Arthur Koestler: El cero i l'infinit

 

Vaig llegir El cero i l’infinit fa molts anys, quan feia el servei militar, en una edició de butxaca; aquest cop, l’he rellegit en format per a llibre electrònic, i m’ha impressionat tant com la primera vegada. Crec que és un dels pocs llibres que poden dur l’etiqueta d’imprescindibles, en aquest món farcit de vulgaritat, de mal gust, de buidor de continguts i més aviat d’obres amb un calibre intel.lectual igual a cero.

Koestler fa una disecció amb bisturí de precisió sobre l’ànima del comunisme, valent-se d’una història que no és altra que la “purga” estalinista que el Número u (així anomenat durant tota la novel.la) va fer, en primer lloc, sobre els membres de l’antiga Revolució (és a dir, els hereus de Lenin) i desprès sobre la població civil. Rubashov és, llavors, el protagonista acusat de contrarevolucionari, amb tot un seguit de plec de càrrecs inventats i que a la presó li faran confesar sota tortura.

El cero i l’infinit, prohibit fins no fa molt a l’antiga Unió Soviètica, és un cop de puny sincer i sentit contra un règim polític que en nom d’un ideal va assassinar milions i milions d’éssers humans (s’ha de tenir en compte la valentia de fer aquesta obra l’any 1940, quan encara no es podia publicar enlloc per la intensitat i la profunditat del que es comptava)

És un llibre que despulla l’ànima del “comunisme” fins arribar als seus budells corromputs, perversos i inhumans. És un llibre que, salvant la distància, no deixa indiferent a través d’uns diàlegs punyents, elaborats i plens de significació, com aquest (són les paraules del mateix Rubashov):

-El Partit no pot equivocar-se mai. Si vostè o jo podem equivocar-nos, el Partit no. El Partit, camarada, és més que vostè i jo, i que milers d’altres com vostè o com jo. El Partit és l’encarnació de la idea revolucionària a la història, i la història no sap d’escrúpuls ni de vacilacions. Infalible, continua el seu camí fins la meta, i a cada volta de la seva òrbita solta el fang que ha recollit i els cossos dels ofegats. La història coneix el seu destí i mai s’equivoca, i qui no té absoluta fe en la història, no pertany al Partit.

En definitiva, llegir aquesta novel.la, aquesta ficció basada en fets absolutament reals, significa, damunt de tot, recordar que ara i abans, la Història està, en efecte, farcida de règims corruptes i despreciables que, en nom d’una idea o d’una causa, poden arribar a anular quasi per complet les llibertats humanes.

El fi no justifica tots els mitjans, perquè per sobre de tota ideologia (si se li pot dir ideologia a un règim esquizofrènic i pervers) bateguen tota i cada una de les vides humanes que hi ha sota aquest règim, i tota i cada una d’aquestes vides humanes, són sagrades.

Qui salva una vida, salva el món sencer

(Proverbi de El Talmud, llibre sagrat jueu)