L’amor... un allau quasi bé il·limitat de paraules que
han baixat riu avall de forma torrencial, pels segles dels segles, arrossegades
per la veu de poetes, filòsofs, pensadors, sempre a la recerca d’un significat
transcendental a aquest sentiment que, es miri com es miri, té el poder suprem
de moure el món. Paraules, paraules i més paraules per a intentar definir amb
més o menys fortuna allò que va més enllà del pur àmbit filològic o del
pensament o del raciocini, perquè es tracta al cap i a la fi d’una experiència
subjectiva i holística que s’experimenta amb tot l’esperit, amb tot l’ésser,
amb tota l’ànima.
I, d’entre aquest riu torrencial, hi podríem rescatar relativament
poques paraules de l’aigua que se les endú en un ànim literari que malda per
tenir-les presents més d’un cop a la vida. L’art d’estimar, una obra
mestra de l’assaig de tots els temps, és un d’aquest recull de paraules absolutament
imprescindibles per a comprendre aquest sentiment des d’una òptica psicològica
i sociològica que, malgrat el mig segle llarg des que foren escrites, encara
conserven una vigència contundent, inspiradora i actual, molt actual. I tal
volta les conservaran sempre perquè canvia el tipus de societat, els costums,
el decorat, però les necessitats seguiran essent les mateixes (o la necessitat,
en paraules del mateix Erich Fromm, la necessitat en majúscules, la més
profunda que hi tenim en quant a humans, és a dir, la de superar la nostra
separativitat, la d’abandonar la presó de la nostra soledat)
L’assaig arrenca amb l’equiparació a art de l’amor. I,
així, com en totes les disciplines artístiques, Fromm sosté que hi ha que
disposar en primer lloc d’uns determinats conceptes o aparell teòric per a
desprès poder desenvolupar amb efectivitat la pràctica d’aquest art. Segueix
amb un anàlisi dels diferents tipus o manifestacions de la naturalesa de l’amor
(amor del pare i la mare, amor a un mateix, amor eròtic, amor a Deu), un
capítol amb clau d’anàlisis sociològic, i tanca l’assaig amb els fonaments
pràctics de l’art d’estimar, que estan apuntalats, sosté l’autor, en els
principis del coratge, la humilitat i la fe.
A través d’aquest assaig meravellosament ben escrit,
Erich Fromm ens mostra no obstant una visió un xic càustica, pessimista,
advocada al fracàs, d’un art (el d’estimar) que no és compatible amb el sistema
capitalista, entenent aquesta irresoluble dicotomia en el sentit de que mentre
el sistema establert es basa en la perifèria, en adjudicar-nos contínuament
necessitats impostades des de fora, l’amor es basa en el nucli, en les
necessitats afectives que de debò importen en tant humans:
“L’home modern està
alienat de sí mateix, dels seus semblants i de la natura. S’ha transformat en
un article, experimenta les seves forces vitals com una inversió que té que
produir-li el màxim de guanys possibles en les condicions que regnen al mercat.
Les relacions humanes són essencialment les d’autòmats alienats, en las que
cadascú basa la seva seguretat en mantenir-se a prop del ramat i en no diferir
en el pensament, el sentiment o l’acció. Al mateix temps que tots tracten
d’estar prop dels altres com sigui possible, tots romanen tremendament sols,
envaïts pel profund sentiment d’inseguretat, d’angúnia i de culpa que sorgeix
sempre que és impossible superar la separativitat humana”
Per acabar, una frase que m’ha cridat l’atenció i que
podria ser perfectament aplicable a la tirania dels mercats actuals i el puny
de ferro dels dictats econòmics al qual s’apleguen amb covardia els governs
actuals:
“Si l’home vol ser
capaç d’estimar, té que col·locar-se al seu lloc suprem. La màquina econòmica
té que servir-lo, en lloc de ser ell qui estigui al seu servei”.
Qualificació personal: OBRA MESTRA |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada