Bufava un vent molt fort. Uns núvols foscos de tempesta despuntaven per l'horitzó. Varem anar fins les agulles dels grans precipicis, des d’on es veia una porció indiferenciada de cel i mar que es confonia entre les enormes onades que batien les roques. Feia fred. Recordo que teníem tots dos l’ànima en un puny. Llavors vaig llençar la botella de vidre amb el missatge a dins, amb tota la força del meu braç, i la botella va emportar-se a l’instant totes les nostres possibilitats. Vam romandre agafats de la mà intentant seguir el seu recorregut, una mica hipnotitzats, com si en aquells moments el nostre món només fos una idea que es perdia com un punt entre el brogit del vent i les onades. Recordo que em vas mirar als ulls d’una forma llastimosa. Era la nostra última oportunitat. La nostra felicitat l'acabàvem de dipositar a l’aleatorietat de les onades del mar.
...................
Quadern de bitàcola del vaixell l'Eternitat
avui, 3 de maig, hem trobat surant una botella de vidre amb un missatge a dins. A l’obrir el tap, hem pogut llegir les següents lletres:
S.O.S.
som dos nàufrags de l’amor que preguem un rescat URGENT.
lloc de recollida: ELS PRECIPICIS DE LA INCOMUNICACIÓ.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada