El Quixot

Si em tingués que endur un sol llibre a una illa deserta, jo m’enduria el Quixot. Me’l enduria perquè sé que no em cansaria de perdre’m, una i altra vegada, per les terres polsoses i lluminoses de la Manxa acompanyant algú que confòn fantasia i realitat, a la recerca d’aventures, a la recerca d’uns nous espais on posar a la pràctica uns ideals que ja no existeixen, a la recerca de la llibertat.

Ara torno a llegir aquesta obra d’art absolutament prodigiosa, on la literatura, més que llegir-se, es viu. I aquest cop he començat per la segona part, saltant-me totes les normes.

La meva relació amb Alonso i Sancho és la meva relació d’amor amb la literatura. Me’n recordo del primer cop que tots dos es van introduïr, grotescos i fora de lloc, pels paisatges de la meva fantasia. Tenia divuit anys i estava fent el servei militar. Recordo encara les riallades que em sortien anant en tren, quan per primer cop vaig llegir l’aventura de don Quixot amb els galeots que va alliberar (i que desprès li van pagar com li van pagar), amb els molins de vend, amb els dos ramats d’ovelles que confòn amb gegants…

Recordo aquestes riallades mentres vaig assegut a un tren llegint una obra literària de fa quatre-cents anys. I recordo sobretot la sensació que tinc en tot moment de que es tracta d’una obra divertidíssima. I em venen imatges: jo amb un vestit de color verd, amb botes de mitja canya, tancat a una armeria (la del quarter militar, jo estava d’encarregat de l’armament) amb les botes damunt la taula i repenjat còmodament al seient, envoltant de cetmes, de caixes de munició, de metralladores, de morters. Mentres, les pàgines del Quixot es van fonent entre les terminacions sensitives del cervell com aigua de vida que aconsegueix, per moments, que el lloc físic que ocupo sigui una pura anécdota en comparació als camps de Castella, anegats de sol i d’espais infinits on tot pot tenir cabuda. L’armeria, això si, romàn tancada en clau, com a mesura de protecció davant una inoportuna visita del sargent de guàrdia o de qualsevol altre comanament del quarter.

Amb els anys, les perspectives i la visió de les coses van evolucionant i canviant, a poc a poc, com el mateix temps que se’t va posant per fora del cos i que el va canviant també de forma imperceptible però implacable. Així que, ara, en essència, gaudeixo i xalo com la primera vegada que vaig llegir el Quixot, fa vint anys, però els matissos ja no són els mateixos ni els visc de la mateixa manera. Hi “veig” ara una tristesa de fons, profunda i misteriosa, que sobretot fa referència a les contradiccions, als somnis frustrats, als ideals, als anhels de llibertat, a tantes coses que, encara que encarnades en el “cavaller de la trista figura”, són tant, tant humanes… Potser, en definitiva, els paisatges emocionals que trepitja Alonso Quijano han evolucionat en mi i s’han adaptat a una produnditat i visió que, en definitiva, abans no tenia, als divuit anys. Potser, en definitiva, la meva evolució com a lector d’aquest miracle literari està en clar paral.lel a l’evolució dels personatges de la pròpia obra literària, els quals també van evolucionant i creixent al llarg de la novel.la (cosa inaudita, dit sigui de pas, en la història de la literatura, fins al moment, on s'acostumava a retratar personatges plans i estereotipats)

Com deia al principi, si em tingués que endur un sol llibre a una illa deserta, m’enduria el Quixot. Segurament, continuaria aprenent coses noves, continuaria evolucionant juntament amb els personatges i, sobretot, continuaria imaginant i vivint als llocs on la fantasia i la imaginació humanes es fan vida.