Anna Karenina

Acabo de llegir Anna Karenina i, sí, m’ha agradat anar contra corrent, perquè en una època en què la indústria multimèdia ha acaparat quasi per complet el temps lliure del ciutadà del carrer, en detriment de la lectura, sembla ja de per si una fita llegir-te una novela del segle XIX de mil pàgines. Està clar que els grans clàssics estaran sempre allí, no passaran mai els anys per ells, sigui quin sigui el format en què en el futur es llegeixen (en llibre de tota la vida, en ebook, etc.) però a mi em dóna la sensació de que anar parlant de què t’acabes de llegir una novel.la com Anna Karenina, comença a mirar-se com una cosa anacrònica, passada de moda, en un país on el què més es venen són les obres sense massa elaboració literària i sense massa número de pàgines; obres, en fi, que no volen massa feina a l’hora de digerir-les i que no amplien gaire els nostres horitzons intel·lectuals, i que més o menys acostumen a ser les mateixes (és a dir, les que marca a cada moment la indústria publicitària)

Perquè per llegir-te novel·les d’aquestes, que requereixen temps i concentració, pausa, tranquil·litat, s’ha de tenir una predisposició absolutament contrària al way of life dels multimèdia, d’internet, on la rapidesa i la superficialitat i l’arribar ràpid a tots els llocs són les principals fites. I, desgraciadament, potser en aplegar-nos a tota aquesta rapidesa, “de què ens servirà llavors guanyar el món, si hem perdut l’ànima” (això ho deia fa dos mil anys un ésser humà als seus apòstols, encara bastant, bastant lluny de la societat cibernètica i de la informació) No tinc res especial contra els temps que estem vivint, són els que són, amb totes les coses positives i negatives (com cada època històrica, d’altra banda) però una mica al fil del què estic argumentant, potser no estarà de més apuntar que la pausa, la tranquil·litat, el pendre’t el teu temps per fer alguna cosa, són en última instància les coses que ens poden donar pau i equilibri interior (o, en definitiva, guanyar l’ànima)

Però de vegades (almenys per a la gent que té la literatura integrada com a modus vivendi) te’n adones que atrevir-te amb una obra com aquesta val de debò la pena, perquè veus que hi ha cabuda per absolutament tot, és com si els novel·listes d’abans pretenguessin copsar tot el món, amb els seus matiços inacabables, en unes històries que reflexen tots els plantejaments, les incògnites, les passions, d’uns personatges que, per exemple, en mans de l’escriptor rus, són un reflexe cristal.lí de la societat rusa. I també podríem parlar en aquests termes del Quixot de Cervantes, de la Muntanya Màgica de Thomas Mann, de Madame Bovary de Gustave Flaubert, de Casa Desolada de Charles Dickens, per portar tan sols alguns exemples. Eren obres que anaven molt més enllà perqué dins les peculiars històries que reflectien hi havia a més una visió, una explicació de la humanitat, una cosmogonia amb les seves pròpies lleis explicatòries.

Anna Karenina és, per damunt de tot, una història d’amor. Anna i Bronski s’estimen en contra de les convencions del seu temps, però és un amor que sobretot per part d’Anna, no està ancorat a la realitat, podríem dir que és un amor idealitzat i per tant està condemnat al fracàs. Si el gran psicòleg Eric Fromm deia en el seu Art d’estimar, que una de les necessitats més bàsiques de l’ésser humà és trencar la presó del seu aïllament, en la novel·la de Tolstoi assistim a l’expressió més contundent d’aquest intent malograt: Anna Karenina acava tirant-se a les vies del tren en l’única sol·lució que llavors ella veu per fugir d’una passió que l’obsessiona fins l’última cèl.lula del seu cos. La seva incapacitat per estimar és, crec, la seva incapacitat per estimar-se a si mateixa, la seva mancança més profunda. L’amor no és (o no hauria de ser) absorció, manipulació, anul·lació de l’altre, sinò respecte, espai, llibertat. Són impressionants els últims monòlegs d’associació lliure d’idees, sentiments i sensacions, que fa Anna abans del desenllaç final, i que no són altra cosa que una deformació, una exageració de les seves mancances: en el seu substrat anímic arriba a la conclusió de que si de debò l’estimés podria llavors Bronski intuïr i adivinar els seus pensaments… O, el què ve a ser el mateix, delirium tremens de la pèrdua d’equilibri interior reflectit tràgicament al món exterior.

Una altra cosa és la historia que viuen els altres dos protagonistes, Levin (projecció autobiográfica més que evident del propi Tolstoi) i Kitty. És una relació molt més ancorada a la realitat, amb més dubtes i incerteses però que d’alguna forma aquestes es treuen a la llum per tal d’enfrontar-se i comprendre’s.

Però a Anna Karenina hi ha molt més que aquestes històries de relacions, les seves pàgines són com un termòmetre que marca el pols a la societat rusa, a través dels cents i cents de personatges que van sortint; les seves pàgines són, també, un exercici d’estil perfecte que ens ensenya com s’ha de construir una novel·la des d’un treball d’ensamblatge que frega la perfecció, capítol a capítol. I, naturalment, les seves pàgines són una recreació d’un món de finals de segle XIX que a la nostra imaginació pot ser visualitzat amb tot luxe de detalls.

A la novel·la, els dubtes metafísics de Levin són també els propis dubtes metafísics del propi Tolstoi, traslladat a pàgines d’un dramatisme i una força impressionants. A tall d’exemple: “En la infinitut del temps, en la infinitut de la matèria i en la infinitut de l’espai surgeix la bombolla d’un organisme, que dura un instant i desprès esclata. Aquesta bombolla sóc jo”

Segons compta Vladimir Nabokov, un altre escriptor rus posterior –autor de Lolita- molt temps desprès de que Lev Tolstoi hagués repudiat del seu ofici d’escriure novel.les, i ja a la vellesa incipient, aquest va agafar un dia una novel·la i la va començar a llegir per la meitat, i certament li va anar agradant molt. Llavors va veure el títol: Anna Karenina… la mateixa obra mestra de la literatura que ell mateix havia escrit molts d’anys enrera, i que havia oblidat al renegar del seu art.