entenem que el Zen es un camí, una via per destrossar el pensament “paràsit” i entrar en un nou estat de consciència més “real”, la vinculació amb el pàdel crec que és més que evident: a través d’unes normes (les condicions del joc) es vol potenciar el màxim estat de consciència, de l’aquí i l’ara, per poder crear una altra realitat. Quan estàs involucrat en la partida, no existeix res més que l’avaluació que fas en un instant microscòpic de les possibilitats de colpejar la pilota, així com el moviment sincronitzat d’acord amb la possibilitat escollida; no hi ha interferències, s’esdevé U amb la raqueta, que és ni més ni menys que una prolongació del cervell.

Zen i pàdel... Per què no? El veritable sentit del zen, o del pàdel, no és la meta a la que s’apunta o la possibilitat de guanyar o perdre el partit, sinó la consciència del moment, la creació d’una altra realitat on el pensament s’atura i es desfà temporalment, a cada cop de raqueta, a cada única possibilitat on s’ha de tornar la pilota i s’ha de respondre amb una acció immediata.

Arthur Koestler: El cero i l'infinit

 

Vaig llegir El cero i l’infinit fa molts anys, quan feia el servei militar, en una edició de butxaca; aquest cop, l’he rellegit en format per a llibre electrònic, i m’ha impressionat tant com la primera vegada. Crec que és un dels pocs llibres que poden dur l’etiqueta d’imprescindibles, en aquest món farcit de vulgaritat, de mal gust, de buidor de continguts i més aviat d’obres amb un calibre intel.lectual igual a cero.

Koestler fa una disecció amb bisturí de precisió sobre l’ànima del comunisme, valent-se d’una història que no és altra que la “purga” estalinista que el Número u (així anomenat durant tota la novel.la) va fer, en primer lloc, sobre els membres de l’antiga Revolució (és a dir, els hereus de Lenin) i desprès sobre la població civil. Rubashov és, llavors, el protagonista acusat de contrarevolucionari, amb tot un seguit de plec de càrrecs inventats i que a la presó li faran confesar sota tortura.

El cero i l’infinit, prohibit fins no fa molt a l’antiga Unió Soviètica, és un cop de puny sincer i sentit contra un règim polític que en nom d’un ideal va assassinar milions i milions d’éssers humans (s’ha de tenir en compte la valentia de fer aquesta obra l’any 1940, quan encara no es podia publicar enlloc per la intensitat i la profunditat del que es comptava)

És un llibre que despulla l’ànima del “comunisme” fins arribar als seus budells corromputs, perversos i inhumans. És un llibre que, salvant la distància, no deixa indiferent a través d’uns diàlegs punyents, elaborats i plens de significació, com aquest (són les paraules del mateix Rubashov):

-El Partit no pot equivocar-se mai. Si vostè o jo podem equivocar-nos, el Partit no. El Partit, camarada, és més que vostè i jo, i que milers d’altres com vostè o com jo. El Partit és l’encarnació de la idea revolucionària a la història, i la història no sap d’escrúpuls ni de vacilacions. Infalible, continua el seu camí fins la meta, i a cada volta de la seva òrbita solta el fang que ha recollit i els cossos dels ofegats. La història coneix el seu destí i mai s’equivoca, i qui no té absoluta fe en la història, no pertany al Partit.

En definitiva, llegir aquesta novel.la, aquesta ficció basada en fets absolutament reals, significa, damunt de tot, recordar que ara i abans, la Història està, en efecte, farcida de règims corruptes i despreciables que, en nom d’una idea o d’una causa, poden arribar a anular quasi per complet les llibertats humanes.

El fi no justifica tots els mitjans, perquè per sobre de tota ideologia (si se li pot dir ideologia a un règim esquizofrènic i pervers) bateguen tota i cada una de les vides humanes que hi ha sota aquest règim, i tota i cada una d’aquestes vides humanes, són sagrades.

Qui salva una vida, salva el món sencer

(Proverbi de El Talmud, llibre sagrat jueu)

 

Papirum versus digital

Primer que tot, les lletres foren gravades a la pedra, a l’argila o al fang. En l’albor de la Humanitat, mentre els cicles solars i lunars anaven passant, les paraules, els signes, els dibuixos, restaven fixats des d’aquesta primitiva consciència a un motllo. Eren sol·lucions, es miri com es miri, al problema de traslladar el pensament a un espai físic, d’una forma més o menys definitiva. Desprès, molt temps desprès, aparegué la galàxia Guttenberg, autèntica revolució en la preservació de la paraula, tant d’històries (novel.la) com de pensaments (assaig). I ara, d’acord amb la revolució digital, les lletres són impreses a un motllo igual d’eficient o més que el paper (parlo desprès d’haver-lo provat) i que permet emmagatzemar en un petit espai una immensa biblioteca.

M’acabo de comprar, en efecte, un lector de llibres electrònics. Se m’acuden aquestes circumstàncies, a favor i en contra:

 

A favor)

 

U) Des del punt de vista ecològic i de preservació de la natura i del mitjà ambient, si s’arriba a implementar (que s’arribarà a implementar massivament, no tinc cap dubte al respecte) el llibre electrònic, l’estalvi en recursos naturals serà considerable. Aquesta tecnologia dona accés a la cultura d’una forma llímpia i ecològicament sostenible.

 

DOS) Són dispositius molt còmodes i que no cansen tant la vista com el paper escrit, i a més la grandària i la tipologia de la lletra es pot canviar a voluntat (circumstància que no es pot fer en un llibre)

 

TRES) El pes estàndar dels llibres electrònics sol ser d’uns dos-cents grams, per la qual circumstància es té la impressió de que s’està llegint un llibre de butxaca, sense cap cansament per als mans i braços.

 

QUATRE) La biblioteca que es pot reunir en un espai tan reduït és realment impressionant (només a tall d’exemple, dir que el dispositiu que m’he comprat venia amb 1000 llibres carregats de sèrie!)

 

En contra)

 

U) El llibre amb paper, amb la seva edició peculiar i les seves característiques (format, coberta, tipus de paper) és un objecte únic i de col·leccionista, té un component diguem-li que romàntic, en el sentit de que la seva estructura física esdevé un objecte de valor.

Seguint aquesta mateixa drecera, cal recordar, no obstant, que no fa molt un disc de vinil tenia un valor molt definit per als amants de la música i, en canvi, ara que l’era digital s’ha menjat definitivament discs de plàstic i cds, ningú o quasi ningú (sempre, és clar, hi hauran excepcions) se’n recorda d’aquest valor romàntic que tenien els discs de vinil.

Facin joc, senyors.