Erich Fromm: l'art d'estimar

L’amor... un allau quasi bé il·limitat de paraules que han baixat riu avall de forma torrencial, pels segles dels segles, arrossegades per la veu de poetes, filòsofs, pensadors, sempre a la recerca d’un significat transcendental a aquest sentiment que, es miri com es miri, té el poder suprem de moure el món. Paraules, paraules i més paraules per a intentar definir amb més o menys fortuna allò que va més enllà del pur àmbit filològic o del pensament o del raciocini, perquè es tracta al cap i a la fi d’una experiència subjectiva i holística que s’experimenta amb tot l’esperit, amb tot l’ésser, amb tota l’ànima.

I, d’entre aquest riu torrencial, hi podríem rescatar relativament poques paraules de l’aigua que se les endú en un ànim literari que malda per tenir-les presents més d’un cop a la vida. L’art d’estimar, una obra mestra de l’assaig de tots els temps, és un d’aquest recull de paraules absolutament imprescindibles per a comprendre aquest sentiment des d’una òptica psicològica i sociològica que, malgrat el mig segle llarg des que foren escrites, encara conserven una vigència contundent, inspiradora i actual, molt actual. I tal volta les conservaran sempre perquè canvia el tipus de societat, els costums, el decorat, però les necessitats seguiran essent les mateixes (o la necessitat, en paraules del mateix Erich Fromm, la necessitat en majúscules, la més profunda que hi tenim en quant a humans, és a dir, la de superar la nostra separativitat, la d’abandonar la presó de la nostra soledat)

L’assaig arrenca amb l’equiparació a art de l’amor. I, així, com en totes les disciplines artístiques, Fromm sosté que hi ha que disposar en primer lloc d’uns determinats conceptes o aparell teòric per a desprès poder desenvolupar amb efectivitat la pràctica d’aquest art. Segueix amb un anàlisi dels diferents tipus o manifestacions de la naturalesa de l’amor (amor del pare i la mare, amor a un mateix, amor eròtic, amor a Deu), un capítol amb clau d’anàlisis sociològic, i tanca l’assaig amb els fonaments pràctics de l’art d’estimar, que estan apuntalats, sosté l’autor, en els principis del coratge, la humilitat i la fe.

A través d’aquest assaig meravellosament ben escrit, Erich Fromm ens mostra no obstant una visió un xic càustica, pessimista, advocada al fracàs, d’un art (el d’estimar) que no és compatible amb el sistema capitalista, entenent aquesta irresoluble dicotomia en el sentit de que mentre el sistema establert es basa en la perifèria, en adjudicar-nos contínuament necessitats impostades des de fora, l’amor es basa en el nucli, en les necessitats afectives que de debò importen en tant humans:

“L’home modern està alienat de sí mateix, dels seus semblants i de la natura. S’ha transformat en un article, experimenta les seves forces vitals com una inversió que té que produir-li el màxim de guanys possibles en les condicions que regnen al mercat. Les relacions humanes són essencialment les d’autòmats alienats, en las que cadascú basa la seva seguretat en mantenir-se a prop del ramat i en no diferir en el pensament, el sentiment o l’acció. Al mateix temps que tots tracten d’estar prop dels altres com sigui possible, tots romanen tremendament sols, envaïts pel profund sentiment d’inseguretat, d’angúnia i de culpa que sorgeix sempre que és impossible superar la separativitat humana”

Per acabar, una frase que m’ha cridat l’atenció i que podria ser perfectament aplicable a la tirania dels mercats actuals i el puny de ferro dels dictats econòmics al qual s’apleguen amb covardia els governs actuals:

“Si l’home vol ser capaç d’estimar, té que col·locar-se al seu lloc suprem. La màquina econòmica té que servir-lo, en lloc de ser ell qui estigui al seu servei”.

Qualificació personal: OBRA MESTRA