Aquests
dos relats o contes curts d’aquests autors pertanyents a una cultura tan
diferent, tenen no obstant en comú un nexe d’unió: tracten tots dos dels
avatars d’un copista de professió.
En
efecte, els he llegit de manera consecutiva, tal volta per intentar encerclar
(si les hi ha) les similituds entre totes dues històries, i també perquè eren
contes que ja feia temps que em ballaven pel cap de llegir-los.
En
primer lloc, s’ha de remarcar la diferència d’estil entre Gogol i Melville. El
primer mostra una caricatura en tota regla de la societat russa, de les seves
misèries, del seu implacable aparell burocràtic, i ho fa servint-se de la
sàtira, de l’humor àcid i corrosiu; el segon fa una literatura també amb algunes
pinzellades d’humor (no tant sarcàstic, és cert) però sense perdre mai de vista
un sentit d’estructura narrativa realista i molt lineal. Gogol escriu en clau
de denúncia, Melville escriu per endinsar-se en abismes psicològics. Ara bé, en
les obres de tots dos hi ha sempre una compassió latent, com una segona pell,
una capacitat de comprensió de llurs personatges des d’una perspectiva molt
humana.
L’abric, de
Nicolai Gogol, narra les peripècies d’un funcionari de l’estat pobre, amb una
vida monòtona i gris, i que veu trastocat tots els seus esquemes en el moment
en que té que fer-se un abric nou i en que aquest li és robat. Com a
conseqüència d’això, i donat el fred que fa a Sant Petersburg, el funcionari
emmalalteix i acaba morint. I, tot seguit, Gogol imprimeix al conte un element
“màgic” o sobrenatural, perquè el seu espectre o fantasma s’apareix pels
carrers...
Bartlevy
l’escrivent
narra la història d’un copista que treballa a una oficina d’un advocat. Prompte
assistim a la famosa frase que pronuncia aquest copista, en el sentit que cada
cop que li mana el seu patró una feina, ell contesta amb un “preferiria no
fer-ho”. Aquesta negació va molt més enllà de l’àmbit laboral per esdevenir una
negació en tota regla de la vida: del menjar, de les relacions, de tot... En
cap moment de la narració hi ha cap escletxa per la que puguem per uns instants
fer un viatge en retrospectiva per tal d’intentar delimitar quines són les
claus vitals del personatge que li empenten a aquest modus vivendi. I d’aquí, potser, el desconcert i l’estranyesa que
provoca aquest relat.
En
definitiva, dos contes universals, de dos estils narratius molt diferents, de
dos grans mestres de la narrativa europea i americana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada