Albert Sánchez Piñol: Victus

Com a bon català, llegir una novel·la que al final descriu amb pels i senyals la pèrdua de la meva nacionalitat, no deixa de ser un exercici amb rerefons amarg. Però anem per parts. Victus descriu, en efecte, la pèrdua definitiva dels furs catalans davant les tropes borbòniques de Felip V, però és a més un exercici narratiu notable que ens presenta, o que ens intenta presentar amb imparcialitat, la idiosincràsia dels dos bàndols enfrontats (castellans i catalans) I, es miri com es miri, es tracta d’una idiosincràsia ben diferent i diferenciada, que tres-cents anys desprès no ha canviat gaire i que continua generant tot tipus de friccions, disputes i frustracions...  I que està destinada, si més no, tal i com pinta el panorama actual, a continuar sense el punt necessari de convergència que faci possible la comprensió mútua dins d’un marc referencial compartit i en armonia.

Però tornem a la novel·la i deixem al marge les valoracions polítiques. Es nota, en primer lloc, l’exhaustiva documentació que ha fet l’autor a l’hora de reunir els fets més significatius de la Guerra de Successió, com així dels personatges cabdals del conflicte, per a desprès conduir una història que té la curiosa originalitat de presentar-nos a través de la figura del protagonista, Martí Zubiría, tots els detalls i característiques derivades de l’estratègia defensiva aplicada a les ciutats emmurallades que són assetjades, així com de l’estratègia per conquerir-les. Estaríem parlant d’un enginyer militar de l’època, però amb un caràcter que deixa molt que desitjar, més que res pel que fa a una moralitat que fa aigües i que beu directament de la font dels personatges més il·lustres de la novel·la picaresca.

La impressió al llegir Victus és pràcticament la mateixa que deixen els “best-sellers” de qualitat, ben trenats i ben conduïts però alhora amb l’artifici literari de vegades una mica inversemblant i forçat al servei de l’efectivisme de la trama argumental. No obstant, està escrita amb convicció, amb ofici, amb un pols narratiu que no decau en cap moment; un pols narratiu que beu del to èpic de les grans batalles, entre el brogit dels canons, la pòlvora, els crits, la sang, i enmig una munió de personatges que es veuran obligats des de diverses perspectives i avatars  a prendre part de l'asseig final a Barcelona, uns com a assetjadors i els altres com a assetjats. Tot això, ja dic, està retratat amb una cadència narrativa impecable, amb una habilitat realment notable per enllaçar personatges i esdeveniments al servei de la trama principal de la novel·la.

I el tractament que fa Sánchez Piñol de tot plegat és el de no prendre partida per ningú, es limita a novel·lar des d'una voluntat explícita per no oferir-nos bons i dolents, botxins i víctimes, i a més sense deixar titella sense cap, tant a un bàndol com a l'altre. En aquest sentit, a Felip V el tracta de disminuït psíquic, als membres del gobern de la Generalitat de covards i, en tot cas, els personatges principals contenen llums i ombres, no tenen la silueta plana i estereotipada que molts cops fa valvé una història, sinó que apareixen en totes les seves contradiccions humanes. Inclús la de Martí Zubiría, el protagonista capdal d'aquesta història que, malgrat un caràcter bastant allunyat del que seria el prototipus de l'heroi, sobretot al final del conflicte li aflorarà aquesta naturalesa.

Victus és el relat emocionant i viu de la derrota d'una gent a la que se la va deixar sola davant el totpoderós exèrcit franco-espanyol; d'una gent que va saber perdre  per defensar les seves cases, la seva família, fins la última gota de la seva sang; d'una gent que tanmateix va preferir morir a entregar-se al poder borbònic. L'homenatge de la novel·la és, doncs, per a tota aquesta gent. I també, coses de la vida, per al general castellà Antonio de Villarroel, que va encapçalar fins a l'últim moment una defensa abvocada al fracàs i que va preferir lluitar fins al final amb la seva gent abans que rendir-se.

L'any que ve s'acompliarà el tres-cents aniversari d'aquesta derrota. Ara ja no hi ha guerra d'assetjos a ciutats emmurallades, però la sombra del borbó segueix igual de contundent a l'hora d'escanyar-nos, al poble català, des de diferents vessants més subtils: econòmiques, educatives, polítiques. L'espanyol segueix sentint una profunda animadversió contra el català, i a l'inrevés també. Els ponts entre uns i altres no han pogut apropar-se gens al llarg d'aquests tres-cents anys en que la història no ha variat gaire de decorat. Ja no es bombardeja Barcelona sistemàticament, però en canvi les llibertats i la llengua d'un poble s'ha volgut silenciar reiteradament. Els castellans van aniquilar un dia per la força els nostres furs i ens van anexar al seu regne. Potser comença a ser hora de que els catalans, per la via pacífica, comencem a creure de veritat en nosaltres mateixos i a crear-nos el nostre propi Estat. No és impossible, ni és cap utopia. Senzillament és tornar a un modus vivendi molt més natural que en alguna part de la història ja hem gaudit. Podem estar tranquils: si ho intentem, no vindrà el borbó de torn a bombardejar-nos amb canons.

Qualificació personal: RECOMANABLE