J. M. Coetzee: Foe

Hi ha autors que creen addicció. John Mitchell Coetzee n’és un, al qual vaig descobrir ja fa molts anys; un autor al que sempre que rellegeixo em deixa el paladar amb un sabor de boca exquisit, valgui el símil culinari. I un autor que la gent no coneix gaire, encara que va rebre al 2003 ni més ni menys que el Nobel de Literatura, merescudíssim premi aplaudit en el seu moment per autors de la talla de Jose Saramago.

L’univers de Coetzee és, sobretot, l’univers de la denúncia del apartheid sudafricà, un univers on de vegades la violència extrema derivada de la injustícia crea un marc social ple de rancúnia i de desavenences. Les seves històries són impactants, contundents, plenes d’un realisme visceral, i és una literatura elaborada des d’una òptica humana i intel·lectual de molta volada, sempre amb idees que s’estiren mes enllà dels diàlegs i que es llencen com una sonda a les profunditats de la reflexió. És un escriptor per gaudir al cent per cent de la literatura, i que (almenys en el meu cas) sempre hi trobo una certa ressonància en el sinus de les seves històries, on de vegades els diàlegs entre els personates semblen anar més enllà del paper per a enganxar-se en els circuits emocionals, en un tipus d'elaboració  narrativa on la paraula ofereix tot tipus de suggerències a idees, sensacions, imatges, com petits enlluernaments perfectament dosificats.

Foe és una joia literària que s’allunya una mica dels temes clàssics d’aquest autor sudafricà. Vull apuntar com anècdota que és la quarta vegada que llegeixo aquesta magistral novel·la.

Susan Barton naufraga i va a parar a una illa on confluirà amb altres dos personatges: Cruso i un esclau negre anomenat Divendres. Desprès de moltes peripècies són rescats per un vaixell i portats de nou a la Gran Bretanya, però en el viatge Cruso mort. Un cop a terres angleses, Susan contacta amb un escritor (Daniel Foe) per tal que li posi per escrit tot el seu periple viscut com a nàufraga a l’illa.

L’univers peculiar de Coetzee, alhora que fer un homenatge al Robinson Crusoe de l’escriptor Daniel Defoe, fa que a més la literatura esdevingui ni més ni menys que una indagació que es capbussa en els límits de la realitat i la ficció i del seu nexe d’unió indissoluble, que és la paraula. No tinc cap mena de dubte: poques històries amb un dibuix clarament inspirat en el relat d’una aventura externa conté en el seu sinus tants curiosos plantejaments meta-literaris, que ens endinsen de ple en una altra aventura diguem-ne que interna, de reflexió sobre el que al cap i a la fi significa el subtil art de l’escriptura, la representació de la realitat que el mur precari de les lletres no aconseguiran mai apuntalar en la seva absoluta fidelitat. Llegint obres com aquesta te’n adones de seguida de la diferència entre els escriptors mediocres i els grans escriptors.

Ara que ve el bon temps i apeteix anar a la platgeta, per a qui encara no hagi llegit Foe, la recomano especialment. A més, l’exercici imaginatiu de posar-te al bell mig d’una illa deserta i les onades que trenquen insistentment la seva perifèria, es podrà visualitzar encara amb més potència si ens trobem precisament prenen el sol a una platja...

Qualificació personal: OBRA MESTRA