Zen i pàdel

Havent llegit llibres com ara l’Art del tir amb arc, o bé Zen i l’art del manteniment en motocicleta, em pregunto: seria possible vincular d’alguna forma la meva afició al pàdel (hi jugo dos cops per setmana) amb la filosofia Zen? Quins principis es podrien extreure d’una modalitat esportiva que demana, sobretot, una concentració màxima en el joc? Anem-hi, doncs, a veure què surt...

En principi, el pàdel és un esport d’estratègia que es juga en parella, en el que la col.locació, els reflexos, l’avaluació en dècimes de segon de la possible jugada o cop que es pot tornar, marquen la resolució del partit. Per tant, els pensaments habituals i quotidians que la ment fabrica en el seu dia a dia resten temporalment paralitzats: si es vol entrar en el joc s’ha d’integrar, primerament, les coordenades geomètriques de la pista per interioritzar l’espai; desprès, a cada pilota que s’ha de tornar, en qüestions de “nano-segons” s’ha de prendre una decisió en la que cos i ment s’unifiquen (igual que amb el tir amb arc, per exemple) per crear un estat de consciència en el que només existeix la resposta mental elaborada a partir de diferents possibilitats. I entre aquestes diferents possibilitats, sempre s’ha de tenir en compte la parella rival: o sigui, no és suficient en tornar el cop, sinó que a més s’ha de tornar allí on l’altre li sigui més dificultós arribar-hi.

A mi em va meravellosament bé el pàdel, a part de la despesa cardio-vascular i dels beneficis de coordinació psico-motriu, em relaxa molt, com no podria ser d’una altra manera: durant les dues hores que dura el partit, la consciència del dia a dia resta temporalment desfeta a favor d’unes noves coordenades que et posen en tot moment en el present. Per poder tornar totes i cada una de les pilotes, la ment ha d’allunyar tota la “brossa” inoperant i posar-se en clau de concentració absoluta. Llavors és quan solen aparèixer els punts disputats, plens de plasticitat, quan els quatre elements involucrats en la partida comencen a creuar estratègies, possibilitats, que van i venen de part a part de la xarxa en dècimes de segon.

Si entenem que el Zen es un camí, una via per destrossar el pensament “paràsit” i entrar en un nou estat de consciència més “real”, la vinculació amb el pàdel crec que és més que evident: a través d’unes normes (les condicions del joc) es vol potenciar el màxim estat de consciència, de l’aquí i l’ara, per poder crear una altra realitat. Quan estàs involucrat en la partida, no existeix res més que l’avaluació que fas en un instant microscòpic de les possibilitats de colpejar la pilota, així com el moviment sincronitzat d’acord amb la possibilitat escollida; no hi ha interferències, s’esdevé U amb la raqueta, que és ni més ni menys que una prolongació del cervell.

Zen i pàdel... Per què no? El veritable sentit del zen, o del pàdel, no és la meta a la que s’apunta o la possibilitat de guanyar o perdre el partit, sinó la consciència del moment, la creació d’una altra realitat on el pensament s’atura i es desfà temporalment, a cada cop de raqueta, a cada única possibilitat on s’ha de tornar la pilota i s’ha de respondre amb una acció immediata.