Aquesta és una novel·la molt difícil de classificar, per no dir impossible d’interpretar, perquè encara que novel·la policíaca o de misteri, el que hi ha per sota és un enigma simbòlic. M’ha recordat moltíssim als contes de terror psicològic i de misteri de Robert Louis Stevenson. Però, és clar, els símbols fan sempre referència a un element abstracte que s’escapa (com el protagonista potser més críptic i simbòlic de la narració, el Diumenge, i la seva fugida al final en globus)
L’argument, encara que senzill, es va enredant per moments i a cop de girs inesperats, bruscos, girs que trenquen d’alguna forma la simetria del relat i fan entendre que el que s’està comptant no segueix uns paràmetres lògics i lineals. Molts cops la parla d’algun dels protagonistas tendeix a l’absurd, a la contradicció, però són diàlegs amb molt de suc, que deixen de retruc entendre moltes idees, sensacions, estats d'ànim, pensaments. Les descripcions dels paisatges sempre són fetes amb un verb inflat i farcit de colors vius, com a emfatitzant encara més l'atmòsfera de malson de la novel.la.
Del que en primera instància sembla una societat secreta d’anarquistes creada per a desestabilitzar la societat a base d’atemptats, Syme s’introdueix com a Dijous (hi ha set components d’aquesta societat, i cada component du per nom un dia de la semana) Però Syme és, en realitat, un espia de la policia. Com una caixa xinesa en que res sembla finalment el que pareix, va resultant que els sis components de la societat són tots, en realitat, agents de policia captats per l’enigmàtic Diumenge, individu que els tendeix a tots la trampa amb unes intencions que a la novel.la no apareixen expresades.
“L’home que va ser Dijous” és un relat que al llegir-lo sembla un xic irreal, impregnat d’una atmòsfera al·lucinatòria i que, sobretot, s’ha d’interpretar en clau simbòlica. El final és obert i no d’una sola interpretació, i potser hi trobem les claus en el diàleg final entre els dos poetes: al cap i a la fi, l’anarquisme i l’ordre, la foscor i l’obscuritat, l’alegria i la nit, tots els pols oposats que hi ha a la vida, tenen sentit potser precisament degut a aquesta polaritat. Però no hi ha res que per si sol estigue per damunt: precisament l'univers es manté degut a aquest equilibri entre oposats.
Ja dic, és la interpretació final que jo hi faig. No obstant, quan he acabat l'última línia de la novel.la, he continuat una estona lligant caps i intentant traduïr tot el simbolisme a un llenguatge més convencional (em va passar també en una altra narració amb final obert: "La pell freda" de Sánchez Piñol) Però, al cap i a la fi, uns dels elements que li donen més bellesa i força a aquesta magistral narració de Chesterton siguin, potser, la seves claus enigmàtiques que acuradament romanen éssent un enigma, com el mateix Diumenge. Com la vida mateixa. Com la literatura, de vegades...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada