Arribo un dissabte, 29 de maig a les nou, al peu del castell de Miravet, allí ens esperen les canoes per navegar pel riu fins la destinació de Benifallet, són dotze kilòmetres de baixada. Vaig amb un ampli grup d’estudiants, alumnes i amics de l’Escola Nàutica. No he anat mai en canoa, no tinc ni idea de com fer respondre-la amb els rems. Al principi, resulta bastant decevedor, és l’embarcació qui em domina a mi i em porta aleatòriament allà on les onades volen, la petita embarcació trontolla una mica fent perillar l’estabilitat i s’enfila novament cap enrera, al mateix punt de partida, o sigui, que em veig obligat a baixar de la canoa i a impulsar-la novament des dels marges del riu cap avant. Però a mesura que avancem en el recorregut, i passat aquest primer contratemps, la cosa va canviant.
La vista a peu del Castell de Miravet, és impressionant, un conglomerat de roques s’erigeix fin on la vista es perd, amb el castell com a cim, i les anem deixant a la dreta. A la travessia no falta res, inclús disposem d’un bar improvisat a una barcassa, i qui vulgui pot demanar alguna cosa per beure (gintonics, és el que la majoria va bevent) No és el meu cas, jo he vingut a gaudir de la natura i a fer esport… Malgrat tot, hi ha un repostatge en ple descens durant la travessia: se'ns acosta una llanxa fora-borda i ens ofereix una caixa de pastissets de Tortosa: n'hi ha que en prenen tres o quatre, però la veritat és que a mi el dolç no em fa el pes, així que també desisteixo.
Així anem fent el descens, amb un ritme pausat i tranquil que permet a poc a poc fer-se amb l’habilitat a l’hora de governar la canoa. És una sensació de molta llibertat el fet d’anar remant, al ritme que un vol, sense cap pressa, gaudint del contacte de la pala a l’aigua, de les vistes de la vegetació del voltant, de les muntanyes que es van perfilant al llarg del recorregut, del silenci del riu. Quina plenitud més bonica.
De tant en tant, en la llunyania se sent el soroll d'algú cridant perquè ha tombat la canoa tot jugant amb els companys d'excursió. I fins i tot hi ha gent que va baixant amb un cigarret als llavis o amb un gintonic, i també hi ha gent que ha passat olímpicament de les normes de posar-se el xalec salvavides, així que se'ls veu passar alegrement amb el tors despullat (jo m'afegeixo als d'aquesta última categoria, bàsicament per comoditat, el sol pica bastant per portar tanta roba al damunt i em sento molt mès còmode i amb més llibertat de moviments) De tant en tant, venen ràfegues de vent contràries que dificulten una mica la governabilitat de la canoa al temps que t'empapen de gotetes del riu.
Em venen reminiscències literàries: “El cor de les tenebres” de Conrad, on s’havia de remuntar el riu per anar a la recerca de Kurt, una espècie de dimoni-home que viu sense aplegar-se a cap norma moral. També per uns moments veig els hobbits del “Senyor dels anells” fent la seva travessia tal i com nosaltres l’estem fent, a canoa. Veig els precipicis que els van envoltant, que podrien molt bé ser exactament els que ara tallen el riu tot baixant cap a Benifallet. Em veig, per moments, navegant amb determinació i força, amb una bona sincronia entre cada cop de pala que faig, i al anar-me l’aigua a la cara que regalima del xapoteig em ve també al cap una altra reminiscència cinematográfica, potser la més coneguda de totes: “L’últim dels mohicans” i l’escena de la persecució amb canoes.
I em veig, al cap i a la fi, a mi mateix enmig d’un viatge personal d’aprenentatge, gaudint del contacte dels rems a l’aigua, de la conversa d’algun company ocasional que de vegades se’m va apropant, del bon temps, del fet que aquest viatge no es repetirà mai més, almenys amb la gent i les circumstàncies que l’estan propiciant, i per tant intento agafar tots els detalls, imatges, pensaments que potser el riu s’emportarà per sempre cap el seu mar.
En arribar a la destinació final, desprès de 12 kilòmetres deixant-se portar per una corrent suau i plàcida, prenc novament terra amb la recompensa de saber portar una canoa sense cap tipus de problema, potser una mica cansat, però satisfet de l’experiència de navegació pel riu.
Al mirar enrera, el riu continua baixant absolutament indiferent a aquest grupet de persones que, per uns moments, han gaudit de la natura en estat pur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada