Tartarin de Tarascon, obra breu
però tot un clàssic dins la literatura humorística, està vertebrada entorn un
personatge que té, tal i com apareix reflectit en el sinus de la mateixa
narració, una mixtura dels dos personatges centrals del Quixot, és a dir,
d’Alonso i de Sancho.
Es
un relat en el que no s’ha de buscar cap tipus de transcendència i sí en canvi
un entreteniment passatger en clau de broma amable i sense pretensions.
El
protagonista, mitòman per naturalesa, s’embarca en un projecte descabellat
d’anar a l’Africa des del seu poble natal a França (poble, dit sigui de pas,
molt ben descrit en les seves costums i a través dels seus habitants
peculiars), a la recerca ni més ni menys que de la caça de lleons...
Tartarin
té, en efecte, el mateix idealisme exempt de sentit pràctic que l’immortal
Quixot, idèntiques “visions” de la glòria, pren de vegades un fet inventat per
realitat a còpia de repetir-ho i, en fi, la seva voluntat idealista es donarà
contínuament de morros contra la realitat en majúscules... En definitiva, un
relat curt encara que ben construït, literàriament parlant, però sense gran
calatge, al menys no més enllà de la broma benintencionada i potser massa
predicible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada