La soledat dels nombres primers és una
novel·la ben
construïda i bastant sorprenent pel que fa a la seva façana argumental, i més
tenint en compte sobretot que es tracta de l’òpera prima d’un autor de tan sols
vint-i-set anys.
És
una història que vertebra sobre la relació de l’Alice i el Mattia, tots dos amb
un problema físic però, per sobre de tot, amb una inadaptació psicològica que
intuïtivament troba una sinergia entre ells i els uneix. La vessant física de
llurs problemes, llavors, té a veure des d’un substrat més profund amb
“traumes” psicològics que cap dels dos ha superat mai. Mattia, matemàtic
brillant i superdotat per als nombres, però autèntic disminuït per a les
relacions humanes, a qui els sentiments se li tanquen un dia quasi bé de forma
definitiva quan se sent responsable de la pèrdua de la seva germana bessona;
Alice, qui amb la seva anorèxia no fa altra cosa que perpetuar la veu del seu
pare en la seva infantesa i la negació en forma d’ordres que ella va deixar que
se li instaurés al cervell.
La
novel·la commou
en alguns passatges, la prosa utilitzada per l’autor italià té moments tan
bells com, per exemple, aquest:
“...eren
com dos astres que gravitessin entorn el mateix eix en òrbites cada cop més
properes i el destí de les quals era xocar en algun punt de l’espai i el
temps.”
I,
la veritat, els dos personatges nuclears de la narració estan molt ben
expressats en totes les seves interioritats, i també amb tota la cruesa i
brutalitat pel que fa als seus entorns: des d’aquest aspecte, no és de vegades
una novel·la amable
sinó que intenta impregnar-se del llenguatge de carrer, de la parla brusca i
directa i sense refinar que s’empra en el dia a dia en el sinus d’una
determinada família.
La
soledat dels números primers... perquè tal i com Mattia diu una vegada
establint una curiosa comparació matemàtica, tots dos (ell i Alice) som com
nombres primers (és a dir, únics, especials) però que no obstant mai podran
unir-se entre sí perquè resten sempre sols, perquè mai cap nombre primer va
consecutiu a un altre nombre primer, és el seu destí en clau de metàfora...
Amigo Alonso, vigila. Este libro —que no es más que el primero de una larga saga— no se parece mucho a los que lees habitualmente. La vida misma del autor estuvo llena de episodios curiosos.
ResponEliminaEl tema es amplio y, desde luego, extraordinario en sus sentido más estricto.
Si te interesa y te apetece, para empezar, busca "teononácatl" y luego el significado de la palabra "enteógeno".
Y no te emparanoies demasiado.
Un abrazo.
El Mayor de la Juanita
Gracias por tu comentario, Fernando, la verdad es que llevas mucha razón en que son libros que nada tienen que ver con lo que uno lee habitualmente, el tema, las "visiones", los significados que explica el autor en relación con sus viajes alucinógenos, dan mucho que pensar. Me parece muy interesante, no obstante, la dialéctica maestro-discípulo, ese otro mundo construido desde un inconsciente que de pronto se desata, y que para los dos tiene pleno significado desde la óptica de cada cual.
ResponEliminaCreo que más adelante me va a apetecer leer más de Carlos Castaneda, la verdad es que me lo he pasado muy bien en el relato de esas experiencias alucinógenas tan peculiares.
Un abrazo.
pd.- has publicado tu comentario en la reseña de La soledad de los números primos, pero sin duda veo que te refieres a Las enseñanzas de don Juan.