Fotografia c)Alonso, 2009 (L'Ametlla de Mar)
Em trovava assegut a la caleta, contemplant el soroll i la força d’unes onades que trencaven violentament contra les roques, elevant desprès els seus braços al cel en infinites gotes que al final tornaven a caure i a disoldre’s. Feia bastant mal oratge, i a més la temperatura era força baixa. Sentia l’olor a sal, el fluxe ara accelerat ara en calma de les ones al trencar, i aquell perfum de tristesa propi de l’hivern, quan el sol escalfa amb poca intensitat. El cel era com un espill de color rosa, com acabat de pintar.
I llavors vaig sentir, en un exercici d’abandonament dels ulls de la meva imaginació, el soroll d’un vaixell de pesca petit que acabava d’embarrancar entre uns esculls que inesperadament li havien barrat el pas, a traició. Veia un far il·luminant de sobte tot l’escenari. Els dos tripulants havien aconseguit saltar per la borda abans de l’esclafit. L’embarcació era de color roig i blau, amb pincellades de blanc. Podia copsar els sentiments d’angúnia dels dos pescadors, que entre un mar embravit lluitavem encoratjadament per guanyar la platja, amb les fortes onades portant-los aleatoriament d’aquí cap allà. Uns crits procedents d’uns nens a la mateixa caleta van aconseguir trencar la simetria impossible d’aquesta visió.
Vaig girar-me i tot seguit vaig orientar la mirada allí on unes manetes assenyalaven en el firmament, per dalt les onades que seguien vomitan escuma. Un petit vaixell, roig i blau, acabava d’embarrancar en uns esculls, però es veien dos figures diminutes com formigues saltar per la borda. Al cap i a la fi, em vaig preguntar, mentres seguia veient l’evolució dels dos puntets en la llunyania: quina diferència hi ha entre la realitat i la imaginació?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada