El descans del guerrer

Sento ben a prop el descans del guerrer.

Vindran, de segur, nous reptes, però aquests reptes hi són ara per ara amagats entre cels lluminosos i enlluernadors, cerveses, nits a la fresca, migdiades, i potser la promesa d’uns nous territoris emocionals que vindran amb les primeres brises fresquetes de la tardor. I, novament, mentre les fulles dels arbres esdevindran daurades i grogues, recordaré tot just aquelles nits a la fresca entre el brogit d’una font, dels focs d’artifici, de lectures, d’un dia que es perllonga dolçament a la platja fins la matinada.

Sento ben a prop el meu descans: el cel la mar i la sal, els anhels i somnis que es gronxen en una gandula mentre una suau brisa que ve de les muntanyes acarona uns nervis relaxats i suaus com la mateixa porció de blau marí infinit que es perd com un estiu de dos-cents anys.

Sento, sí, novament, el descans del guerrer: enrere queden les batalles i la polseguera i la fragor del combat. Crec que puc estar molt orgullós de mi mateix, he lluitat en batalles que valien molt la pena i les he guanyades totes.

No m’apeteix, ara per ara, pensar. No m’apeteix fer cap projecte. No m’apeteix vendre’m a mi mateix per una imatge falsa de poder. No m’apeteix ser res per ningú. M’apeteix una cervesa ben fresca, res mes.