Fernando Savater: ÈTICA PER A AMADOR

Com sigui que en temps de crisi no està l’economia per a massa alegries, últimament estic rellegint llibres que, sigui perquè en la seva primera lectura em van agradar molt, sigui perquè en aquest moment puntual hi recerco tal volta algun tipus de menjar literari que estigui en funció o en concordança amb la meva trajectòria humana, torno a paladejar ja dic que una mica condicionat pel meu poder adquisitiu. Però està clar que qualsevol pot recorre a les bones menges literàries un i un altre cop, les vegades que facin falta, perquè sempre t’acaben afartant d’allò més bé...

Fernando Savater és un autor que, ideologies polítiques a part, sempre m’ha agradat i m’ha estimulat, més que res per la seva voluntat rupturista, pel seu afany de presentar la filosofia com una eina amb la qual abans ens hem de treure els tòpics i els clixés de damunt per poder indagar en les grans preguntes de la vida. I, precisament, en aquesta Ètica per a Amador (la que estic llegint jo és ni més ni menys que la 44ª edició) l’autor llença aquest tipus de missatge: més enllà de tots els condicionants, de totes les costums, de tota moral, hi ha el territori interior de cadascú on pot tenir lloc el naixement de la ètica. Però una ètica, en tot cas, basada en la pròpia autovaloració i sobretot en la reflexió, i aquí l’autor anima al seu imaginari alumne Amador, de vegades una mica “maliciosament”, i en tot cas sempre amb exemples molt il·lustratius trets de l’imaginari literari i cinematogràfic, a acollir dins el seu món els principis de la ètica.

I, al mateix temps, Savater li va teixint un marc referencial, unes bases o ciments o fonaments, per a que aquests principis puguin veure’s assentats i desenvolupats fins la seva màxima expressió. Alguns moments vertaderament significatius que he trobat en la meva relectura del llibre podrien ser aquests dos:

“Responsabilitat és saber que cadascun dels meus actes em va construint, em va definint, em va inventant”

Naturalment, l’autor va donant també les claus o quadern de bitàcola per a conduir a bon port el que ell anomena “donar-se la bona vida”, entenent per aquesta expressió, senzillament, el fet de saber com a humans què és allò que ens pot arribar a fer feliços. Seguint el fil d’això i, tal i com diu en un altre moment:

“Quina és la més gran gratificació que pot donar-nos alguna cosa en la vida ? Quina és la recompensa més elevada que podem obtenir d’un esforç, d’una carícia, d’una paraula, una música, un coneixement, una màquina, o muntanyes de diners, de prestigi, de glòria, de poder, d’amor, de la ètica o del que se t’ocurreixi ? T’adverteixo que la resposta és tan senzilla que hi ha la possibilitat de que et decebi: el màxim que podem obtenir sigui del que sigui és l’alegria...”

En tot cas, l’aplicació de la ètica, de la bona ètica, sempre té que anar acompanyada –tal i com Savater s’entesta en constatar insistentment- de la percepció de l’altre en tant ésser humà amb les seves circumstàncies i necessitats peculiars, no sigui cosa que ens passi com al ciutadà Kane d’Orson Wells...