dissabte, 22 de maig de 2010

Crítica literària: La magnitud de la tragèdia


La magnitud de la tragèdia narra la història d’una anomalia peculiar: el seu protagonista, en Ramon-Maria, trompetista d'ofici, té en un moment donat una erecció que no li remiteix, així que es veu obligat a conviure amb aquest permanent estat, dia i nit. A més, els metges li “aseguren” només unes quantes setmanes de vida.

L’humor negre de Quim Monzó hi és durant tota la novel·la, i també una forma de narrar que deforma i que treu a la superficíe l’ànima més grotesca dels personatges, quasi com en una caricatura. Però, al fons de tot, hi apunten qüestions cabdals: el significat de la vida, de l’amor, de les relacions. És clar que en l’imaginari d’aquest autor català res pot convertir-se, al cap i a la fi, en trascendental, tot rellisca cap al territori de la sàtira, sempre des d’una òptica d'amoralitat sense escrúpols.

Els tics, les obsesions,  l’absurditat del dia a dia  d’uns personatges que engloben en un sentit més ampli els tics, les obsesions i l’absurditat de la societat en que vivim, es troven magistralment arreplegats en aquest conte amb final absolutament infeliç. Però l'autor es distancia premeditadament dels seus personatges, els dota d'un punt de cinisme i de perversitat que fa que en cap moment sentim com a propis les desventures dels mateixos, més aviat ens provoquen repulsió.

A més, cal destacar el domini total del lèxic que té Monzó, el pols narratiu d’un escriptor original, creatiu i, sobretot, amoral, capaç de paràgrafs com aquest: “Els ulls de la Maria-Eugènia eren un mar de llums, un oceà de nit, un naufragi, amb barques plenes de gent amb salvavides color carabassa i tot de venes a punt d’esclatar” I també, com no, de moments en què, per exemple, hi dedica un parell de pàgines a relatar tot el mecanisme químic i fisiològic de l’excitació i de l’acte sexual, amb luxe de detalls. I també hi dedica unes tres pàgines a relatar, també amb pels i senyals, de quina forma es pot matar un home. He de dir, no obstant, que aquesta prosa se m’ha fet bastant “visual” en alguns moments, i que m'ha recordat també la prosa d'un altre transgresor, potser el què més judicis ha tingut que suportar en tota la història de la literatura per obscenitat i pornografia: Henry Miller.

En fi, qui busqui una novel·la amb clau de farsa, amb tocs d’humor, ben construïda i conduïda, aquesta és una bona opció. Qui busqui una obra mestra de la literatura, que busqui una altra opció.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada