Adagio for strings

Vaig sentir l’adagio de Samuel Barber, per primer cop, l’any 1989, mentres feia el servei militar. Teníem un tinent que estava una mica tocat de l’ala, ens passava pel·lícules bèliques i documentals i, naturalment, el visionat era obligatori per a tota la companyia. Una de les pel·lícules que una tarde ens va projectar va ser Platoon, que anava de la guerra a Vietnam (probablement, una de les millors pelis que s’han  fet sobre aquesta guerra, d'una cruesa i realisme com mai s'havia vist fins al moment) 

Em va sobtar la melodia de fons que acompanyava algunes situacions o escenes: era una melodia increïblement trista, profunda, emocionalment perturbadora. Se'm posava la pell de gallina. Però alhora era una melodia bellíssima, que semblava ella sola afegir encara més dramatisme a la pel·lícula. 

Desprès, molts anys desprès d’acabar el servei militar, vaig saber que el compositor era un autor nordamericà anomenat Samuel Barber, que la peça va ser composada l’any 1900, i que se’n deia Adagio for strings (adagio per a cordes)

Escolteu-la relaxadament, fixeu-vos com la intensitat va augmentat, a poc a poc, desprès de cada silenci, i es va aprofundint com un riu que es va eixamplant. Fixeu-vos que en aquesta peça el silenci és tant o més important que la melodia (sense els necessaris espais de silenci, de pausa, no hagués pogut existir mai aquest adagio) Disfruteu del clímax del final, quan sembla que els violins s’estiguin a punt de trencar amb una intensitat realment al·lucinant, per a donar pas a unes tonalitats tranquil·les i reposades (la calma final desprès de la tempesta) Disfruteu de la bellesa, és una de les coses que valen de debó la pena.