Carlos Castaneda: les ensenyances de don Juan

L’estiu passat vaig anar a comprar una planta per al jardí, la volia que fes una fragància intensa i persistent i me’n van oferir una amb unes flors blanques tipus campana d’uns quinze-vint centímetres, realment boniques. La planta en qüestió porta el nom de datura i, sense saber-ho, em vaig endur a casa una planta amb unes potentíssimes qualitats al·lucinògenes. I, coses de la vida, uns mesos més tard llegiria una narració en la que aquesta planta té un paper bastant destacat perquè s’utilitza per a induir estats alterats de consciència... La narració porta per títol Les ensenyances de don Juan.

Llegir Carlos Castaneda és, sobretot, endinsar-se en una altra realitat que conté uns paràmetres que, curiosament (malgrat la seva irracionalitat) s’entesten per part de l’autor en ser codificats mitjançant un tipus de racionalitat que li doni significació.

En efecte, aquest Les ensenyances de don Juan, no és altra cosa que l’experimentació amb fongs, arbres i herbes al·lucinògens, per tal de copsar un altre tipus de realitat “transcendental”, a mig camí entre la màgia i la religió.

Escrit en primera persona, l’autor se’n va a la recerca d’aquestes “veritats” de la mà d’un vell xaman mexicà, don Juan, qui amb la seva parla acientífica i la seva “metodologia” basada sobretot en els rituals, l’introduirà en tota una altra realitat que beu directament del pou dels estats alterats de consciència. La dialèctica alumne-mestre vertebra tota l'obra en un curiós contrapunt on la racionalitat i el pensament antropocèntric (Carlos) es dona constantment de morros contra el pensament animista, ritualista i màgic (don Juan)

Les ensenyances de don Juan ha esdevingut sempre una obra literària controvertida. Personalment, em quedo amb el relat de les experiències al·lucinògenes, realment fascinants, i amb unes quantes frases que li solta el vell xaman a Carlos, com aquesta:

-“Abans d’embarcar-te en qualsevol camí tens que fer la pregunta: té cor aquest camí? Si la resposta es no, llavors tu ho sabràs i tindràs que escollir-ne un altre.”

-“Però, com sé de segur si un camí te cor o no en té?”

-“Qualsevol pot saber això. El problema és que ningú fa la pregunta, i quan un a la fi se’n adona de que ha pres un camí sense cor, el camí ja està a punt de matar-lo...”

O com aquesta, parlant-li al seu deixeble de la por:

-“Un cop que un home ha conquerit la por, està lliure d’aquesta per la resta de la seva vida, perquè a canvi de la por ha obtingut claror: una claror de ment que esborra la por”.

Sé que no parlo tal i com Carlos Castaneda parlava, per experimentació pròpia, però considero que la recerca d’una realitat més espiritual, més transcendent, té que trobar-se des d’un estat de consciència tranquil i amb molta pau, que no pugui de cap manera esdevenir cap perill (tal i com a la narració es deixa veure) per a la integritat física o psíquica de ningú. No conec els estats alterats de consciència induïts per substàncies al·lucinògenes, perquè mai els he experimentat però, tot i així, per tal de copsar el meu sentit espiritual, d'una cosa crec que a hores d'ara n'estic completament segur: mai utilitzaré la planta de datura que tinc al jardí per a aquest fi...