Man on wire

L’altre dia vaig veure per la tele un documental (Man on wire) que em va fer reflexionar i plantejar moltes coses, sobre les quals voldria aturar-me una estoneta. La gravació recollia tot el procés, des de la gestació fins la seva plasmació, d’un funàmbul francès (Philippe Petit) que a través d’una corda entre edifici i edifici passava d’una Torre Bessona fins l’altra torre... a Nova York, al World Trade Center que ara ja no existeix, l’any 1974 (és a dir, que jo tenia llavors, en el moment d’aquesta fita, 4 anyets de vida)

Quines són, on estan localitzades, les arrels de la por? Com és possible que un ésser humà exactament com jo, de la mateixa espècie, tingui la determinació de caminar per “damunt” de més de 400 metres d’alçada només a través d’una fina corda, desafiant i anul·lant per complet un sentiment tant visceral i primari com és la por ?

I a través de les imatges enregistrades aquell dia de 1974, i desprès del relat de totes les peripècies i anècdotes que van fer possible aquell extraordinari succés, finalment es veien fotografies amb la cara absolutament inexpressiva, de total concentració, d’estar absolutament present en l’aquí i l’ara, d’aquell funàmbul, tot just en el moment que donava els primers passos. I, tot seguit, al cap de no res, ¡les fotografies reflectien un somriure d’aquest personatge ! És a dir, que havia aconseguit anar tot just al lloc del seu interior que està més enllà de la por, aquesta l’havia anul·lat i destruït per crear una realitat mental on no existeix el risc, on no existeix el perill, on no existeix la mort. I, en canvi, la realitat és que aquella persona estava anant cap endavant i cap enrere, rient-se inclús dels policies que l’esperaven a dalt d’una torre, suspès a una distància que només d’imaginar-la fa feredat.

De què està feta una persona així ? Com aconsegueix aquest venciment tan increïble d’un dels sentiments més arrelats a les entranyes de la espècie humana? Quina és la secreta alquímia o màgia que ho fa possible? El convenciment, tal volta ? La determinació ?

El personatge en qüestió, fent una retrospectiva durant el documental, explica quin va ser el moment exacte en què va decidir dedicar-s’hi en cos i ànima, pagant el cost de la seva pròpia vida si li sortia malament, a creuar d’una Torre Bessona cap a l’altra. Senzillament, ¡ell sentí de cop que ho havia de fer !!!! I, és clar, per a aconseguir-ho, tenia que fer fora de la seva ment qualsevol limitació, qualsevol pensament residual, qualsevol sensació o sentiment que s’instal·la invariablement en les terminacions de la por. S’havia de vèncer a si mateix.

Veient aquesta aventura peculiar, em poso al lloc del funàmbul, i potser hi veig llavors reflectit tot aquell ADN que malda per l'instint bàsic i primitiu d'autoconservació que jo, que la resta d'humans tenim: el vertigen o por a les altures, la por a la destrucció de la meua realitat física i psíquica, la por al desconegut. I, si per un moment em "comparo" amb el mateix funàmbul, que albira la mateixa realitat que ara mateix jo estic albirant en la imaginació, de gratacel a gratacel de les Torres Bessones: ¿què és allò que em diferencia d'ell? ¿serà que, en última instància, no existeix més limitació que la que la nostra ment crea, al marge d’una realitat més o menys consistent i inamovible, que creiem fixa?

Sigui com sigui, aquesta persona aconseguí anul·lar per complet la seva por, per auto-convenciment, per voluntat, per fortalesa mental i espiritual. De retruc, va tocar el cel. I, si ell el va tocar, ¿per què no tots i cadascún de nosaltres?. Potser llavors les fites que aconseguirem (naturalment, en un context o àmbit o escenari ben diferent i no tan dramàtic) no seran tan extraordinàries i mediàtiques com la de Philippe Petit, però haurem fet, sense cap tipus de dubte, un pas ferm en la resolució d'una determinada limitació expresada en forma de por. Perquè, ja ho digué fa milers d’anys el Buda: venç qui es venç.