La llum de la meva vida

 

MIRO el mateix paisatge a través del qual recullo paraules ferides i malmeses que no saben i que no poden pronunciar-se i que, desprès de curar-les i d’acaronar-les suaument, deixo que el vent les faci enfilar novament cap als núvols rogencs la seva recerca d’un significat.

 PENSO en una realitat immaterial construïda com un delicat palau de vidre sense conceptes, ni idees, ni imatges, ni expectatives, ni desitjos: només consciència pura.

Em venen ganes de plorar, és com si aquest paisatge marítim, el vent, la sal del mar i les seves onades paregudes a un batec etern, em dugués una i altra vegada la llum de la meva vida.

 SENTO.