Homenatge a les lletres el dia del meu 40 aniversari

Avui he fet 40 anys. Són, mirats com es mirin, molts anys. Durant aquest temps, he descobert nous espais vitals, al temps que he anat evolucionant, quin remei sinó, m’he estavellat molts cops, també m’he tornat a aixecar altres cops, he après, en definitiva, de l’error i de l’experiència. En fi, com qualsevol altre ésser humà.

I durant aquest temps, i a partir dels anys de l’adolescència, sempre m’ha acompanyat amb més o menys intensitat, en funció de les meves èpoques, el món de la fantasia extreta de les novel.les. Recordo, a tall d’exemple, de quina forma m’afectaven les lectures com ara Els tres mosqueters, quan tenia tretze anys, amb quina intensitat vivia les històries i em posava a dins el llibre acompanyant d’Artagnan en les seves aventures, amb quina ràbia i indignació vaig “viure” la mort de la pobre Constance Bonaxieux per la metzina de la execrable Milady. Recordo aquell dia haver tancat la porta de la meva habitació perquè les llàgrimes no em paraven d’aflorar, no volia, és clar, que ningú em veiés plorar d’un dolor que em venia per llegir un llibre…

I vet aquí el miracle més sublim que ens du la literatura: et fa posar a la pell d’altres persones, et fa viure i sentir amb els seus propis paràmetres (paràmetres, és clar, sempre vestits de pensaments, sentiments, situacions humanes) Et du a un món on tot pot ser possible, on els límits no existeixen, on una ficció que se’ns explica té realitat pròpia en la decodificació que fa el cervell dels signes convencionals (les paraules)

He plorat al llegir Els tres mosqueters, he tingut palpitacions al final de la novel.la de Verne La volta al món en vuitanta dies, m’han conmogut i m’han emocionat moltíssimes històries, desde Madame Bovary, passant per Crim i Càstig, per Anna Karenina, per la Dama de les Camèlies, per tantes i tantes obres mestres de les lletres universals.

Cada cop que he llegit el que considero el meu llibre preferit (el Quixot) m’he deleitat i he xalat com si no l’hagués llegit mai per primera vegada. I, dit sigui de passada, la primera vegada que el vaig llegir (però nomès la primera part) va ser fent el servei militar.

Històries, cents d’històries, personatges, vides imaginàries, universos propis que fan girar els engranatges de la fantasia. I, enmig, un ésser humà que avui fa quaranta anys, que ja no tenen els seus sentiments aquella visceralitat que el feien plorar al llegir a Dumas, però que encara conserva d’aquells temps l’esperit obert i una mica ingenu i infantil per deixar-se portar a través de la seva imaginació.

Fer quaranta anys són, mirat com es mirin, molts anys. Durant tot aquest temps, la literatura sempre ha estat en mi ajudant-me a créixer, any rera any, història rera història, forjant el món de la meva imaginació i el món de la meva capacitat d’expresar-me. No puc ni arribar a imaginar el què seria un món sense llibres, el que hagués sigut per a mi el no haver pogut accedir a tot aquest manantial de paraules. No tinc cap mena de dubte: JO NO SERIA QUI SÓC SENSE TOT ALLÒ QUE M’HAN ENSENYAT ELS LLIBRES.

Per tot això, i en el dia del meu 40 aniversari, desitjo que la literatura visqui molts anys més a través de mi.

Gràcies.