Mindfulness vol
dir sobretot concentració, atenció. Concentració en què o sobre què? Sobre un
mateix: les nostres sensacions corporals, els nostres sentiments, pensaments,
les percepcions que ens venen entorn el món que gira al voltant de la nostra
consciència. En aquest sentit, es pot fer pràcticament en tots els supòsits i
contexts vitals, mentre fem qualsevol tipus d’activitat quotidiana; és, doncs,
molt més senzill del que a priori pot donar a entendre el vocable amb aquesta
curiosa denominació.
Partim, en primer lloc, d’una
base molt concreta i molt real: la nostra ment fa massa soroll, té massa
mecanismes que funcionen amb pilot automàtic i que ens sabotegen el moment que
és, a favor d’un passat i d’un futur que no existeixen més que a través de les
nostres abstraccions, projeccions i que, per tant, ens priven molts cops de
gaudir del aquí i l’ara, el nostre veritable i autèntic tresor. Perquè, es miri
com es miri, és l’únic de què disposem, no hi ha més.
Thich Nhat Hanh, mestre zen
budista, a través d’aquest senzill i breu assaig, ens fa cinc cèntims per
començar a practicar mindfulness, des
d’una vessant eminentment pràctica. Des de la seva formació budista, ens fa
alhora una aproximació als preceptes principals, que en el seu cas es deriven
de la branca zen del budisme (encara que, en essència, els fonaments que
apuntalen tot tipus de branques o manifestacions del budisme, venen a ser els
mateixos) El parar compte, prestar atenció, es vincula com a objectiu
fonamental per a una finalitat: copsar la realitat tal i com és per poder
experimentar de forma vivencial (i no intel·lectual) el sentit
d’interdependència, que més o menys vol dir que ningú és una entitat separada
sinó que influeix i es veu influenciat a la vegada per tot, en un feedback en
el que desapareixen els límits entre jo - tu, afora – a dins.
M’agradaria fer dos
puntualitzacions sobre això últim:
-En primer lloc, hi trobo un
paral·lelisme més que evident entre el concepte budista de la interdependència
i la teoria de la relativitat: en un univers relativista, l’observador que
observa altera allò observat, o sigui, que es dona una interdependència
subjecte - objecte, en el sentit que tots s’influeixen mútuament, exactament
igual a com ho conceben els budistes.
-En segon lloc, està molt bé
que el senyor Thich Nhat ens assenyali quin és, en última instància, tot
objectiu de mindfulness, o com es vulgui dir aquesta disciplina: estar amb una
pau i armonia constant, inclús enmig de la dificultat, convertir qualsevol
feina rutinària i quotidiana en un exercici complet de concentració i
meditació, en un espai propi en el que es pugui entrar per estar en contacte
amb la consciència i viure en l’aquí i l’ara; ara bé, com no te’n vagis a un
monestir budista, trobo bastant complicat el fet que algú que pertany a una
cultura tan diferent pugui arribar un dia pel seu propi peu a vivenciar el
concepte d’interdependència, i molt menys arribar a la il·luminació. Se’m
podria objectar, des de la mateixa òptica budista, que el que acabo de fer és
establir una limitació basada purament en una apreciació mental que no està
fonamentada en la realitat (Si Budha, un ésser humà també, va arribar a la
il·luminació, per què no tu?) La meva resposta al respecte és que continuo sent
un buscador, algú que intenta aprendre d’allà on sigui i, si m’és d’utilitat,
aplicar el que he après en el meu dia a dia per intentar ser més feliç, però
els grans conceptes o finalitats budistes, ara per ara, els veig molt aliens a
mi.
Sigui com sigui, jo ja fa un
temps que intento aplicar mindfulness
a les meves circumstàncies, no he cregut mai en la meditació estàtica
(tanmateix, mai he aconseguit arribar realment a relaxar-me en la postura del
lotus) així que intuïtivament he anat a poc a poc intentant concentrant-me en
àmbits quotidians (al fer footing, per exemple, essent molt conscient de la
meva respiració i les percepcions visuals, olfactives, del discurs mental que
em faig mentre vaig corrent, del tipus d’estat emocional, etc; mentre romanc a
l’oficina essent conscient de la meva postura a l’estar assegut, com és la
respiració, si és aquesta fluïda o tensa; al caminar o passejar essent
conscient de l’impacte de la planta dels peus sobre el terra, de les olors i
percepcions dels objectes, de l’aire que fa, etc.) Com a resultat final, puc
dir que el discurs mental sí que el tinc, faltaria més, però aquest no fa tant
de soroll ni es projecta tant cap avall ni cap avant en el temps, això és tot. La
gràcia és que sense tenir una filiació budista, he “adoptat” amb naturalitat un
dels seus preceptes, que ara la moda bateja com a mindfulness (en realitat, l’atenció concreta, és a dir, el setè
precepte de l’Òctuple Camí, que fa dos mil cinc cents anys va promulgar Budha,
entre d’altres set preceptes més, per acabar amb el duhkha)
“Rep,
reconeix i fes front a les sensacions, ja siguin de compassió o d’irritació,
amb una absoluta equanimitat, ja que tant unes com altres formen part de tu.
Jo sóc la mandarina que m’estic menjant. A l’igual que la planta de mostassa
que estic plantant. La planto amb tot el meu cor. Netejo aquesta tetera amb
la mateixa atenció que posaria si estigués banyant al Buda o a Jesús quan
eren nadons. No hi ha res que tinguis que tractar amb més sol·licitud que
unes altres coses. A la plena consciència, la compassió, la irritació, la
planta de mostassa i la tetera són totes elles sagrades.”
“Renta
els plats relaxat, com si cada bol fos un objecte de contemplació. Considera
cada bol com sagrat. Segueix la respiració per a evitar que la teva ment es
distregui. No intentis donar-te pressa per a treure’t de damunt la tasca.
Considera que el fregar els plats és en aquests moments el més important de
la teva vida. Fregar els plats és meditar. Si no pots rentar-los sent
conscient, tampoc podràs meditar mentre hi ets assegut en silenci”
|
Qualificació
personal: MOLT RECOMANABLE
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada