J.M. Coetzee: El mestre de Petersburg

He llegit quasi tot de Coetze, autor sudafricà a qui quasi ningú coneix, malgrat obtenir l’any 2003 un merescut Premi Nobel de Literatura. Es tracta d’un escriptor contundent que no fa cap tipus de concessió a la galeria; és a dir, res a veure llavors amb l’efectivisme i la mediocritat del best-seller; ell utilitza un altre tipus de registre molt més elaborat, literàriament parlant, que fa que les seves lletres estiguen en tot moment carregades d’una força de vegades impactant, d’unes escenes, d’unes visions plenes de matiços, de colors, d’idees, és una literatura que, si obres bé els ulls i poses la deguda concentració, et retorna i resona a dins teu amb la contundència i la “veritat” que només els grans escriptors saben transmetre.

 

Els grans temes de Coetze solen ser, però, la denúncia de l’apartheid, de la injustícia, però en aquesta novel.la, El mestre de Petersburg, l’escriptor (com ja va fer en el seu moment amb Defoe i Robinson Crusoe) rindeix un homenatge al gran mestre rus de les lletres universals: ni més ni menys que Dostoievski.

 

No és una novel.la fàcil ni amable, en determinats passatges es fa molt densa, i el tema de la mort (la mort del fill del protagonista, que sona també a la mort del fill del propi autor) planeja en tot moment sobre la novel.la com una ombra sinistra i colpidora, en un intent mental per posar lloc i paraules a una circumstància que s’esmuny a la racionalització per tots els costats.

 

No és, tampoc, de les millors novel.les del Premi Nobel, però tot i així, aquells diàlegs carregats de tensió, de força argumental, de girs inesperats, de contundència, hi continuen éssent amb el seu segell inconfundible.

 

Al mestre de Petersburg, Coetze es posa a la pell de la complexa personalitat de Dostoievski, amb descripcions d’atacs d’epilèpsia inclosos, i amb situacions d’una intensitat emocional molt pròpies de l’escriptor rus. I, salvant les distàncies i les comparacions (que sempre són odioses) tots dos escriptors tenen potser en comú el fet que els seus escrits no et deixen mai indiferent, perquè tenen una força, una càrrega visceral que t’arrossega, que t’impacta, que fa saltar la paraula fins abismes profunds, tot just allí on el món de la literatura és capaç de construïr una altra realitat amb uns paràmetres que sonen a “veritat”.

 

De mestre a mestre, aquesta obra és un sentit homenatge i un exercici d’estil impecable, encara que, torno a repetir, ni és una obra fàcil, ni és una obra amable. Però és literatura de molta qualitat que neix d’una voluntad de compromís i de lleialtat a la paraula, no d’una moda efímera i adreçada a multituts mediatitzades.