Paul Auster: La trilogia de Nova York

La trilogia de Nova York són tres històries que poden llegir-se de forma independent, però que juntes configuren un corpus bastant indefinible de novel·la policíaca amb elements psicològics, metafísics, amb constants enginys literaris que catapulten una escriptura a la recerca de noves formes conceptuals en una revisió original de les clàssiques històries detectivesques i que amb el geni d’Auster adquireixen altres dimensions. I, és clar, o t’enganxa de seguida, o fa que et desmarquis d’aquest tipus d’experimentació literària. En el meu cas, m’ha enganxat, de fet és ja la tercera vegada que la llegeixo.

Ciutat de vidre, Fantasmes, L’habitació tancada, tenen en comú un nervi argumental en que la vigilància i l’observació d’un determinat subjecte per part del detectiu o persona que decideix assumir la tasca de vigilar, és la base de les respectives històries. Però aquesta vigilància acaba tornant-se com un bumerang cap a l’observador, en el sentit que de forma pareguda a un joc de miralls el farà prendre consciència de tota una part instintiva, irracional i inconscient que de sobte li aflorarà amb tota la seva contundència, conduint-lo cap a laberints psicològics d’on ja mai més podrà sortir. La identitat, el joc canviant del destí, els miratges, la follia, es mesclen en el sinus d’unes històries que pareixen conduir directament cap a un precipici emocional, cap a un joc de castells a la sorra que acaba finalment en el no res, perquè de fet res és el que sembla a priori.

“Tot va començar per un número equivocat, el telèfon va sonar tres cops enmig de la nit i la veu a l’altre costat preguntà per algú que no era ell. Molt més tard, quan va poder pensar en les coses que li van succeir, arribaria a la conclusió que res era real excepte l’atzar” I aquest començament ja és tota una declaració d’intencions del que després la novel·la desenvoluparà: partint d’una equivocació (enlloc de trucar a casa d’un detectiu truquen a casa d’un escriptor per resoldre un cas) l’escriptor decideix assumir llavors una identitat que no és la d’ell i fer-se passar per detectiu.

Auster és capaç de fer aflorar als protagonistes de les tres històries tot un món instintiu, irracional, obsessiu, que es mescla convincentment amb una trama argumental arracerada al darrera del misteri, la incertesa, l’ambigüitat, on en efecte res és el que sembla ser. I més enllà d’una recerca exterior, hi convergeix un altre tipus de recerca interior, perquè qui busca acaba en realitat trobant aspectes de sí mateix que de forma inconscient li afloren: allò de fora com a mecanisme projectiu d’allò de dins, els límits entre observador i observat que es dissolen en un al·lucinant joc d’ombres que s’influeixen mutuament en una indissoluble interdependència. I, no ho oblidem, estem llegint una novel·la policíaca o de misteri, no una obra en clau metafísica...

Finalment, potser seria necessari apuntar un altre protagonista en totes les històries de la Trilogia, un protagonista que a través de la seva arquitectura immensa i claustrofòbica acull l’ànima d’un observador perdut sempre entre els seus propis laberints mentals, uns laberints que tenen una reciprocitat en Nova York. En efecte, la ciutat sempre hi és present com una segona pell, realçant encara més la sensació de perdre’s el protagonista entre una descomunal ciutat de vidre que eixampla més la distància entre les coses, entre cos i ànima, entre seny i bogeria, entre la llum i l’ombra. Enmig de dicotomies irresolubles, només resta una caiguda en espiral emparada per l’obscuritat.

La trilogia de Nova York és una de les millors obres de Paul Auster, un autor que crea addicció i al que pràcticament he llegit la totalitat de les seves novel·les (Brooklyn Follies, La nit de l’oracle, Tombuctú, El palau de la Lluna, Mr. Vertigen, El llibre de les il·lusions, Leviatan) Curiosament, arran de l’atorgament del premi Príncep d’Asturias, l’any 2006, la seva obra ha minvat moltíssim pel que fa a la seva qualitat, però ja dic, té autèntiques meravelles amb un pes específic literari molt valuós, com aquesta Trilogia.

Qualificació personal: MOLT RECOMANABLE, IMPRESCINDIBLE, per a qui vulgui llegir una novel·la de detectius diferent.