Patrick Suskind: La paloma

A Patrick Suskind se’l coneix, sobretot, per la seva gran novel.la “El perfum”, i vertaderament és una llàstima que aquest autor no hagi publicat més novel.les, encara que té algunes narracions curtes que potser han passat una mica inèdites, com aquesta “La paloma”, un relat inquietat, fosc, magistralment escrit, que amaga una paràbola contundent sobre la condició humana.

El protagonista, Jonatan, que treballa com a vigilant de seguretat, té la seva vida estructurada en funció a un ordre del qual està exempt qualsevol possibilitat de canvi. Tota la seva vida es redueix a un treball monòton i sense creativitat i a la seva reduïda habitació de lloguer. No té amistats, no es relaciona amb ningú, no mostra obertament els seus sentiments, i per tant viu en una auto-imposada reclusió (tant física com psíquica) a la recerca d’una seguretat que el preservi del caos.

Però aquesta seguretat se li esmicola al trobar-se un dia tot just sortint de la seva habitació, una paloma... Un fet que, vist des de fora i des del punt de vista d’un cervell en equilibri, no suposa cap inconvenient, però per a la mentalitat obsessiva de Jonatan adquireix proporcions horrorosament grotesques, perquè la paloma representa per a ell ni més ni menys que el desordre, el caos, la brutícia, el mal, contra els quals tota la seva vida ha lluitat instintivament...

Aquest relat, impressionant, contundent, implacable és, en efecte, una paràbola que potser ens ve a dir que una persona que renuncia a sentir i s’atrinxera en un nínxol de “seguretat” corre el risc de que, tard o d’hora, el nínxol acabi sepultant-lo  en vida.

L’infern, efectivament (o una de les formes de tots aquells inferns possibles) és aquella ment que viu només per a preservar-se del mal que hi ha al món, i que s’ha tancat a la bellesa i l’amor en nom d’una idea de puresa i de perfecció que, en el seu rerefons, està tacada per la negació: negació al futur, negació a sentir, negació a comunicar-se i a gaudir, negació a ésser, negació a la natura.

Però la narració esdevé amb un final que es podria qualificar d’obert pel que fa a la sort del nostre desgraciat protagonista, perquè tot aquest trasbals psicològic, de retruc, el que farà no es altra cosa que destrossar-li tot un món perfectament estructurat, que crear dins el seu substrat emocional nous espais arran aquesta destrucció i, en una retrospectiva o viatge al passat que fa, se’n adona de que el seu confinament psíquic del present és el resultat directe de sentiments profunds d’abandonament que va patir a la seva infantesa.

Quan, desprès del dia horrorós que passa en el seu lloc de treball, torna xapotejant pels bassals d’aigua (un fet que ja és força insòlit i que no cassa amb Jonatan, per a qui embrutar-se és una mena de sacrilegi) s’intueix que alguna cosa ha canviat en el seu món interior i, en efecte, quan torna a l’habitació de lloguer que ha abandonat arran la trobada amb la paloma, aquesta ja no hi és...