El desert dels tàrtars és una novel•la capaç de
transmetre moltes sensacions: la sensació de que el temps s’esmuny i que
no es pot copsar i que els horitzons passats no retornen mai més, la sensació
de soledat i d’aïllament, d’incomprensió i d’estranyesa.
Giovanni Drogo, tinent de l’exèrcit, és destinat a una fortalesa perduda enmig del desert (la fortalesa Bastiani) suposadament per mantenir a ratlla les possibles invasions d’estrangers o de tàrtars. De manera que el que en un principi té que significar una estança més o menys curta, es va perllongant al llarg del temps. El paral•lelisme amb una altra gran obra de ficció, La muntanya màgica, de Thomas Mann, és més que evident: tan Hans Castorp com Giovanni Drogo tenen que romandre en un entorn d’aïllament durant un curt període de temps, però aquest període es va estirant anys i més anys, marcant definitivament la sensibilitat i les expectatives de tots dos.
La novel•la destil•la fatalisme, pessimisme, una visió vital sempre limitadora i en funció de pulsions de vegades inconscients i no expressades que mai surten a la llum: “si un sofreix, el dolor es completament seu, ningú altre pot prendre ni una mínima part d’aquest dolor; si un sofreix, no per això els altres senten aquest mal, malgrat que l’amor sigui gran, i això provoca la soledat en la vida”
El desert dels tàrtars, si es vol, pot llegir-se en clau de paràbola: Dipositem tant en un hipotètic futur les nostres expectatives vitals, el nostre sentit del que significa començar a viure i a gaudir i a ser feliços, que ens perdem, de retruc, l’únic que vertaderament tenim i que pot donar-nos gaudiment i felicitat, aquí i ara: el present. I és que Giovanni Drogo diposita absurdament les seves esperances en una suposada glòria relacionada amb entrar en combat contra forces hostils que vindrien a atacar la fortalesa, deixant de banda tot vincle amb amistats i família, renunciant per això a la vida “de debò”, de carn i ossos, per a passar els seus dies en una vigilància sense cap sentit a través d’un desert on l’únic que passa és el temps. El temps.... i la sensació, tan ben expressada per l’autor, de que la vida va transcorrent enmig de rígides normes castrenses, repetitives, mecàniques, sense un sentit més enllà de la preservació de la disciplina.
Curiosament, el pes implacable d’aquesta "promesa" vaga i incerta de felicitat, el continua fent romandre any rere any, el fa passar la seva joventut i maduresa, a la fortalesa Bastiani, potser perquè en el fons ha venut la seva ànima al futur, a una esperança de futur que no és en absolut realista. Com en les grans novel•les de Kafka, aquest personatge es dona de morros també contra un aparell burocràtic que juga sempre en la seva contra.
I, paradoxes de la vida, quan finalment venen, en efecte, tropes estrangeres, encerclant la fortalesa i intuint-se llavors un possible atac, Giovanni Drogo, ja en la maduresa de la seva vida i amb el grau de comandant, es veu del tot impedit a fer front a aquesta suposada invasió per una malaltia que el fa abandonar la fortalesa... Tot i així, al llindar de la mort, i en un acte expiatori i d’autoafirmació, aconseguirà fer front amb dignitat i valentia a la batalla més difícil que un ésser humà té que afrontar sol, tard o d’hora: la seva mort.
En definitiva, una novel•la colpidora, molt ben construïda i que et fa reflexionar perquè és capaç de fer-te arribar sensacions molt difícils de descriure: l’aïllament, la soledat, la incomprensió, el pas del temps, l’absurditat d’un projecte vital que no és realista.
Giovanni Drogo, tinent de l’exèrcit, és destinat a una fortalesa perduda enmig del desert (la fortalesa Bastiani) suposadament per mantenir a ratlla les possibles invasions d’estrangers o de tàrtars. De manera que el que en un principi té que significar una estança més o menys curta, es va perllongant al llarg del temps. El paral•lelisme amb una altra gran obra de ficció, La muntanya màgica, de Thomas Mann, és més que evident: tan Hans Castorp com Giovanni Drogo tenen que romandre en un entorn d’aïllament durant un curt període de temps, però aquest període es va estirant anys i més anys, marcant definitivament la sensibilitat i les expectatives de tots dos.
La novel•la destil•la fatalisme, pessimisme, una visió vital sempre limitadora i en funció de pulsions de vegades inconscients i no expressades que mai surten a la llum: “si un sofreix, el dolor es completament seu, ningú altre pot prendre ni una mínima part d’aquest dolor; si un sofreix, no per això els altres senten aquest mal, malgrat que l’amor sigui gran, i això provoca la soledat en la vida”
El desert dels tàrtars, si es vol, pot llegir-se en clau de paràbola: Dipositem tant en un hipotètic futur les nostres expectatives vitals, el nostre sentit del que significa començar a viure i a gaudir i a ser feliços, que ens perdem, de retruc, l’únic que vertaderament tenim i que pot donar-nos gaudiment i felicitat, aquí i ara: el present. I és que Giovanni Drogo diposita absurdament les seves esperances en una suposada glòria relacionada amb entrar en combat contra forces hostils que vindrien a atacar la fortalesa, deixant de banda tot vincle amb amistats i família, renunciant per això a la vida “de debò”, de carn i ossos, per a passar els seus dies en una vigilància sense cap sentit a través d’un desert on l’únic que passa és el temps. El temps.... i la sensació, tan ben expressada per l’autor, de que la vida va transcorrent enmig de rígides normes castrenses, repetitives, mecàniques, sense un sentit més enllà de la preservació de la disciplina.
Curiosament, el pes implacable d’aquesta "promesa" vaga i incerta de felicitat, el continua fent romandre any rere any, el fa passar la seva joventut i maduresa, a la fortalesa Bastiani, potser perquè en el fons ha venut la seva ànima al futur, a una esperança de futur que no és en absolut realista. Com en les grans novel•les de Kafka, aquest personatge es dona de morros també contra un aparell burocràtic que juga sempre en la seva contra.
I, paradoxes de la vida, quan finalment venen, en efecte, tropes estrangeres, encerclant la fortalesa i intuint-se llavors un possible atac, Giovanni Drogo, ja en la maduresa de la seva vida i amb el grau de comandant, es veu del tot impedit a fer front a aquesta suposada invasió per una malaltia que el fa abandonar la fortalesa... Tot i així, al llindar de la mort, i en un acte expiatori i d’autoafirmació, aconseguirà fer front amb dignitat i valentia a la batalla més difícil que un ésser humà té que afrontar sol, tard o d’hora: la seva mort.
En definitiva, una novel•la colpidora, molt ben construïda i que et fa reflexionar perquè és capaç de fer-te arribar sensacions molt difícils de descriure: l’aïllament, la soledat, la incomprensió, el pas del temps, l’absurditat d’un projecte vital que no és realista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada