Prajnaparamita: El sutra del cor

L’home (u) i Deu (l'infinit). Paraula divina que baixa a la terra i es fa carn mitjançant el miracle del verb, fent néixer de retruc el llibre dels llibres, la Bíblia, un recull d'històries farcides de moralitat i de bona praxi i contades pels mateixos homes. El Dhammapada. El Cànon Pali. La figura omnipresent del Bodhishattva que planeja encara, dos mil cinc cents anys desprès de la seva mort per a comprovar, amb el seu somriure etern als llavis, que els higienistes de la ment i els físics quàntics han anat a parar als mateixos postulats que ell sol va aconseguir copsar sentat a sota d’una figuera amb els ulls clucs… Religions, paraula de Deu, o paraula dels homes projectant els seus deus; en tot cas, i per al que ve a conte, paraula que esdevé literatura d’un contexte definit, paraula que deslligada de les seves lleganyes milenàries pot novament fer créixer arbres plens de pomes de l’autoconeixement. I les pomes seguiran queient, quan sigui hora i estiguin ben madures, pels segles dels segles, mentre l’home sigui anant a la recerca dels seus significats, mentre el Gran mestre que ha dissenyat la Gran obra es digni portar-nos, pobres titelles, un manual d’instruccions tal com Deu mana, on es constati de forma clara qui o què som i per què estem en el seu món.

Un amic budista m’ha enviat aquesta setmana via facebook un enllaç que parla del Sutra del cor, un texte que no està atribuït directament al Buda i que enllaça amb la literatura Prajnaparamita (o Perfecció de la saviesa) pertanyent a la branca del budisme Mahayana. Certament, el cànon budista està conformat per una vastíssima quantitat d’escrits, molts d’ells de molt difícil filiació, però bàsicament es tracta de recopilacions orals de les ensenyances de Siddharta Gautama. Té a més un mantra, que avui dia és repetit a moltes congregacions budistes: gate gate paragate parasamgate Bodhi Svaha.

Vagi per endavant que coincideixo plenament amb l’apreciació que en el seu moment va fer Nietzsche, quan referint-se a les religions digué que el Budisme és cent vegades més realista que el Cristianisme. Sí que ho trobo, i també he trobat sempre una admiració profunda i sentida envers la figura de Siddharta Gautama (entenc que la novel.la de Hermann Hesse, que du per títol precisament Siddharta, m’ha ajudat molt en aquest sentit) Consideracions personals al marge, està clar que el primer gran psicòleg de la Història fou aquell que, des d’un àmbit purament cientificista, en primer lloc va identificar les causes del sofriment humà, per a desprès proposar unes mesures higièniques per arribar a anul.lar-lo per complet. I ho va proposar desprès d’haver-ho “viscut” en  carn pròpia, circumstància que parla (i de quina forma) de la seva honradesa i honestitat.

La veritat és que m’he quedat una mica sorprès de la profunditat d’aquest text sagrat per als budistes: el Sutra del cor. Hi ha una certa intemporalitat que traspua per les seves lletres, com si vinguessin d’un món nou (malgrat la seva antiguitat) d’un món encara esculpit a la pedra, d’un món on el significat de les paraules encara estava per inventar o, tal volta, com si el significat d’aquestes fos tan incopsable com la mateixa visió del que fou abans que el Big Bang…

En aquest text, Shariputra, deixeble de Siddhatta Gautama, li pregunta a Avalokiteshvara, el Buda de la Compassió, com s’ha de conduïr algú per aconseguir entrar en el sinus de la Prajnaparamita (saviesa) Aquest últim li respon, entre d’altres coses:

“La forma és buidor, la buidor és forma. La forma no difereix de la buidor, la buidor no és diferent de la forma. D’igual manera, les sensacions, les percepcions, els impulsos i les emocions i la consciència també són buidor. Així, tots els dharma (doctrines) están caracteritzats pel buit”

És a dir, que quan els físics teòrics acaben tota la seva retòrica concloent que abans del Big Bang, de la gran explosió que va crear els milions i milions de galàxies de la que nosaltres formem part, hi havia un punt de densitat infinita en el qual totes les lleis de la física fallaven, no estaríen potser parlant llavors implícitament de la buidor? I què és allò que es va seguir de la buidor? La forma, tal volta, l’univers amb els seus cossos estelats?

No obstant, convé aclarar que la paraula en sánscrit que correspon a buidor és shunya, i que el concepte que engloba aquesta és sensiblement diferent a com nosaltres, de mentalitat occidental, el copsem. Shunya és buidor, però no una buidor en negatiu sinò en positiu; significa res, però tampoc és només res, sinò no-cosa; shunya significa buidor, buidor de totes les coses, però la buidor mateixa està allí, amb absoluta presència, així que no és només buidor; és com el cel que està buit, que és espai buit, però que és (per això es diu al Sutra: la buidor és forma) I a l'inrevès: la forma no és pot copsar perquè s'esmuny con l'aigua al palmell de la mà. El meu jo, per exemple, en quin lloc de la meva estructura física-psíquica està localitzat ? No tinc la resposta i, en canvi, sé que tinc un jo. El meu físic, de què està fet? es podria contestar que de teixits, òrgans, ossos, etc, però també puc contestar en termes d'àtoms i encara de partícules més petites, amb la qual cosa, en tot cas, sempre s'acabarà constatant que la "forma" en realitat, presenta un buit  en termes de definició i localització.

En tot cas, i per acabar, crec que el pensament budista va molt més enllà dels paràmetres linials tan catacterístics en la religió cristiana (i en la nostra ciència actual) per oferir una cosmovisió realment revolucionària: la creació i destrucció, la vida i la mort, els pols oposats de l’existència, en realitat, són contemplats com un contínuum en el qual no existeix aquesta transició d’un pol a l’altre, sinò més aviat una sincronia d’efectes interconnectats però que, en última instància, no poden de cap manera explicar-se des d’una òptica purament independent. Forma i buidor. Buidor i forma. Dos maneres d'expressar la realitat empírica sense els acceleradors de partícules ni la teoria de la relativitat, només amb la consciència...